Les bones les recordo en uns colors suaus i assolellats, segurament perquè els millors records són de quan ja s’havia allunyat l’hivern i podíem fer el ronda soques aprofitant que els dies eren més llargs.

L’esclat de l’adolescència és una època en la qual es disparen les hormones, un temps en el qual tot és blanc o negre, i per tant, tot allò que és bo, es converteix en fantàstic i el que no és tan bo o simplement és dolent, es torna desastrós.

No us penseu pas que considero que aquest temps no va ser bo per mi, ans al contrari, tot i que em va tocar viure en un estat repressiu i les qüestions negatives ho eren molt, les parts positives segurament pesaven més.

No sé si és una moda, però el cas és que tot sovint apareix una mena de gent a les xarxes, que es pensen que són millors que els altres, si més no ens volen fer creure que tot temps passat sempre va ser millor.

Jo evidentment no hi estic pas d’acord, el que sí que crec és que totes les èpoques tenen llums i ombres o dit d’una altra mena de manera, coses bones, altres no tan bones i altres dolentes o en alguns casos molt dolentes.

No em posaré pas a jutjar l’època actual per una raó molt senzilla, jo la veig amb ulls de vell i, en canvi, la meva, la puc veure amb ulls de nen, d’adolescent, de jove, d’adult i ara de vell o sigui que per jutjar i analitzar l’època que m’ha tocat viure, tinc una perspectiva molt àmplia.