Agafant el fil de l’anterior escrit, la repressió a cara descoberta o emmascarada, continuava el seu camí, a part de substituir la nostra llengua per l’altra, que no deixa de ser una llengua forestera, tenien la barra de dir-nos que el català no era un idioma, que no passava de ser un dialecte… continuaven amb la mentida persistent per anul·lar-nos com a poble.

Aquest discurs lamentable i pervers que està reprenent l’extrema dreta, que no deixen de ser els hereus directes de la nefasta i criminal dictadura franquista, era el nostre pa de cada dia, evidentment no tots els mestres eren igual i a mesura que ens anàvem fent grans, apreníem a lluitar contra la repressió a la nostra manera…

Eren de temps de “cara al sol” al passadís i parenostres en entrar a classe, una tortura psicològica si no ens ho haguéssim passat, per l’arc de triomf gairebé sempre, deu ser que s’aprèn a lluitar de manera subtil, sense treva però procurant que no es noti… les petites lluites ajuden a guanyar grans batalles.

Amb la preadolescència va arribar la rebel·lia i la construcció de la personalitat de cadascú, no pas de cop i volta, sinó com deien els vells: a poc a poc i bona lletra.

La lectura, l’aprenentatge d’altres llengües, en el cas de la meva generació, el francès, ens començava a obrir portes per conèixer tot allò que ens havien amagat i continuaven fent mans i mànigues per amagar-nos encara.

Som d’una generació que ho havíem d’aprendre tot al marge de la llei, sí més no totes les veritats o les seves aproximacions.

Miraré si en els pròxims dies estic inspirat i faré un repàs a l’adolescència i joventut.

Manel Mayor                                            20 d’octubre de 2020