Ara sembla que ha arribat l’epidèmia de la moderació, moderació en ser català? Moderació en voler ser lliure? Moderació en esser viu?

Doncs jo no vull patir aquesta malaltia, vull ser radicalment català, radicalment lliure i radicalment viu. Tot això que he anomenat, no va en contra de ningú, bé, probablement tampoc és exactament això, doncs és evident que voler ser lliure, va en contra dels que volen el meu esclavatge i aquest és del tot rebutjable, tant si és radical com moderat. Ser radicalment català, segurament també va en contra d’aquells, que en voldrien espanyol i sense consciència nacional. I voler ser radicalment viu, segurament és una conseqüència de les altres dues afirmacions.

Tot i aquestes radicalitats, no em considero pas un radical, doncs soc una persona oberta al diàleg, tan en política com en altres àmbits, en canvi no accepto de cap de les maneres, la submissió.

Hem d’estar molt amatents, perquè la batalla de debò, encara no ha començat, tot això son maniobres de distracció, per mirar de dispersar  les nostres forces, haurem d’estar alerta a tots els moviments que es produeixin, haurem d’utilitzar el seny i la rauxa, però estant mol atents, a que un excés de seny no ens converteixi en traïdors i que una rauxa descontrolada no faci anar en orris, tota la nostra lluita.

Manel Mayor                                                                    28 d’Octubre de 2013

Vagi per endavant, que soc un apassionat del futbol i que m’hi he dedicat durant molts anys com a entrenador, veig per tant l’activitat, com un esport de grup, d’equip, en el qual és importantíssim el treball de conjunt, encara que també ho sigui l’individual, l’un és indestriable de l’altre, però avui no parlaré pas de futbol, ho faré d’una activitat que sempre havia vist de lluny i que malgrat no entendre-hi un borrall, sempre m’ha emocionat, m’ha posat com es diu col·loquialment la pell de gallina, cada cop que n’he vist una actuació. Em refereixo als castells.

Fa uns pocs mesos he tingut l’oportunitat, de viure i veure aquest mon apassionant, de molt a prop… i creieu-me, és apassionant. Tot i que jo, degut al coi de malaltia meva, no en puc fer de castells, hi participo d’una altra manera.

Com he comentat més amunt, aquesta és una verdadera activitat d’equip, de grup, en la qual tothom és necessari i podríem dir que totes les peces son imprescindibles i a la vegada intercanviables.

Hi ha una cosa però, que malgrat donar-ho per sabut, no deixa de ser curiós, que és la semblança que hi ha, en l’estructura de les activitats de grup, d’equip. Com en el mon del futbol hi ha peces que son espectaculars, n’hi ha d’altres que son efectives, i unes terceres que sembla que no hi son, que passen desapercebudes per al gran públic, però en canvi son imprescindibles, son bàsiques.

En el futbol, podríem parlar del migcampistes defensius, que malgrat no brillar, esdevenen peces bàsiques, perquè puguin brillar les grans estrelles. En el mon dels castells, els que brillen son tots els components del tronc i l’intrèpida canalla, que s’enfila cap al capdamunt de l’estructura per poder-la coronar. Desperta admiració, la pinya en el seu conjunt, doncs és molt vistós, l’esforç que hi despèn, però allò que de fora estant, mai no es veu, son les crosses i els baixos, aquests darrers s’endevinen, però les crosses ni tant sols això, però malgrat el seu anonimat, son imprescindibles.

I ja per acabar, voldria expressar la meva admiració, envers les persones que fan aquestes funcions i principalment per les companyes i company de Minyons, que fan aquesta tasca, i a la Paula, l’Alba i en Toni en particular.

SALUT I CASTELLS!!!

Manel Mayor                                                                  24 d’Octubre de 2013