Encara que sigui Carnaval, la lluita continua, anem fent camí i això em dóna peu a fer unes quantes reflexions.

Aquest el nostre País, ha estat marcat a sang i foc, entre molts d’altres, per tres fets cabdals: el Compromís de Casp, la derrota de 1714 i la guerra civil. Per sort i per edat –disculpeu la ironia- jo no he viscut cap d’aquests fets, però malgrat no haver-los viscut, també en tinc la marca invisible d’aquestes tragèdies.

El Compromís de Casp , no hauria d’haver estat un fet perniciós per ell mateix, doncs de fet no érem ni la primera ni l’única nació, que per pactes dinàstics, la seva corona passava a mans d’un monarca estranger, però en el nostre cas, va suposar el començament d’una decadència política.

El setge de Barcelona, ve a demostrar que som un poble tossut i que quan ens hem embrancat en una lluita, en la qual estem convençuts que tenim tota la raó, tirem endavant amb totes les conseqüències… Les de la derrota del 1714, varen ser terribles, espantoses… L’enemic que ens va ocupar i sotmetre, no va estalviar mitjans per fer-nos desaparèixer com a Poble… Però renoi, som molt tossuts aquests catalans!!

Perduda la guerra civil a l’any 1939, altre cop ho varem pagar molt car, la repressió va ser criminal, sagnant, despietada… Va ser tant terrible, que aquest cop estaven convençuts d’haver-ho aconseguit, però tampoc… Sembla ser que totes aquestes desgràcies ens han fet forts.

Encara que quan jo vaig néixer, ja havia passat la part més crítica, la més física, no en va ja havia acabat la Segona Guerra Mundial, l’altra repressió en canvi, hi era ben present, l’intent de genocidi cultural, el vaig viure de ple. Malgrat que hi varen esmerçar molts esforços, no se’n van arribar a sortir, tot i que aquella refotuda dictadura, se’ns va fer immensament llarga, tan… Que semblava que no s’havia d’acabar mai, varem haver d’esperar però, que el dictador morís al llit.

Ara estem en un moment, que tot i salvant les enormes distàncies, té una certa similitud en la determinació que tenien els catalans, en la guerra contra el Borbó. Sabem que no podem tirar enrere, i estem convençuts, de continuar el camí que hem començat cap a la llibertat, i que res ni ningú no ens pot aturar, no serà fàcil, però sabem que hem encetat el camí, que ens ha de dur cap a la victòria definitiva.

Manel Mayor                                                                  28 de Febrer de 2014  

Malgrat que històricament hem estat el sac dels patacs, que hòstia que s’escampa, hòstia que arrepleguem, hi ha coses que son acceptables i altres que no ho son pas.

Naturalment, accepto que es critiquin les meves errades personals i les de grup, accepto fins i tot que se’ns responsabilitzi de coses, en les quals i tenim poca o gairebé nul·la responsabilitat, però el que és inacceptable, i diria que difícilment tolerable, és que se’m posin a la boca paraules que mai he dit, o opinions per les quals no he estat consultat.

Fa pocs dies, tinc constància, perquè així m’ho han comentat amics i companys de formació política, i que em mereixen total confiança, que a Sant Feliu de Guíxols es varen reunir, representants d’ICV, de les CUP i de Procés constituent. Segons em comuniquen, representants d’aquestes formacions, han manifestat que ERC no hi era, perquè no en vol saber res, manifestació completament falsa, perquè amb mi, com a màxim representant d’ERC a Sant Feliu de Guíxols, no s’hi ha posat ningú en contacte.

Aquestes formacions polítiques, esmentades en el paràgraf anterior, poden reunir-se amb qui vulguin, quan vulguin i poden parlar d’allò que més els hi convingui, però el que és totalment inacceptable, és que se’ns atribueixin manifestacions que no hem fet. A mi personalment, les manipulacions barroeres i gratuïtes, basades en la mentida deliberada, em produeixen urticària, encara que no pugui fer res per impedir-les.

Un darrer apunt, en política no s’hi val tot, no tot és lícit, ni molt menys ètic. A mi en particular, se’m poden atribuir forces defectes, però no pas el de mentider.

Manel Mayor                                                        16 de Febrer de 2014 

President d’ERC Guíxols

Avui, a tots els que teniu la paciència de llegir el que escric, us goso demanar, una mica de condescendència amb el meu llenguatge, amb el que vull expressar l’estat d’ànim, que em queda després d’aguantar multitud de carallotades i insults d’aquesta colla de pocavergonyes.

Sé que no els hi hem de fer el joc, que no hem de donar rellevància a les seves barbaritats i als seus insults, però arriba un moment que el got de tant ple, ja vessa, si m’estic referint als impresentables d’això que ells en diuen C’S.

Tota aquesta colla, els més vells evidentment, durant la dictadura, vivien de collons, però a la vegada es feien passar per progres, i a la dictadura ja li anava bé, després va arribar allò que anomenen la transició, que ben bé en podríem dir el pacte de la renúncia, durant la qual alguns i m’estalviaré dir noms, es van anar infiltrant en partits progressistes, fins que o bé varen enfonsar el partit o els van fotre fora per ineptes, fins que com a bons vividors, van fundar aquesta mena de partit.

Viuen de la demagògia més grossera, de l’insult fàcil, de la provocació més barroera, i tot i així els hem deixat estar, però a tot un Parlament, dir que uns eslògans de defensa d’uns drets de l’enorme majoria dels catalans, son dignes d’un dels més grans criminals de la història de la humanitat… no es pot tolerar de cap de les maneres, aquesta colla de vividors i mal educats pocavergonyes, se’ls ha de censurar públicament i el millor lloc seria el Parlament de Catalunya.

Adjunto la rèplica de l’Oriol Amorós, que crec que és prou interessant.

Manel Mayor                                                        12 de Febrer de 2014

Estic emprenyat, de fet, fa dies que estic molt emprenyat, i ho estic, perquè uns jutges que haurien de vetllar per la justícia d’aquest el meu País, un país que els paga per fer-ho, i com a funcionaris, no com a interins, com a temporals, no, amb feina assegurada, aquests magistrats deia, en comptes d’ajudar a fer justícia a Catalunya… Hi van en contra! Em refereixo als jutges del TSJC.

Seria de sentit comú, que uns magistrats del més alt tribunal de justícia d’un País, que la seva llengua és el català, la major part de les seves sentències fossin en la llengua del país,  resulta però, que la quantitat de sentències emeses en aquesta llengua, només és d’un 2,3%, si, si, d’un 2,3%, és realment esperpèntic,  un veritable menyspreu vers els ciutadans, als quals teòricament haurien de servir.

Resulta que els jutges del TSJC, en nom d’una suposada legalitat democràtica, es passen per l’engonal la llei d’educació de Catalunya, la LEC, aprovada el seu dia per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya, i no solament això, sinó que obviant tota mena de criteri o sentit comú democràtic, dictaminen que la demanda de cinc famílies, en pro d’un 25% de l’ensenyament en castellà, té més força que la resta, que pel cap baix, si només parlem d’una aula serien unes quinze, amb lo que deixen ben evident, que els catalans per ells, som ciutadans de segona o tercera categoria o probablement només súbdits.

Per tant, ara és l’hora de combatre la injustícia amb la insubmissió, hem de defensar amb ungles i dents, allò que fa més de trenta anys que funciona, que va costar sang, suor i llàgrimes a les incipients associacions de pares d’alumnes i que tant bé ha funcionat des d’aleshores. Cal dir prou i parar els peus, a aquesta colla de franquistes submergits, que només afloren a la superfície per fer mal.  

Manel Mayor                                                              11 de Febrer de 2014

Trist i emprenyador, però real, aquest nostre Sant Feliu, s’està convertint en un campi qui pugui, es ben bé que es pot envair la via pública, en el moment que ens doni la gana, sense mirar a qui perjudiquem i de la manera més barroera.

Ara ja només falta fer arreu, com en la fotografia que encapçala aquest escrit, no n’hi ha prou d’encabir terrasses arreu, entorpint el pas de mala manera, de circular en direcció prohibida, de circular a tot pastilla per zones de vianants, d’aparcar allà on ens doni la gana, sense mirar a qui perjudiquem, tot això fet amb la màxima impunitat… No hauríem de posar una mica d’ordre, a tot aquest caos? Hi ha algú que controli aquesta disbauxa?

Aquesta manca d’ordre, no ens pot portar res de bo, tot aquest incivisme ens aboca al caos, i a perdre la font d’ingressos més important de la població: el turisme, un turisme que si el volem de qualitat, ens hi hem de posar de valent i no fer clientelisme que és el que s’ha vingut fent majoritàriament, en aquesta part de món.

Només una darrera reflexió, amb quina cara li clavaran una multa, a un ciutadà que deixi deu minuts el cotxe damunt de la vorera, mentre un enorme contenidor que l’ocupa totalment, hi pot estar de forma totalment impune, des del divendres a primera hora de la tarda, i com a mínim tot el cap de setmana.

Manel Mayor                                              8 de Febrer de 2014

Aquest vespre he assistit a l’acte de “Sumate”, que s’ha celebrat al Centre Cívic Vilartagues de Sant Feliu de Guíxols, no hi havia massa gent, però bé, no ha estat malament.

L’acte ha estat presentat pel president de l’associació, l’Eduardo Reyes, juntament amb en Coque García, tots dos han estat bé i han fet una exposició mol entenedora i senzilla, que ha agradat al públic assistent.

A l’Eduardo, jo personalment l’he trobat un paio senzill i proper, que té una virtut que a mi m’agrada molt, i és que fa la impressió de sinceritat. Tot i que discrepo d’algunes apreciacions seves sobre la política, doncs crec que cal diferenciar, entre militància política i fer política, perquè fer política… ell en fa contínuament i a més a més molt bé.

És molt important, fer política al marge dels partits polítics, perquè així i només així, tindrem a l’abast fer un estat nou entre tots, tal com defensa l’Eduardo i l’associació que ell tant bé representa. En quan a n’en Coque, no n’he parlat, perquè és el que no m’havia de sorprendre, doncs estic acostumat a llegir comentaris polítics i socials d’ell, i la veritat, no m’ ha sorprès i ho ha fet molt bé.

Tot ha estat bé, menys uns comentaris d’un meu conciutadà, els quals m’han incomodat, perquè m’he sentit insultat i perquè han menystingut a l’associació i als seus membres. El subjecte en qüestió, ha tingut la barra de dir que “Súmate” era un submarí d’ERC i que l’ANC era la marca blanca de CIU. Aquests comentaris, o bé son fruit d’una ignorància política total, o cosa més greu encara, son fets amb molta mala llet… Probablement la suma de totes dues coses alhora.

Crec de totes maneres, que malgrat tot ha anat bé i que el missatge de l’Eduardo, en Coque i de tots els companys de l’associació, aniran fent forat, doncs no en va som un país divers, un país que té una història antiga, però que també en té una altra de més moderna, que hem anat i anem forjant entre tots, que no és altra que la història de la Catalunya de tots, dels que ja hi érem i dels que han vingut d’arreu i dels que vindran.

Manel Mayor                                                            6 de Febrer de 2014

Avui tinc un dia un pèl estrany, els dies de vent em canvien l’humor, fins i tot a vegades es converteix en mal humor, en mala lluna… Però malgrat que em canvien l’estat d’ànim, no em paralitzen l’activitat. Avui és un dia d’aquests, no és que tingui mala lluna, però si estic en un estat de certa malenconia.

Em venen al cap, records de persones estimades que ja no son entre nosaltres, amb les que vaig compartir moltes coses, que varem fer moltes activitats plegats, però també ens en van quedar moltes de pendents, coses que ja no podrem fer, projectes inacabats…

Amb aquests pensaments al cap, mirant el mar des de dalt d’un penya-segat, tinc l’estranya sensació de ser immensament petit i insignificant, enfront de la immensitat de la natura, em fa sentir com un petit granet de sorra d’un immens desert; és una sensació estranya, però no pas antipàtica, jo m’hi sento prou bé, no sé… Tal vegada son estats d’ànim, que serveixen per a no tenir temptacions de pedanteria. Si és així ja em va bé, doncs no en va, sempre m’he considerat i he intentat ser una persona senzilla.

Ostres! Tinc la sensació d’haver escrit molt i d’haver explicat poc, segurament que tot és degut a l’estat d’ànim, però si més no m’ha servit per esbravar-me i quedar un xic més tranquil i relaxat.

Manel Mayor                                                             6 de Febrer de 2014

No sé pas ben bé com, però m’ha vingut a la memòria una conversa de fa temps, amb gent jove, en la que parlàvem de lluita social i política. Després de força estona de conversa, em van etzibar que jo ho veia molt clar, perquè ja tinc una edat i no m’he de fer un futur. Vaig pensar que tenien una part de raó, però que no la tenien pas del tot. És cert que no tinc pa cap mena de por, principalment perquè ara ja m’he d’ocupar dels fills, doncs ja son grans i viuen la seva vida.

De fet tota la meva vida he fet activitat política, amagant-me més o menys, evidentment no pas de criatura, però si des de l’adolescència. No eren pas grans activitats, però suficients per conscienciar altres companys. Per fer la revolució, no cal ser un Gandhi ni un Mandela, moltes vegades, la suma de petites accions son suficients i obren el camí per fer-ne de noves. Durant el franquisme, declarar-te contrari al règim, ja tenia els seus riscos, si a això li afegim fer una ferma defensa del català i declarar-se no espanyol sinó català, el risc anava en augment. Més tard ja en l’anomenada transició, a casa vàrem ser dels primers a facturar i fer tota la correspondència en català, cosa que em va costar moltes discussions, però he de dir, que no vaig perdre cap client castellanoparlant, també em vaig decidir a comprar l’Avui des dels primers moments -únic diari en català en aquells moments-, cosa que et valia estar etiquetat. Tot un munt de petites accions com aquestes i moltes d’altres, servien per anar convencent més gent, encara que per arribar-hi per primer cop, et calia ser molt subtil.

Tot i que en l’actualitat, soc militant i ostento un càrrec orgànic d’ERC, no em considero un polític, jo em definiria més aviat, com un home del poble que fa política. Fer política, crec que és una tasca important i necessària, doncs el món, encara que només sigui el nostre petit món, no pot restar immòbil ni inamovible i la manera de fer-lo moure, de canviar-lo, és fent política. És cert que no tinc gens de por, que la poca que pogués tenir s’ha esvaït, però és que fa trenta anys, tampoc en tenia… en realitat fa trenta anys, el que no tenia era massa temps.

Ja per acabar, voldria fer una mica d’apologia de la política, activitat que malauradament molta gent, massa, confon amb el ser militant. Els moviments socials, també son activitat política, però no depenen dels partits polítics. Per posar un exemple pràctic, em referiré a l’ANC, organització popular àmpliament transversal, que compta amb gent que no milita enlloc i d’altres que son militants de diferents partits. Algú creu de debò que l’ANC no fa política? I tant que en fa i ben útil que és. Els que sobren son els vividors de la política, els corruptes, els prevaricadors… ens cal fer neteja i ara en tenim l’oportunitat, ara tenim a les nostres mans, construir un País, un Estat de cap i de nou, tenim l’ocasió de fer nosaltres mateixos, és a dir des de la base un Estat nou de trinca, modern i sense vicis adquirits.

Manel Mayor                                                          2 de Febrer de 2014

Sembla ser que darrerament, la demagògia és l’assignatura més estudiada, entre aquells que es diuen demòcrates, però en canvi no volen deixar-nos exercir la democràcia, fan gala d’una gran verborrea buida de continguts, però que fa un gran efecte, és com us ho diria…com uns focs artificials, que un cop han esclatat, ja no en queda res, bé en tot cas en queda la porqueria… un gran espectacle, molt efectista, però gens efectiu.

Sovint en converses públiques i privades, envoltat de molta o de poca gent, he manifestat que cap de nosaltres no és ni serà en cap moment objectiu, i és bo que sigui així, és bo per la senzilla raó, que la veritat absoluta no existeix, existeixen això si, les veritats de cadascú, que contribueixen a enriquir-nos a tots plegats. Juntament amb les veritats, hi ha allò que anomenem fets, per exemple un got és un got i no una ampolla, és un fet irrefutable, que no admet cap mena de discussió, és pot dir que tots dos son recipients, i és ben cert, però cadascun d’ells, és un recipient diferent i no fan exactament la mateixa funció, encara que l’un i l’altre es complementen.

Lligat amb lo exposat al paràgraf anterior, és d’una evidència meridiana, que tots nosaltres som éssers humans, no és pas evident ni segur en canvi, que tots siguem eficients, simpàtics o amb mala baba, això seria clarament subjectiu.

Arribats a aquest punt, ve el moment d’analitzar alguna de les perles, que deixen anar contínuament, resulta que quan ens queixem de les quantitats, que els diferents governs de Madrid destinen al finançament de la Generalitat, ho fem per qüestions d’identitat o també d’ideologia. Només cal fer servir una calculadora i el sentit comú o criteri, digueu-li com vulgueu, per veure que aquestes afirmacions no s’aguanten per enlloc, de fet és molt evident, que si nosaltres gestionéssim els nostres diners, les coses ens anirien molt més bé.

Aquests personatges també fan de profeta, i ens auguren tota mena de calamitats i malaurances, si al final aconseguim ser independents. Diuen que serem pobres, com aquells malaurats països africans que no aixequen cap, que ens expulsaran de tot arreu. N’hi ha d’altres que ens etziben: que us penseu, que lligareu gossos amb llonganisses? La meva resposta és molt senzilla, de fet aquest procés no l’hem fet mai, sortir del sotmetiment cap a la llibertat, ja és tot un repte, que què passarà? No ho sabem pas del cert, però n’hi ha unes quantes de coses que si sabem del cert: continuar com estem ara mateix, ens dur a ser pobres, com a mínim trenta anys més, o sigui que jo, ja no veuria pas la llum, en canvi essent independents, podem estar segurs, que no tindrem AVES, sense passatgers, autovies sense cotxes ni camions, aeroports sense avions… només això, ja em genera esperança.

Podria continuar amb això de la demagògia, però crec que m’allargaria massa i es faria massa feixuc de llegir i com que crec que amb un parell o tres d’exemples n’hi ha prou… ho deixaré aquí.

Manel Mayor                                                                   1 de Febrer de 2014