Tot llegint un llibre de poemes, cosa que no faig gaire sovint i que hauria de fer-ho molt més, m’ha portat gairebé sense adonar-me’n a pensar en la vida i la mort.

Ara que ja he superat amb escreix l’equador de la meva existència, analitzo el tema sense cap mena d’angúnia ni temença.

Me n’han passat de tots colors, però crec que tant les alegries com les tristeses, han contribuït a fer-me més fort i han anat omplint el bagatge del meu viatge per la vida, no el noto pas com un equipatge pesat i feixuc, tot i que ja comença a tenir un volum considerable, però és que tinc la sensació que malgrat la meva activitat, no l’arribo a omplir del tot, vaja, que es deu anar eixamplant.

Fent càbales sobre la vida i la mort, hom se n’adona que la mort no és pas res més que una conseqüència de la vida, és el final d’un viatge, un viatge en el qual et trobes de tot i que has de saber aprofitar, traient-ne tot el que té de bo, assaborint-ne totes les alegries com si haguessin de ser les darreres i minimitzant les tristeses, tal com fem amb els nostres éssers estimats, dels quals enaltim les virtuts i minimitzem els defectes.

Una cosa que amb els anys vas aprenent, és que la felicitat és fugissera i escassa i que per tant n’has d’assaborir tot el seu contingut fins a la darrera gota.

Que ningú es preocupi, que ni estic deprimit ni tinc pas gens de ganes de morir-me, però tampoc em fa gens de por.

Aquest ha estat un exercici mental fruit de la lectura d’uns poemes, activitat que requereix una bona dosis de disciplina, la d’escriure’ls és clar, una disciplina adobada amb molta creativitat, virtuts que crec sincerament que en vaig un xic escàs.

Manel Mayor                                           26 de maig 2017