Ara si que veritablement ho tenim a prop, ho tenim tan a prop i tot va tan i tan ràpid, que fins i tot hi moments que ens agafa un cert vertigen, i a mi en particular em manté el cervell plenament ocupat. No tan però, com per no tenir-te en el meu pensament, però si el suficient, com per no estar fresc per mantenir aquestes converses fictícies, si, aquestes que malauradament no poden tornar a ser reals. Certament enyoro aquelles inacabables converses que tan ens van enriquir a tots dos.
Veus, avui certament em sembla una conversa completament real, sembla talment que et tingui al meu costat, perquè avui com en les nostres converses habituals, estic deixant volar el meu pensament i la meva imaginació i he perdut el fil de la conversa tal hi com l’havia començat, una cosa que per cert em passava sovint, segurament perquè les nostres converses abastaven un ampli ventall de possibilitats.
Tornant però al principi d’aquesta conversa, allò pel que amb tanta il·lusió i tanta esperança vam lluitar, i jo no ho deixat de fer, ans al contrari, lluito amb totes les meves forces i intento que el teu record me les renovi, com et deia, ara si que ho tenim més a prop que mai, allò que quan ens vàrem conèixer, era un somni, una quimera o més exactament una utopia de moment políticament inabastable, que amb el començament d’aquest procés, amb les il·lusionants consultes, ens vam adonar que allò era possible, que quelcom s’estava movent… ara ho tenim com aquell que diu a tocar.
El dia que et vàrem acomiadar, quan tot just feia una setmana del teu traspàs, et vaig fer una promesa, et vaig prometre que intentaria no defraudar-te, que procuraria que et sentissis orgullosa de mi, que lluitaria per dedicar-te la victòria, però que si malgrat tot defallia, tu continuaries amb mi, perquè et continuaria duent dins el meu cor per sempre més.
De moment estimada amiga Clàudia, m’hi estic esforçant al màxim i si les meves forces i la meva salut – que no està pas per tirar coets- aguanten, estic segur que podré complir la meva promesa al complert, tot i que la darrera part de la dita promesa, la vinc complint des del primer dia. Tal com és norma en aquestes converses, de cop i volta m’embarga una enorme tristor i se’m omplen els ulls de llàgrimes, segurament deu ser que me’n adono que només et puc tenir al cor i present al meu pensament, així que noia, és hora de finir aquesta conversa.
Manel Mayor 09 de Juny de 2013