Remenant entre els meus escrits, he trobat aquest que vaig deixar oblidat o tal vegada no era prioritari en algun moment puntual o determinat, en què segurament hi havia altres fets més determinants en aquells moments concrets, així i tot, considero que és tan actual com en el moment que el vaig escriure i és aquest que ve a continuació.

Periòdicament, llegim o veiem directament per televisió alguna agressió que altra o detenció o totes dues coses alhora, d’un o més periodistes exercint el seu ofici d’informar, per part de la policia, tant catalana com espanyola.
Avui mateix estava llegint una altra denúncia d’un fet semblant i acaba la periodista, dient que sense periodisme no hi ha democràcia… completament d’acord, però…
En el noble ofici del periodisme, una feina bàsica per mantenir-nos informats, del que passa i del que pot passar, resulta que no tothom és digne d’anomenar-se periodista i m’explicaré.
Amb la reflexió que faré, no pretenc que el periodisme sigui objectiu al cent per cent, ja que ho considero inviable i fins i tot inhumà o antihumà, queda clar, doncs, que estic a favor de ser subjectiu, però amb mesura, dit d’una altra manera, informar tal com es veuen les notícies, però evidentment segons la visió i sensibilitat de cadascú, cosa molt allunyada de la desinformació i de la informació passada pel sedàs dels poders fàctics.
Segur que no cal que anomeni ni les persones concretes ni els mitjans als quals serveixen, segons el meu criteri caldria denunciar més sovint i no pas des d’una tribuna tan modesta com la meva, el fanatisme i els tics de talibà de més d’un d’aquests impresentables que no mereixen formar part del noble ofici del periodisme i acabo dient que amb aquests impresentables desinformant, no és que no hi hagi democràcia, però aquesta en queda molt afectada.

Manel Mayor                                          12 d’octubre de 2022