Segur que els que teniu o heu tingut algun cop un gos o un gat, sabeu el mal tràngol que es passa quan ens deixen, tot i que no compartíem casa, sinó que era el gos d’en Marc i la Sandra, ha representat una bona bufetada per mi.

Agafant el fil de l’anterior escrit, la repressió a cara descoberta o emmascarada, continuava el seu camí, a part de substituir la nostra llengua per l’altra, que no deixa de ser una llengua forestera, tenien la barra de dir-nos que el català no era un idioma, que no passava de ser un dialecte… continuaven amb la mentida persistent per anul·lar-nos com a poble.

Deu ser culpa d’aquest coi de virus, però el cas és que ja hi torno… torno a pensar en el meu viatge per aquest món, un viatge que ha tingut una mica de tot, grans alegries i grans decepcions, però sobretot em deixa la certesa que m’he de penedir de poques coses i encara aquestes si han perjudicat algú ha estat a mi.

De la meva vida, hi ha coses a les quals no vull posar llum perquè no em pertanyen només a mi i per tant estan bé com estan i n’hi ha d’altres que no crec que tinguin gens d’interès per ningú.

Encara que us ho pugui semblar, no és que em vegi la mort a prop, simplement estic fent com una mena de balanç que no és ben bé un balanç, sinó més aviat un repàs a la meva vida, que tampoc ha estat res de l’altre món.

 Perquè no us quedi cap recança us diré tal com diu el meu oncle, l’únic que em queda: qui tingui pressa que m’avanci, tal li fot que ho faci per la dreta com per l’esquerra, ja li cediré el pas.