Quan surtin a la llum aquestes línies,  ja farà dos anys que ens vas deixar i encara no me’n sé a venir, tot i que penso amb tu sovint, quan s’acosta la Diada ja estic més inquiet de lo que és normal, i de fet té la seva explicació, doncs per aquestes dates passàvem més temps junts, preparant els actes de l’onze de Setembre. Aquests dos darrers anys ho he hagut de fer sense tu i tot i que això em fa estar molt ocupat, no deixo de tenir-te present en el meu pensament.

Aquesta Diada ha estat certament molt especial i molt emotiva, en la que he vist sovint la teva imatge amable i lluitadora alhora, i una frase teva m’ha martellejat el cervell, una frase que tu deies molt sovint: a finals del segle dinou l’Uruguai va assolir la seva independència, ara és l’hora de Catalunya. Veient la magnitud de la manifestació de Barcelona i l’emoció de la gent,estimada Claudia ara si que crec que estem en un camí sense retorn, ja anem a la cerca de la nostra llibertat.

Tot recordant aquella data fatídica en que ens vas deixar, les llàgrimes flueixen dels meus ulls i em bloquegen els pensaments, tot veient només les múltiples imatges dels moments que vàrem passar plegats, moments meravellosos, fins i tot en les nostres disputes, que sempre ens resultaven enriquidores, els moments fantàstics amb la colla de la platja, moments de rialles i de converses variades, en les quals no solia faltar el cava. Enyoro aquells moments i m’entristeixo perquè ja no tornaran, només em queda el record. Tot i que sé que la felicitat és efímera i que hauria d’estar content d’haver pogut fruir d’aquests moments, la tristesa m’embarga i no ho puc evitar…

Jo ho trec cap enfora, l’Àngela ho guarda per dins, però tots dos et trobem molt a faltar, perquè t’hem estimat molt i et continuem estimant.

Manel Mayor.                                                                18 de Setembre de 2012.

Encara sota l’efecte d’un optimisme desfermat, fruit de l’embriac d’eufòria de la històrica jornada d’ahir, en la qual m’agradaria destacar l’enorme joia col·lectiva que vàrem sentir, vull plasmar la meva admiració per una persona que va estar durant tota la manifestació ben a prop meu, la Dolors, una dona de vuitanta cinc anys, que va mostrar en tot moment una enorme fortalesa i sobretot una alegria immensa de poder ser-hi. Dit tot això, em proposo analitzar les conseqüències que se’n derivaran.

Em sembla que el govern de la Generalitat no tindrà més remei, que convocar eleccions anticipades, doncs no crec que s’atreveixi a convocar un referèndum sense aquest pas previ. Dit això m’atreviria a pronosticar, que comencem a enfilar el principi d’un camí sense retorn, no exempt de dificultats i paranys de tota mena. Tots plegats haurem de ser valents i constants, optimistes però no eufòrics, preparats per aguantar atacs de tota mena i d’arreu, solidaris amb els que triem perquè ens representin, però sense dona’ls-hi un xec en blanc, empenyent-los quan calgui, doncs aquesta és la missió de la societat civil i dels militants de base dels partits.

Tant mateix quedo perplex en veure les reaccions d’alguns, les del PP i companyia ja no m’estranyen gens ni mica, les del PSC no és que em sorprenguin, però em cal fer un esforç considerable, per acceptar que alguns puguin ser tant curts de vista, o tal vegada els hi hauria de dir pocavergonyes, per enganyar o intentar-ho a la gent que representen.

I ja per acabar, retopar a alguns mitjans internacionals. La manifestació d’ahir no demanava res a Espanya, ni tant sols l’amenaçava que ens donés més  diners, la gentada d’ahir exigíem al nostre govern de la Generalitat, que fes el pas o passos cap el procés de secessió, per poder ser el proper estat d’Europa, tot així dit ras i curt. He deixat en darrer lloc els mitjans de comunicació espanyols, que s’han esforçat a minimitzar la manifestació i les seves conseqüències, la meva opinió és que és fruit d’una estratègia molt ben muntada, mirant d’esbravar tota l’efervescència que s’ha anat acumulant aquests darrers mesos, de fet els darrers tres anys, que perquè? Molt fàcil, sempre els hi ha sortit bé. Ara al nostre poble li toca treballar a fons, perquè això no torni a succeir, bé al poble i als polítics.

Manel Mayor                                                                               12 de Setembre de 2012