Havia començat a escriure aquest dimecres i sabeu què? No m’agradava com quedava i ho he deixat estar, pensant d’aquí una estona o d’aquí a unes hores, t’hi tornaràs a posar.

Quan reprenc l’escriptura, ja som dijous i com és evident i natural, estem més a prop, del dia que somiem, que desitgem, que volem que sigui màgic, que ho pot ser, que estic plenament convençut que ho serà, que serà la clau que ens ha de servir, per obrir la capsa que conté les eines per construir aquesta república que tant desitgem i sabeu què? Estic neguitós.

Aquest neguit però, no és pas patològic, és semblant a quan sabia que l’endemà, jugaria el meu primer partit de futbol en equip federat, per un marrec era un fet excepcional, semblant a quan ja en edat adulta, vaig decidir fer el gran pas de casar-me, el dia abans també estava neguitós, de fet és força normal, quan hom considera el fet com excepcional o dit de manera més planera, que són coses que no ens passen cada dia.

Ens enfrontem a un repte excepcional, que pot canviar les nostres vides i el curs de la història, fent que un altre cop desprès de molts, de massa anys, puguem decidir el nostre destí col·lectiu, sense estar sotmesos a ningú.

No podem fallar, no podem tenir por, hem de lluitar pel nostre alliberament nacional i ho podem fer d’una manera molt simple: votant.

Hem de tenir clar que ho tenim al nostre abast, que tots aquests profetes de la por de més enllà de les nostres terres, no poden votar i nosaltres sí, que tots aquests representants de grans, de monstruoses empreses, són molt poderosos, tenen molts de diners, però el seu vot val igual que el del més humil de nosaltres i nosaltres som molts més.

Ja ho sabem, no lligarem gossos amb llonganisses, però tampoc ens cauran a sobre les deu plagues Bíbliques, ni vagarem per l’espai sideral, sinó que tot serà un xic més normal, malgrat totes les traves i tots els entrebancs que ens posarà el govern espanyol, ens en sortirem.

Manel Mayor                                               24 de setembre de 2015