Quan hom pretén fer canvis profunds, capgirar-ho tot, construir de cap i de nou, és molt evident que haurà de prendre riscos i no és lícit titllar a qui pretén assumir-los, de somiatruites d’irresponsable d’il·luminats… sí que seria del tot acceptable, dir d’aquests que volen ser responsables de dur a terme fets d’aquestes magnituds, que probablement són massa audaços, que volen imprimir massa velocitat a tot aquest procés, que fins i tot seria prou assenyat preveure alguna pausa… tot això es podria discutir i debatre, però el que crec que no és admissible, és voler que entrem en un bucle, del que seria impossible del tot, sortir-ne, ja que els seus defensors el que pretenen, és no assumir cap risc.

És ser cínic, molt cínic, voler donar lliçons contínuament i menysprear els altres, quan un mateix no és capaç de mullar-se el cul, que dic mullar-se el cul, fins i tot són capaços de dutxar-se i no mullar-se, quina colla de cínics i poca-soltes.

Els ingenus, la gent de gran bona fe, pensava o més aviat temia, que la gent de més cap a la dreta, quan el procés es comencés a complicar, saltaria del carro i abandonaria la idea del procés de construcció de la República Catalana, els de la puta i la Ramoneta, ja ho van fer tan bon punt se’ls va començar a pressionar, fet d’altra banda ben previsible, però curiosament, la majoria d’aquest partit va resultar que no era partidari de l’ambigüitat i es van escindir per poder donar suport al procés.

Però ha resultat, que els que no s’acaben de decidir si pugen al carro o descavalquen d’una vegada per totes, són tots aquests que ens volen donar lliçons de manera continuada, tant de dignitat, com de pulcritud política, com d’ètica… però noi a l’hora de mullar-se, fan com els hippies, que es rentaven molt de tant en tant.

Com haureu comprovat, no poso nom de partits, que cadascú els hi posi al seu gust.

Manel Mayor                                                             20 de gener de 2016