Avui, aquesta matinada, s’ha acabat un llarg camí de gairebé noranta-vuit anys, un camí farcit de paranys que han costat moltes llàgrimes, però també ha estat ple d’alegries, no en va, tants anys donen per molt, és el que té la vida, que és tot un seguit de cercar la felicitat i esquivar la tristesa.

Aquest llarguíssim camí, ha estat la vida d’una dona tenaç i lluitadora, capaç de suportar el patiment que duen les desgràcies, amb una serenor fora de mida, segurament això li ha permès gaudir amb molta més força les alegries.

Mentre estic escrivint, malden per sortir dels meus ulls, llàgrimes de dolor, però no pas de desesperació, tot el contrari, estic molt trist, però ben seré, de ben segur, que la serenitat que expressava el seu rostre quan ha traspassat, és la que m’ha transmès.

Una llarga vida, que s’ha apagat dolçament, com una espelma. Adéu Consuelo, el teu cos se’n va, però tu et quedes amb els que t’hem estimat.

Manel Mayor                                16 d’octubre de 2015