Molt sovint veiem i sentim que es fa la comparança entre Catalunya i el Barça, bé, més exactament entre els catalans i els culers.

Ja sé que les primeres reaccions, en llegir el paràgraf anterior poden ser: és clar com que és un refotut culer… però no, no van per aquí els trets, sinó en assenyalar els defectes diguem-ne congènits de la comparança, essent-ne un dels principals el victimisme dels uns i els altres.

Tot això ve a tomb d’un comentari fet per un amic a les xarxes socials, en el que expressava el seu desig que tinguéssim una visió estratègica de lluita nacional amb marcat caràcter cruyffista, és a dir que anéssim d’una punyetera vegada de cara a barraca i ens deixéssim de tàctiques defensives, ja que de tots és sabut que la millor defensa és un bon atac.

Sé que als que no són amants del futbol aquestes semblances els hi poden arribar a semblar estúpides, però volen dir ni més ni menys, que ens dediquem menys a plorar pels nostres presos polítics i somicar per la nostra manca de poder polític real i lluitem més per la consecució de la nostra república.

Em voldria equivocar perquè no els hi desitjo pas cap mal, però estic convençut que els nostres presos polítics no sortiran de la presó fins que no siguem lliures com a poble.

Tornat a la comparança futbolera, en Cruyff  va demostrar a tots els culers i futbolers en general, que ningú lluitarà per tu, sinó que ho has de fer tu mateix, que portant una filosofia guanyadora endavant sense por ni complexos, tot és possible i els hi va treure de sobre, la xacra del victimisme i va demostrar que qui vol pot.

Ara ens cal tenir el coratge de tirar endavant estratègies guanyadores i recuperar el nostre orgull.

Manel Mayor                                    25 d’octubre de 2018