Ja fa quaranta dies ben o mal comptats que estem confinats, i jo estic tenint la sensació d’empresonament, com suposo que li passa a més gent.

Pels que viuen sols o pels que només ho compartim amb la nostra parella, estem tenint la sensació de rutina de presó, tot el dia tancats a dins i una estoneta caminant pel terrat o el jardí o la terrassa, depèn del que disposi cadascú.

Després d’un mes de confinament i més veient les irresponsabilitats governamentals, ja comencen a sortir els efectes col·laterals, angoixa, mala lluna i estat no depressiu, però gairebé.

Espero que els meus mals presagis no es complexin, però per mala sort o perquè normalment l’encerto… em temo que no m’equivocaré pas massa.

Avui podria tornar a parlar de les incongruències i dels paranys que ens vol anar parant el govern de Madrid, però només i faré un apunt.

Ara que fa més de quaranta anys de l’aixecada de camisa dels pactes de la Moncloa, és ben evident que varen servir per amnistiar els criminals franquistes i per tornar-nos a col·locar el dogal de la monarquia borbònica, però de tot això segurament en parlaré en els dies que vindran.

Em sembla que hauré de revisar el meu magatzem d’adjectius, perquè amb els que tinc a mà ja no dono l’abast per enumerar les barbaritats, les incongruències i les injustícies més sonades, que probablement voregen la prevaricació.

La cosa és tan bèstia que no sé per on començar, després de rumiar-m’hi una mica, començaré per la irresponsabilitat de començar el desconfinament, que hauria de ser progressiu fins i tot amb els treballadors més necessaris dels que no són essencials, sense poder fer els tests per determinar si són positius o negatius en coronavirus. Tancaré aquest paràgraf amb la denúncia evident, que aquest govern prioritza la recentralització a resoldre coherentment els efectes d’aquesta pandèmia.

Això que avui comentaré, ja fa dies que em volta pel cap, de fet es pot dir que tota la setmana però així i tot, he deixat que anés fermentant per poder ser més just en les meves apreciacions i mirar de no deixar-me endur per la passió, d’altra banda ben lògica pels fets que estem vivint i patint.

També es podria resumir sense faltar a la veritat, que no sabia com posar-m’hi o com acabar d’enfocar-ho correctament.