Hi ha manifestacions que m’esborronen, sobretot si venen provinents de l’esquerra, sentir o llegir que el paradigma de la democràcia és l’obediència, a mi em dispara totes les alarmes existents dins meu. Veient el panorama però, no m’hauria pas d’estranyar tant i per fer-ho visualitzar, faré unes quantes reflexions en una, perquè totes elles estan comunicades entre si, interrelacionades per ser més precís.
Centrem-nos en el món obrer, per fer unes quantes puntualitzacions de caràcter històric. Sí el moviment obrer i els seus agosarats dirigents haguessin seguit aquestes pautes d’obediència, encara estriem exactament igual o sigui sense cap mena de dret, sort n’hem tingut tots plegats, que aquells valents varen desobeir totes les normes que hi havia i per haver, per canviar-les, fins i tot exposant les seves vides.
Passem ara a parlar del nostre País i dels seus sindicalistes i lluitadors obrers, a principis de segle passat, probablement el dirigent més destacat fou Salvador Seguí, conegut popularment com el noi de sucre, destacat dirigent de la CNT, de la qual en va arribar a ser secretari general, va ser molt proper als advocats laboralistes: Francesc Layret i Lluís Companys, tots tres lluitadors del món obrer i tots tres assassinats, però no varen obeir unes lleis injustes, es van jugar la vida per canviar-les.
Evidentment durant la foscor de la dictadura franquista, aquella que els populars i el seu entorn no volen condemnar, s’infringien unes lleis injustes i desconsiderades, tots els lluitadors dins de les seves possibilitats i aquí hi entren les lluites obrera i política, perquè els integrants dels sindicats prohibits per la dictadura, no varen tenir por i van ser els protagonistes d’unes vagues que han fet història i que al principi d’això que s’ha anomenat democràcia, la seva lluitar ens va portar a conquerir uns drets, que amb l’obediència se n’està anant en orris. De fet, suposo que és el peatge que estem pagant, per quaranta anys de dictadura franquista.
Les conclusions són i han de ser, que hem de lluitar contra les lleis injustes i pel nostre alliberament nacional, malgrat que vagi contra lleis injustes i il·legítimes, perquè en la lluita i en la desobediència hi ha el canvi.
Algú creu de bona fe, que en la lluita contra les injustícies socials i polítiques, es pot pactar un acte de força com és una vaga? Reflexionem una mica i veurem que de trenta anys ençà, no hem fet cap avenç social, al contrari, ens els estan prenen tots a poc a poc, però progressivament, mireu allà on ens porta l’obediència.
Alguns, ens han arribat a preguntar als defensors de la independència: que esteu disposats a jugar-vos? La resposta és molt contundent i molt clara: tot.
Manel Mayor 03 d’octubre de 2015