Estar a favor de la convivència, és apallissar, maltractar, sotmetre… a qui conviu amb ell? La meva pregunta, va adreçada a aquells que fa tres-cents anys, que ens maltracten de totes les formes possibles, que ens tenen i volen continuar tenint-nos sotmesos, a l’Estat espanyol en general i al seu cap d’estat en particular.

No cal que em responguin, la seva resposta, ha estat sempre invariablement la mateixa, doncs estan convençuts de la seva superioritat i el seu menyspreu envers nosaltres és absolut. Ells i qui els representa, aquell que han entronitzat fa quatre dies mal comptats, ens miren des de l’òptica del vencedor, ja que ‘per ells no som res més que els vençuts de la guerra del Borbó, aquells que han intentat fer desaparèixer com a Poble, aquells als quals han volgut prendre’ls la dignitat, la llengua, la cultura… La convivència per ells és això.

Ja se’n deuen adonar, que no hi ha forma humana d’entendre’ns, doncs per nosaltres conviure és tota una altra cosa. El fet de conviure, ha de néixer necessàriament de la igualtat i el respecte mutu, el respecte a la diferència, el respecte a la diversitat… Tot això, malgrat no ho acabin d’entendre o si més no, se’ls hi faci molt difícil, és la base de la cohesió social, i si, nosaltres, Catalunya, som una societat cohesionada, amb tots els seus problemes i tots els seus defectes.

Ara, amb totes les pors foragitades i tots els temors llençats al fons de la galleda de les deixalles, el que tenim, és una gran esperança i una enorme fe en el nostre esdevenidor, perquè creiem en nosaltres, que ja seria ben bé hora, però hi creiem per fi. Per tant, no ens vinguin amb discursos paternalistes, ni amb apologies de la por, que ens hem traçat un camí i el seguirem, amb l’esperança i el convenciment, que el nou de Novembre d’enguany, els direm: bon vent i barca nova.

Manel Mayor                                                               27 de Juny de 2014

Per deixar clar el meu punt de vista, he de dir que discrepo totalment de les manifestacions del senyor Jordi Turull, en referència al percentatge de vots del referèndum i en conseqüència totalment d’acord amb l’Oriol Junqueras. Si a tot el món i en qualsevol moment i circumstància, es dona per bo el cinquanta per cent més ú, per quins set sous, Catalunya ha de ser diferent? És que som inferiors a la resta de la humanitat? Va home, senyor Turull, no doni peixet als manipuladors!!

Parlant de manipuladors, ja s’ha destapat la màxima representant en la matèria, si, segur que ho heu endevinat,  l’Alícia Sánchez Camacho . Que si des d’ERC tenim por de no guanyar, que si hi haurà una meitat que serà menystinguda… Vaja, com sempre donant voltes a les mateixes ximpleries i manipulacions.

Com que no tinc pas trenta anys, sinó que en tinc forces més, miraré d’exposar uns quants fets coneguts de primera mà, doncs no en va els he viscut. En primer lloc el règim actual. Per si algú ho ha oblidat, els meus compatriotes, o sigui els catalans i jo mateix, varem passar de ser súbdits d’una Dictadura, a súbdits d’una Monarquia, curiosament imposada per aquella. Seguidament ens van imposar les seves taules de la llei, altrament anomenades”Constitución Española”, dic que ens ho van imposar, perquè de fet va ser així, ens varen dir, o accepteu això o traiem l’exèrcit al carrer, de fet tot molt democràtic… Hi ha jovent que ens pregunta, però perquè es va votar que si? Molt senzill, majoritàriament per por, per una por acumulada durant molt i molt de temps.

Curiosament, aquests demòcrates de pacotilla com l’Alícia, quan tenen majoria, ens miren de forma prepotent i ens etziben: heu de respectar les majories, però quan se’ls hi gira la truita i la majoria la tenim nosaltres… Aleshores generem crispació i fracturem la societat, quins pebrots que tenen!! Uns demòcrates, que menystenen la sobirania del nostre Parlament, de manera continuada, que ens varen mutilar l’Estatut del 1979 i el del 2006, que neguen amb tota la prepotència i ignorància del món, que som i serem una Nació.

Tot això, fins que aquest Poble sotmès, ha perdut la por i ha dit: senyors meus, ja n’hi ha prou d’injustícia, volem treure’ns de sobre aquest jou que ens oprimeix, que ens domina i ens porta a la misèria, volem ser nosaltres mateixos i per ser-ho hem de ser lliures, hem de ser independents.

Ja per acabar, dir a l’Alícia i els seus que no pateixin, que guanyarem i no pas amb un cinquanta per cent més ú, sinó amb una àmplia majoria… I la seva minoria ho haurà d’acceptar. I un darrer apunt: malament, quan una suposada democràcia, tira de legalitat com una dictadura qualsevol, menyspreant la llibertat. Legalitat si, sempre i quan aquesta no vulneri la llibertat.

Manel Mayor                                                        23 de Juny de 2014

Sovint,  hi ha gent que es permet el luxe de jutjar fets i persones, cosa que a mi em sembla que és ser molt agosarat. Probablement, quan s’és extremadament jove, es té aquesta tendència, però quan s’arriba a l’edat adulta, hom ja si mira un xic més i quan s’és entrat a la maduresa, encara més.

Dic tot això, perquè les persones no reflectim, de bones a primeres, totes les nostres virtuts, per poques que siguin,  ni tots els nostres defectes, encara que siguin ben nombrosos, sinó ben al contrari, ensenyem només allò que volem mostrar al exterior. És com si diguéssim, una cuirassa, un escut protector per protegir les nostres febleses.

Crec que deixo prou clar, que només ens coneixen de debò, aquells que hem deixat penetrar als nostres cercles més propers.  Aquells que coneixen de ben a prop les nostres virtuts, fins i tot millor que nosaltres mateixos i als que ens atrevim a mostrar, els nostres defectes i les nostres febleses. Sovint descobrim, que aquell que ens ha semblat en un primer moment, un autèntic barrut, en realitat estava amagant una enorme timidesa, amb aquest escut protector.

Hi ha persones obertes, segures d’elles mateixes i n’hi ha de completament al contrari, tímides, insegures, que es valoren molt negativament, la major part dels casos, sense cap mena de raó, no ens adonem que hi ha moltes persones dins els nostres cercles propers, que ens aprecien de debò, que ens tenen gran estimació, que ens valoren en la nostra justa mesura. De tot això, ni ens en adonem, ni hi parem atenció… Només ho fem, a resultes d’un gran sotrac, d’una caiguda estrepitosa, d’una malaltia sobtada, quan hem de menester tota aquella gent propera que ens faci costat… I recoi, ens adonem que son més dels que pensàvem, fins i tot aquells que feia molt de temps que no ens veiem, de sobte descobrim, que encara es manté aquella amistat de la infantesa, que aquella flama no s’havia apagat.

A vegades cal tenir un sotrac fort i considerable, per adonar-nos que aquelles flames que creiem apagades, que aquelles estimacions, que creiem perdudes en la llunyania dels temps, ni estaven apagades ni estaven perdudes, simplement estaven amagades i adormides, però ben vives, per quan fossin necessàries.

Manel Mayor                                                                  23 de Juny de 2014

No voldria passar pas per pedant, que no ho soc, ni tampoc per cregut, que no ho soc de cap de les maneres, ni tampoc em crec posseïdor de cap veritat absoluta, tant sols de la meva.

Tot això ve a tomb, d’aquelles declaracions de Raimon, en les que deia que no és independentista, perquè no ho veu clar. En primer lloc he de manifestar, que de cap de les maneres vull imposar el meu punt de vista, solament que des de la meva lògica, que és tant respectable com qualsevol altre, m’han sorprès enormement les paraules i reflexions de l’admirat Raimon, de fet he quedat astorat per la seva contundència.

No voldria pas imposar-li el meu criteri, res més lluny de la meva intenció, simplement vull fer unes reflexions, en primer lloc, reiterar la meva admiració per Raimon i lloar la seva tasca cultural de primer ordre, que ha dut a terme durant tants anys i que sembla que no té pas la intenció d’abandonar-la, també expressar des de la meva modesta opinió, que la millor manera de preservar la nostra llengua i la nostra cultura, és esdevenint un estat lliure i sobirà, d’altre forma anomenat independent, com les nacions normals, vaja.

Sé, n’estic completament segur, que s’aixecaran veus que em replicaran, que malgrat que no ho som l’hem preservat prou bé, llavors la meva resposta és clara i contundent: però a quin preu? Amb quanta precarietat? Ens han calgut talents extraordinaris, lideratges i activistes audaços,  per preservar-la de manera gairebé heroica.

Fent memòria en el temps, em trobo que a mi, a tota la meva generació, fins a arribar pràcticament als meus fills, se’ns va privar completament de l’ensenyament de la nostra llengua i la nostra cultura, cosa que l’estat que ens té sotmesos, ho està intentant novament, per això mateix m’han deixat astorat aquestes paraules, dites per aquell que mitjançant les seves cançons varem conèixer l’Ausiàs March, en Joan Roís de Corella entre d’altres.

Sortosament, els meus fills no ho han hagut de patir com jo, i el meu desig és que no ens torni a passar mai més. Malgrat que políticament estiguem tant allunyats, continuaré mantenint la meva admiració per en Raimon cantant i en Raimon poeta.

Ja per acabar, voldria deixar clar, que vull ser independent, no solament per l’assumpte cultural i lingüístic, però si que son molt importants per a mi i de fet és el que m’ha fet escriure aquestes línies.

Manel Mayor                                                                  12 de Juny de 2014

Segurament, com que d’anys ja en tinc uns quants, veig les coses en general i la política en particular, des d’una òptica diferent a la dels més joves, jo ja les he vist de tots colors i per tant la meva perspectiva és diferent, així com la meva capacitat de creure’m, als polítics de l’altiplà en particular i a les classes dominants en general.

De ben segur, que alguns dels que teniu la paciència de llegir els meus escrits, us preguntareu, que coi vull dir, que a què em refereixo, doncs ni mes ni menys, que al discurs esquerrà, que sembla que qui el pronuncia en és amic, que ens comprèn, que fins i tot és republicà com nosaltres… Però això dura, fins que ens hagut de menester o ja ens han vençut.

Hi ha persones i grups de persones tossuts, però res i em refereixo a absolutament res, no és tant tossut com la història, que es va repetint cíclicament, encara que no ho faci de manera exacte, però ho fa de forma molt semblant.

Per no anar massa lluny, podríem començar pels temps de la República, que havia de ser Catalana i va acabar essent la Segona República Espanyola. Quan es va proclamar aquesta, ens estimaven fins l’infinit, eren els nostres germans… Quan varen aconseguir els seus objectius, de sobte varem passar a ser egoistes, provincians, separatistes estúpids, gent en la que no es podia confiar… Fins i tot l’Azaña i en Negrín, varen arribar a dir, ja durant la guerra civil, que era preferible que Franco guanyés la guerra, que haver-se d’entendre amb els catalans.

Al final de la dictadura, tres quarts del mateix, i quan els hi va semblar que catalans i bascos, tenien masses ambicions, van i munten el 23 de Febrer i ja més recentment, la màxima autoritat del PSOE, ens diu acatarem l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya… I tots sabem com va acabar, i no en van tenir prou, que els demòcrates de tota la vida, els hereus d’en Franco, per si algú ho ha oblidat, ens l’acaben de mutilar, via Tribunal constitucional.

Vistos tots aquests precedents, algú dona crèdit a tots aquests cants de sirena, provinents de l’altiplà i rodalies?

Tota aquesta extensa reflexió, és produïda pel neguit que em crea, l’enorme candidesa de molts dels meus conciutadans i que el rebuig  que ens mereix la Monarquia, no ens ha de fer entrar en el debat, Monarquia o República Espanyola, que ja s’ho faran, sinó que la nostra preocupació s’ha de centrar, en la creació de la nova República Catalana, un cop això si, sigui referendat pel poble de Catalunya.

Voldria deixar clar, perquè ningú en faci lectures esbiaixades, que tot això ho vaig començar a escriure, el dijous d’aquesta setmana que estem acabant i que ho he reprès avui, quan he disposat del temps adient per fer-ho.

Manel Mayor                                                                  7 de Juny de 2014