Sé que faig tard, molt tard, però espero que com sempre, em tornaràs a perdonar, no és que me n’hagi oblidat, però com que estic embolicat en mil guerres, no he parat a casa, no, no busco pas excuses, però com que no era a casa no tenia l’ordinador a mà i tu et mereixes que m’hi miri bé, abans de fer quelcom barroer i amb poca grapa.

Cada any en aquesta data, m’aclapara la tristor i fins i tot la ràbia, no hi ha manera de trobar conformitat, a quelcom tan injust com la teva mort, no et mereixies abandonar sobtadament i en plena joventut, aquesta terra que tan estimaves.

Em costa molt acceptar encara avui, que ja mai més no podré gaudir de la teva presència, ni podré contemplar aquell somriure, que només abandonava la teva cara, quan t’emprenyaves o quan estaves preocupada, però tot i saber que no és possible, encara de vegades tinc l’esperança vana, que tornaré a veure’t.

Però malgrat que físicament t’hem perdut, tu amiga Clàudia continues estant amb nosaltres, perquè tal com et vaig dir quan et vaig acomiadar, et portaré per sempre més dins el meu cor.

Manel Mayor                                                      18 de setembre de 2016

Que si una Diada festiva, que si és la festa de tots els catalans… afirmacions com aquestes i d’altres de semblants, són les que van escampant els autonomistes i els unionistes, que de fet són els inventors de la celebració de la Diada.

A veure si ens entenem, l’11 de setembre és el dia fatídic de la derrota, que va portar al seu darrere l’anorreament gairebé definitiu del nostre poble, les seves lleis i les seves institucions, juntament amb la persecució genocida de la nostra llengua i la nostra cultura. Si encara no ho veieu clar, us podeu llegir el decret de nova planta, implantat pel primer Borbó; tot això sense oblidar el genocidi real vers els vençuts, cosa que de fet s’ha repetit cíclicament.

Hi ha algú que es cregui que això és motiu de festa i celebració? Anava a dir, jo crec, però ho canvio per un estic convençut que de cap de les maneres, aquesta és una Diada de reivindicació, una jornada de lluita per la recuperació de la nostra sobirania, que vàrem perdre per la força de les armes i la volem guanyar, més ben dit, recuperar per la força de la raó.

Encara que lluitem de manera pacífica i festiva, no estem celebrant res, que quedi ben clar, que n’estem molt farts de manipulacions i de sentir neofeixistes reivindicant la Diada de tots i de lerrouxistes fent de vidents.

Ho escric avui, perquè demà i demà passat estaré prou ocupat amb la Diada.

Manel Mayor                                                   09 de setembre de 2016