Quan dos discuteixen i no s’entenen, tenint un potencial aproximat, el més probable és que les discussions comencin a pujar de to i de les paraules arribin a les mans i acabin a plantofades, tot i que el més assenyat és mirar d’arribar a acords, que normalment significa quedar a mig camí de les dues postures.
El que ja és estúpid del tot, és ser sensiblement inferior i voler lluitar amb les mateixes armes, això és sinònim de suïcidi, per tant, el que menys força té, ha de ser doblement intel·ligent i mirar que aquestes armes o eines basades en la intel·ligència, tinguin l’opció de vèncer a la força superior o força bruta.
Ja em perdonaran, però crec que tenim molts activistes molt carregats de raó, però d’una bona fe digna de contes de fades i és clar amb aquestes eines anem de dret a què ens fotin plantofades a tort i dret.
Perdoneu, però és que ni jugant a la botifarra o a la brisca, no es dóna informació a l’adversari, en aquest cas a la parella rival, la meva pregunta seria: si no ho fem jugant a cartes, perquè redimonis els hi anem dient als que ens enviaran les forces que vindran a repartir llenya, totes les passes que pensem fer?
Ens cal urgentment deixar de fer el paperina i si els que dirigeixen el moviment independentista no donen la talla, s’hauran de canviar, fa dos anys es varen fer massa cagades i així ens va anar, no siguem mesells, o n’aprenem d’una punyetera vegada o la tornarem a cagar.
Au vinga: Salut i República!!!
Manel Mayor 30 de setembre de 2019
Avui faré unes afirmacions que no perquè siguin certes, en podeu estar segurs que hauria volgut evitar de totes, totes.
No sé si és la tardor que em té inquiet o són tota aquesta sèrie de polítics inútils i poca soltes que ens toca patir.
Després de donar-hi moltes voltes, per fi m’he decidit a escriure quatre ratlles sobre tu, Margarita.
Ja fa nou llarguíssims anys que ens vas deixar, nou anys sense poder gaudir de la teva companyia, de les teves rialles, de les ganes de viure que sortien dels teus ulls, de la teva senzillesa… fa nou anys ja, que no podem gaudir d’aquelles converses sense fi, en les quals polemitzàvem incansablement, però que gràcies o per culpa dels nostres esperits de caràcter polític acabàvem posant-nos d’acord.
Sabeu què? Avui em ve de gust fer una bona repassada al govern del nostre Sant Feliu i no per alguna cosa que hagin fet puntualment aquests darrers mesos, no, avui vull fer una crítica diguem-ne constructiva sobre l’obra faraònica que varen fer a la zona de can Rius, perdoneu, com que ja començo a tenir una edat em surt el nom popular que havia sentit sempre, em refereixo a la zona del Passeig Rius i Calvet.
Com cada any per aquestes dates, els unionistes engeguen la polèmica habitual, que enguany quedarà de moment, difuminada perquè els actes oficials s’han suspès per culpa de les pluges o més ben dit, s’ha ajornat fins demà quan finalitzi la manifestació i que segurament aprofitaran aquests talibans de l’Espanya unida, per revifar la polèmica i la tensió, tot estripant-se les vestidures i fent la comèdia habitual de la crispació.
Avui, després de llegir un article d’en Narcís Comadira, he tirat un xic més avall i m’ha cridat l’atenció una rèplica d’un lector de Lloret, que es queixava del mot negatiu de “lloretització” i dic negatiu, perquè l’autor de la rèplica, diu que sempre que se l’ha trobat ha estat en sentit pejoratiu.