Un altre cop i ja van… La llista d’humiliacions per part dels diferents governs espanyols, és inacabable. Malgrat que no ha estat pas una sorpresa, doncs de fet tots ens ho esperàvem, si que és una mostra més de prepotència i de miopia i incompetència política, tot i que això no és pas el més greu, encara que ho és i molt, el que surt de tota mida, és l’autoritarisme que exhibeixen, malgrat el vulguin disfressar de democràcia.

Han ensenyat al món sencer, que el Tribunal Constitucional està a les seves ordres i que roman sempre a l’espera de satisfer qualsevol caprici dels governants, que de fet son els que els han col·locat en aquest lloc de privilegi. Hem vist doncs com ha quedat ben palès, que l’esmenta’t tribunal no és pas l’àrbitre que hauria de ser, sinó que és un mer instrument, que permet al govern actuar amb total impunitat, tot amagant-se rere les togues dels jutges.

Mitjançant els mitjans de comunicació que controlen, estan tergiversant, manipulant i mentint descaradament, sobre una llei i un decret legals i legítims, que l’únic que pretenen és saber l’opinió del Poble de Catalunya i això tant simple i que hauria de ser tant normal en una societat democràtica, van i el titllen gairebé d’atac terrorista i a aquest carro s’hi apunta també, el màxim representant del PSOE, que ha dit ni més ni menys, que condemna la llei i el decret, si, si, talment com si es referís al desgraciat atemptat de l’Hipercor, quins pebrots!!

Ja ho sé, em diran que la consulta és el primer pas per assolir la independència, no els hi ho negaré pas, però també vull reiterar que la consulta no decideix pas res. Suposo que es deuen creure que ja han fet la feina, res més lluny de la realitat, d’una manera o d’una altra, en poden estar segurs, acabarem votant.

El meu País, Catalunya, ha estat i està humiliat, menystingut, espoliat, ignorat… Fins i tot ha estat derrotat en algunes batalles, però el que no ha estat mai, és vençut, si ho hagués estat, ja no existiríem com a poble, en canvi, continuem tenint consciència de pertànyer a una Nació, Catalunya.  Aquest és el tret que més volen tenir amagat, perquè és el que els hi tira per terra, totes les seves elucubracions de nació única.

La nostra lluita continua, contra la intolerància: democràcia, contra la prohibició: votar i el següent pas, la llibertat.

Manel Mayor                                                                 30 de setembre de 2014

Ahir el President de Catalunya, va signar la convocatòria de la Consulta, per decidir el futur del nostre País. Tant l’aprovació de la llei com la convocatòria de la consulta, s’han fet amb la més absoluta de les legalitats, a part de la també absoluta legitimitat, encara que alguns barroerament hi vulguin dir tot el contrari.

La gent corrent d’Europa i del món, deu quedar de ben segur astorada, al veure les declaracions i afirmacions contundents d’alguns destacats polítics i d’associacions que s’auto concedeixen unes representativitats que ningú els hi atorgat, si, m’estic referint a aquells, que s’atreveixen a dir sense quedar vermells, que votar és antidemocràtic , quines penques! Quina barra que tenen! Com es poden quedar tant amples, dient semblants barbaritats? El que més els hi convindria i a més de manera urgent, és un curset accelerat de democràcia i tolerància.

He afirmat abastament, que no m’agrada que em donin lliçons de res, lògicament si no vull que me’n donin, no puc pas pretendre donar-ne jo i no ho faré, el que si estic disposat a fer, és defensar la legitimitat del procés cap a la independència de Catalunya i també de la democràcia, si, allò que no té res a veure amb el que defensen a la “Villa i Corte”.

Sovint i de fet es pot dir que de manera continuada, ens estan martellejant insistentment, sobre l’obligatorietat de respectar les lleis i la sacrosanta “Constitución Española”, el que volem respectar per sobre de tot, és la democràcia o sigui la voluntat del poble. Tots aquests que tant s’omplen la boca de democràcia, haurien d’esbrinar primer que vol dir aquesta paraula i quan l’esmentin, que ho facin amb el seu vertader significat, perquè dona la sensació, que la democràcia que coneixen és la orgànica, si home si, aquell invent del franquisme, de fet tampoc ens hauríem d’estranyar massa, doncs no en va en son fills d’aquell règim, son hereus d’aquells que ens varen imposar una constitució, amb l’amenaça d’un exèrcit franquista i colpista que tenia les armes a punt.

A manca d’arguments vàlids, s’emparen en aquesta constitució, que volen convertir en una mena de gàbia, per mirar d’impedir-nos aixecar el vol, el desig de molts d’ells però, seria impedir-ho amb la força de les armes, traient els tancs al carrer i no se’n amaguen, al contrari ho diuen obertament. Veient però que això, el món no els hi acceptarà pas, tiren d’una arma que ells consideren molt poderosa, el TC, un tribunal completament polititzat, en el que els seus membres, son directament designats pels dos principals partits espanyols i de fet ja tenim experiència de com actuen, en comptes de fer sentències jurídiques, les fan polítiques. Els hi voldria recordar, que la democràcia sempre venç les imposicions i les lleis injustes i ho voldria fer amb una dita que em sembla prou escaient: “Quan bufen vents de canvi, alguns aixequen murs i altres construeixen molins”

Per acabar, voldria fer-ho tal com he començat, referint-me a la històrica data d’ahir, amb la completa seguretat que l’acte d’aquest diumenge al Palau de la Generalitat, no serà un fet banal, sinó que marcarà un abans i un desprès en la història del nostre País. A partir d’ara, veurem com es desenvolupen els esdeveniments relatius a aquest procés, que ja està definitivament en marxa i que no té marxa enrere.

Manel Mayor                                                                         28 de setembre de 2014        

Vaig viure durant vint-i-un anys, en aquest barri que mostra la fotografia però un xic més endins, cap a la que avui en dia és la Plaça Lluís Esteva, principalment essent un marrec, hi he vist ploure i molt, fins i tot recordo el desbordament de la riera al col·legi Gaziel, els col·legis nous, que en dèiem, dic tot això, perquè malgrat haver vist ploure quantitats exagerades i veure anar la riera de gom a gom i contemplar a la desembocadura d’aquesta riera arran de mar, completament encimbellada i sortint amb una força que feia mitja por, mai, però mai no vaig veure aquelles cases inundades, ara en pocs anys, és el segon cop i a més a més, de manera exagerada.

L’autora de la fotografia que encapçala aquest article i les que podeu veure fent-hi un clic a sobre, en dona la culpa a la Ronda de Ponent, no li trauré pas la raó, però hi vull afegir més factors que son prou importants, l’aixecament de l’esmentada placeta, per sobre del nivell de les cases de més cap al fons, la urbanització de part de la zona que puja cap a Monticalvari, que suposa que l’aigua corri i no es filtri, cosa que provoca que les escales siguin un veritable riu, l’invent d’algun il·luminat, de posar reixes ala boca petita de la riera, amb la consegüent acumulació de porqueria a les dites reixes, l’altre d’il·luminat de l’urbanisme, que és el desplaçament de la desembocadura de la riera, amb la consegüent minva de cabal i amb la dificultat afegida de la impossibilitat de netejar-la, si més no en aquest tram.

És d’una lògica evident, que si no pot sortir tot el cabal endavant, l’aigua tornarà enrere, però és clar, encara ho compliquem més, amb l’envà que tapa la visió de la riera a l’alçada de l’hotel Gesòria, encara ho dificultem més, d’una banda, si el nivell de l’aigua arriba al nivell de carrer, que és l’opció menys probable, les cases que donen a aquesta part de la riera estan en risc flagrant, si és dona el cas més probable, l’aigua que corre pels carres de la zona, provinent de la carretera de Tossa i la ronda de Ponent, al no poder caure a la riera, per força ha d’inundar les cases d’aquest barri.

En aquest nostre Sant Feliu, s’ha agafat una forta afició a tapar rieres, sense preveure que s’hi pot acumular porqueria de tota mena i aleshores és molt difícil o impossible netejar-les, a  més de que es fa l’orni e en les parts que son accessibles i es dona la culpa a les altres administracions.

En tornaré a parlar en una altra ocasió, perquè veig que m’he allargat un pèl massa i em sembla que el que volia expressar, ha quedat prou clar, tot sigui dit sense ànim d’ofendre ningú.

Manel Mayor                                                               22 de setembre de 2014

Crec que és convenient i necessari i segurament assenyat, mostrar, assenyalar i en tot cas analitzar, les diferències més que evidents, que hi ha entre el procés català i l’escocès i fugir així de maniqueismes i manipulacions.

No hauríem pas d’oblidar que el procés escocès, ha estat impulsat pel SNP de l’Àlex Salmond, de manera força semblant al pla Ibarretxe, però amb una diferència molt notable, que no és altre, que la molt diferent concepció democràtica existent, entre l’Estat Britànic i l’Estat espanyol, o sigui que ha estat un procés engegat de dalt cap a baix.

El procés català en canvi, malgrat que l’ERC n’és el pal de paller de l’independentisme nacional, des de fa molts anys, sense voler oblidar ni menystenir les CUP i altres grups més radicals i probablement per això marginals, ha estat impulsat pel poble, amb el suport, més que dels partits esmentats, amb el dels seus militants, al marge precisament d’aquesta militància i perdoneu la redundància. Això és el que el fa completament diferent i a la vegada més fort i consistent.

Podríem dir que a Catalunya, s’està produint una revolució pacífica i democràtica, en la que el poble es veu capaç, segurament per primer cop, de construir un país nou de baix a dalt, que es veu capaç d’invertir el sentit de la piràmide, com si diguéssim. Això tant senzill d’explicar i que resulta tant complicat d’entendre per a alguns, és ni més ni menys, el que ha succeït aquests darrers cinc anys al meu País.

Per fer-ho un xic més entenedor i a la vegada marcant-ne les diferències, ho podem resumir de la següent manera: a Escòcia el senyor Salmond i el seu partit, es varen proposar convèncer el seu País, d’iniciar un procés que els hauria de dur cap a la independència, evidentment de manera democràtica i mitjançant una consulta, que varen dir que farien, amb o sense el suport del govern del Regne Unit. A Catalunya en canvi, les coses varen anar de maner força diferent.

De tots és sabut, que amb l’Estatut vigent, es va fer un darrer intent per encabir-nos dins Espanya, però que entre tots allà dalt de l’altiplà, es varen afanyar a deformar i mutilar… I tot i així el poble català el va aprovar en referèndum, però noi, no en tenien prou i l’havien de deixar pràcticament buit de continguts, és a dir, se’l varen carregar mitjançant aquest seu TC, tant estimat per ells i és a partir d’aquí, que el poble català ha dit prou, ja n’ hi ha prou d’aquest color, n’ha agafat les regnes i ha empès i continua empenyent els partits polítics i com que la unitat fa la força, diuen, el poble s’ha unit mitjançant l’ANC, que ha estat i és, l’eina que ens uneix de manera transversal i la que ens permet fer la pressió necessària, perquè aquest procés no s’aturi.

Si us plau, fem comparacions que puguin ser odioses i fem el favor tots plegats, de dir les coses pel seu nom. Com que veig que ja m’he allargat prou, ho deixaré aquí, doncs crec que ja ha quedat prou clar.

Manel Mayor                                                                   20 de setembre de 2014

Escrivint sobre el futur del meu País i més si és en clau de independència, advocant per la completa llibertat, lògicament hom s’espera generar certa polèmica, però el que ja no és tant normal, és rebre únicament desqualificacions i insults, algun d’ells greu i en canvi cap argument, si, em refereixo als contraris a la independència, no és pas que em preocupi ni em tregui la son, simplement en vull deixar constància, dels partidaris de la llibertat, d’aquests si, he rebut alguns afalagaments i mostres de suport.

El que ja si que considero greu, és que el número dos del PSOE, estigui en aquest nivell, cap ni un argument i en canvi desqualificacions i insults greus i barroers, dirigits cap al President de la Generalitat.

És molt evident que actuant així, mostren un nivell cultural per sota dels mínims exigibles, el nivell polític demostrat, no és pas més elevat que el cultural, doncs demostren que transcorreguts cinc anys ja d’aquest procés, encara no se’n ha adonat de res, segurament la seva prepotència li deu paralitzar el cervell, al igual que a molts dels que actualment estan a la poder i d’altres que ho han estat amb anterioritat.

Amb tot, no vull pas dir, ni tan sols insinuar, que tots els contraris a la independència, siguin uns rucs i uns poca soltes, doncs ni ha que si que donen arguments, però me’ls donen de paraula i sense ànim de faltar al respecte, igual que la meva intenció tampoc ho és. Mols d’aquests, son persones a les quals, els hi tinc afecte personal i a alguns d’ells molt d’afecte. És evident que els seus arguments no em convencen, igual que els meus tampoc els hi acaben de semblar els millors, s’endevina sobradament que polemitzem, però la nostra estimació no en surt pas tocada. Si al final d’aquest procés, guanya la meva opció, que és el que jo desitjo, la nostra relació es veurà enfortida, de la mateixa manera que si guanyés l’opció contrària, encara que desitjo que no sigui així, es veurà igualment enfortida.

Manel Mayor                                                                       18 de setembre de 2014

Quan arriba aquest fatídic dia, normalment estic inaguantable, encara em costa i molt d’assimilar, tot i que m’hi he acostumat, tinc encara clavades al cervell, aquelles teves paraules escrites: ens veiem demà… I aquell demà no va arribar.

Ja fa quatre anys, que ens vas deixar orfes de la teva estimada presència, ens varem quedar de cop i volta, sense aquella rialla fàcil, sense aquell geni, sense aquells ulls blaus que deien tantes coses… Ens vas deixar un forat, que dic un forat, un enorme esvoranc, impossible d’emplenar, només el podem intentar omplir amb el record, amb els records de tantes coses fetes plegats.

Avui tinc un dia d’aquells, que gairebé sembla que sento el contacte de les teves mans i veig aquells ulls espurnejant, parlant… Te’n hauràs adonat que estic parlant en plural tota l’estona, però és que avui, no sé pas el que ho fa, però m’estic imaginant aquelles estones, que passàvem tots tres plegats, asseguts al voltant d’una taula, parlant de tot una mica, si, em refereixo a tu, l’Àngela i jo.

Tot i el temps que ha passat, com deia més amunt, encara no ho he assimilat, malgrat que m’hi he anat acostumant, però tot i així, quan parlo de tu, al cap d’una estona, els ulls m’espurnegen, encara que sigui breument, és un sentiment confús, d’una banda m’agrada i m’enorgulleix i de l’altra m’entristeix, tal com m’està passant ara mateix.

Avui no estic especialment inspirat i segurament aquest escrit no és ni de bon tros, el més bonic que t’he dedicat, però pots estar ben segura, que està fet amb tota la meva estimació, no en dubtis pas, perquè et continuo portant dins el cor i et tinc present en el meu pensament.

Manel Mayor                                                               18 de Setembre de 2014

Els problemes de l’unionisme espanyol vers Catalunya, els podríem concentrar bàsicament, en la seva particular concepció de la història i de la propietat. Estan completament convençuts que Catalunya els pertany, que en son propietaris per dret de conquesta, però en canvi no tenen el coratge d’admetre-ho públicament, s’estimen més rebregar, manipular i tergiversar la història, un cop fet tot això, es veuen legitimats per parlar d’unions que mai han existit i de convivències, que a nivell col·lectiu no han existit mai i que només son certes a nivell individual i dins del nostre País, doncs encara que a alguns no els hi agradi admetre-ho, fa tres-cents anys que estem sota el jou de Castella, modernament anomenada Espanya.

El procés cap a la independència de Catalunya, malgrat ser un procés pacífic i democràtic, no ha trobat cap interlocutor a l’altre costat, només ha trobat amenaces, insults, menyspreus i profecies de la por, tot això amanit amb la negació obsessiva, de que siguem una nació i de que les nostres institucions tinguin cap mena de sobirania, ja que consideren totes les lleis que emanen del nostre Parlament, paper mullat, encara que les hagin votat la majoria dels catalans.

Per acabar-ho d’adobar, ara ens surt el gira banderes del senyor Millo, tractant de totalitari a l’Oriol Junqueras, per voler desobeir una llei espanyola, i obeir-ne una de catalana.  Segurament al senyor Millo, això de la democràcia li ve gran, i no em vinguin amb la comèdia de la Constitució, que tinc prou edat per recordar la seva imposició “democràtica?” mitjançant l’amenaça de l’exèrcit franquista, o és que no ho recorden això? I tornant al senyor Millo, li voldria fer avinent, que complir la voluntat de la majoria d’un país, és el deure de tot governant i en canvi voler-ho impedir, si que son tics totalitaris, però bé, ja ens hi hem acostumat, a que els comentaris i declaracions d’aquest personatge i de molts dels seus companys, siguin cada cop més indecents.

La lluita continua, però al final la guanyarem, perquè tenim la força de la gent i de la raó, continuem caminant units, malgrat tots els entrebancs i tots els paranys, perquè estem convençuts que la força pacífica i democràtica del nostre Poble, no té aturador.

Manel Mayor                                                                     16 de Setembre de 2014

Tot i que m’agrada i molt escriure, em limito a fer-ho en prosa i escric de tot allò que se’m acudeix, si, és cert, preferentment de temes polítics, en canvi de fer poesia, no crec pas que me’n sortís, tot i que m’agrada i molts de cops m’emociona.

El cas és, que vaig anar a una presentació d’un llibre, de la Montserrat Abelló, que es feia a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols, crec que deu fer un parell d’anys aproximadament, ara no recordo la data i em fa certa mandra buscar-ho, perquè considero que no és pas rellevant. De fet, vaig assistir-hi més que res, per la meva relació d’amistat amb el seu fill Miquel, deguda a la nostra militància política.

Vaig arribar d’hora i vaig tenir prou temps, perquè en Miquel em presentés la seva mare, la primera impressió ja va ser bona, la mateixa amabilitat del seu fill, però és clar, llavors va seure a la taula per fer la presentació… I de debò, em va impressionar, aquella senyora gran, d’aparença fràgil, es transformava al entrar en contacte amb la poesia, desprenia una força interior i una jovialitat impressionants, de debò, la seva poesia em va agradar i em va emocionar, tan pel que deia, com per com ho deia.

Malgrat que sé que la seva edat era molt avançada, quan se’n va una persona d’aquesta categoria, sempre trobes que és massa d’hora. Tal com em va sortir de dins, al assabentar-me del seu traspàs, acabaré aquest escrit: Montserrat, estic trist per haver-te d’acomiadar, però alhora estic content, d’haver tingut la sort d’haver-te conegut.

Manel Mayor                                                                                14 de Setembre de 2014

Encara amb l’emoció a flor de pell i amb les imatges viscudes, enganxades a la retina, veig i sento amb incredulitat, els comentaris d’aquells que no volen acceptar la realitat. Jo, puc explicar i certificar de primera mà, l’emocionant aplegament d’una enorme gentada, amb un mateix objectiu i gairebé amb un sol crit unànime: independència, independència , independència… I amb molta menys intensitat, però també amb tota la seva contundència: volem votar, volem votar, volem votar… Tot això sense un bri de crispació, serens, alegres i pacífics, però combatius alhora, no demanant, sinó exigint exercir els nostres drets, doncs els ciutadans lliures, no han de demanar permís, per exercir els seus drets.

Deia al començar, que em sobtaven i em costaven de creure, certs comentaris, i és cert, el que ja ahir em sorprendre més, va ser el voler equiparar una multitud, d’un milió–vuit-centes-mil persones, amb una altra de tres mil-cinc-centes persones, molt legítima evidentment, però d’una força social, difícilment comparable.

Però el que crec que és més inversemblant, és que es tinguin les penques, de titllar a tota aquesta enorme munió de gent, entre les que jo també m’hi trobava, de nazis i d’autoritaris. Ningú i quan dic ningú, és absolutament ningú, que tingui dos dits de front, una mica de vergonya i encara que només sigui un xic, un bri de criteri, no pot ser capaç de fer semblant judici de valors, sinó que per fer-les, s’ha de ser molt mala persona i tenir molta mala llet. Tot això dit de manera elegant, perquè si ho hagués de dir de manera grollera…

Hi ha certa premsa, que és molt aficionada a fer aquests judicis de valors i aleshores jo em pregunto, a qui van adreçades aquestes barbaritats? De debò creuen que la gent del meu país se’ls pot creure? O és que la ràbia acumulada els hi xucla la raó? No serà que son ells, els que son fills i nets de la intolerància?

El temps tard o d’hora, sempre posa a tothom al seu lloc, per tant no li donaré mes voltes i em quedaré amb la satisfacció personal d’haver-hi participat i amb la col·lectiva, d’haver fet història un altre cop, gràcies a l’enorme participació de la Nació catalana. Ja hi som un xic més a prop, ara no és moment de defallir, ens espera el nou de Novembre.

Manel Mayor                                                                12 de Setembre de 2014

Quan surtin aquestes línies a la llum, ja ho tindré tot preparat o gairebé, per reivindicar la llibertat i la sobirania plena del meu País, bé, això ja ho faig cada dia, però cada onze de setembre, de manera molt especial, aquest any al matí com sempre, farem els actes de partit amb la secció local i a la tarda participaré en la concentració de la “V” a Barcelona, que jo i molts com jo, volem que es converteixi en la V de Victòria.

Cada any, quan escric sobre les reivindicacions de la Diada, tinc la sensació de ser repetitiu, però de fet, és lògic i natural, perquè malgrat que la consciència nacional, s’hagi estès de manera aclaparadora i que la consciència sobiranista i perquè no dir-ho les ànsies de independència i llibertat, han esdevingut majoritàries, les reivindicacions continuen sent les mateixes.

No, malgrat que les manifestacions multitudinàries, les fem amb aire pacífic i festiu, la Diada no és cap dia de festa, és una jornada de lluita i reivindicacions, per molt que certes formacions polítiques ho hagin volgut tergiversar, els catalans mai hem celebrat haver perdut una guerra, ni tampoc hem festejat les terribles, cruels i criminals repressions, que varen patir els nostres avantpassats i evidentment tampoc celebrem pas, l’estar sota el jou del país veí.

Ho diré amb ben poques paraules, reivindiquem allò que ens varen prendre amb la força de les armes i  ho volem recuperar amb la força de la raó. Espero i desitjo aquest any si, que aquesta Diada sigui la darrera, en que reivindiquem les llibertats del nostre Poble i que si més no l’any que bé, si no som un estat plenament independent, estiguem això si, construint la nostra esperada República Catalana.

Volia publicar aquest escrit, la vigília de la Diada, però veient i preveient, que estaré francament molt ocupat, he decidit avançar-me i publicar-ho avui.

Manel Mayor                                                            09 de Setembre de 2014