Alguns dels que ara estem tant il·lusionats i esperançats, en aquest procés tant engrescador i tant potent, que ens ha de dur a la tant desitjada independència, a la construcció d’aquesta nova República Catalana, que per fi ens convertirà en ciutadans lliures, no fa pas gaire, pensàvem que l’assoliment de la llibertat, mitjançant la lluita pacífica , rebutjant la violència i la lluita armada, era cosa de molts anys. Jo mateix, cap allà la llunyania dels anys vuitanta o vuitanta-un, quan ja em vaig convèncer del tot, que l’única solució pel meu País, era la independència, estava completament segur que no l’arribaria a veure mai, que probablement era una fita a l’abast dels meus fills o dels meus futurs nets.

Certament hi va haver una data, un dia extraordinari, el tretze de Setembre de Dos Mil Nou, en el qual vaig veure o em va semblar veure… Que quelcom es movia, hi vaig notar un no sé què a l’ambient, que generava esperança, que generava il·lusió… La cara que fem els cinc que som a la fotografia, que encapçala aquesta blocada, aquella felicitat que irradien els nostres rostres, deixa entreveure clarament, que crèiem que alguna cosa estava canviant… I em sembla evident que no ens varem equivocar pas.

Ara que ho veiem molt a prop, com aquell que diu a tocar, ens adonem que les grans fites, els esdeveniments extraordinaris, sovint s’han desencadenat per un cúmul de casualitats, que s’han donat en el moment precís i en el lloc idoni.  Aquest esclat tant i tant potent del moviment independentista, demostra que aquest sentiment existia i de manera molt evident, però que li faltava un detonat, un fulminant. I no n’hi hagut un, sinó dos i potents, la consulta d’Arenys de Munt el 2009, i la sentència del TC, que mutilava definitivament l’Estatut.

Manel Mayor                                                               1 d’Abril de 2014

Avui dia, encara mitifiquem la mort en excés, pontifiquem sobre la justícia o injustícia d’una mort determinada… En realitat, no volem admetre, que la mort és una conseqüència de la vida, perquè aquesta és una experiència dolorosa i quan més estimem la persona que se’n va, més gran es fa el dolor.

Durant tot el camí de la vida, anem acumulant un bagatge de vida i mort, de vides que comencen i ens emplenen d’alegria i d’altres que se’n van i ens omplen de tristesa, d’aquestes darreres, n’hi ha que ens abandonen de manera prematura i ho considerem una injustícia, d’altres tenen un llarg recorregut i tot i així ens dol, perquè tot i que sabem que no es pot anar més enllà, sempre creiem o volem creure, que la mort els hi arriba massa d’hora.

Avui estic trist, ho estic, per la mort inesperada d’una persona jove, en Xavi, tinc aquella sensació de que no hi ha dret, era massa jove per morir, tot i que sé que és una qüestió de casualitats.

El meu bagatge en aquest camí de la vida, ja comença a tenir unes certes dimensions, i moltes d’aquestes persones amb les que he compartit camí i que els hi tingut estimació diversa, ja ens han deixat, algunes de forma extremadament prematura, d’altres molt i molt d’hora, i precisament, aquestes que  eren molt i molt estimades. De fet totes dolen i totes les considerem arribades massa d’hora.

Quan perds algú molt estimat, no ho acabes d’assumir mai del tot, t’hi acostumes, aprens a viure amb aquell dolor, que encara que no és permanent, sempre més el tens present, tot i que sovint recordes, els millors moments viscuts plegats i se’t fan patents totes les seves virtuts.

Manel Mayor                                                           28 de Març de 2014

Més d’un cop, algun conegut estranger, algun francès i més d’un suís, amb els quals hi tinc certa confiança, m’han preguntat: perquè us voleu separar d’Espanya? La meva resposta ha estat invariablement aquesta: perquè vull viure en català, vull exercir de català i vull ser un ciutadà lliure.

La seva primera reacció, normalment ha estat de sorpresa i en conseqüència m’he hagut d’explicar més extensament. Els hi he hagut de fer saber, que els catalans no poden viure en català, al seu propi territori, malgrat estar reconeguda la seva llengua, com a idioma oficial, juntament amb el castellà, que a la pràctica som considerats ciutadans de segona categoria, que malgrat tenir la competència de justícia, només es celebren una ínfima part de judicis en la nostra llengua, que malgrat tenir la competència exclusiva en matèria d’ensenyament, l’estat envaeix aquestes competències, que l’ofec financer a que està sotmesa la Generalitat, gairebé paralitza la governabilitat…

En podem exposar unes quantes mostres que demostren, que a menys que es sigui mesell i es vulgui ser súbdit en comptes de ciutadà lliure, no es poden acceptar i difícilment es poden aguantar gaire temps. Que una jutgessa dictamini, que la llengua catalana és un obstacle per obtenir la custòdia d’un fill, o més ben dit per conservar-la… Que el TSJC dictamini que té més valor l’opció d’un alumne, que demana l’ensenyament en castellà, sobre vint-i-tres o vint-i-quatre que volen que continuï en català. Que el TC tingui la barra de carregar-se, un Estatut referendat i que té rang de Llei Orgànica…

Per tot això i perquè porten tres-cents anys maldant per fer-nos desaparèixer i assimilar-nos i nosaltres per ser lliures i mantenir la nostra identitat , ha arribat el moment de dir prou i anar per feina. Ho entenen força bé, més els suïssos que els francesos, però uns i altres entenen, que el poble català te dret a decidir el seu futur.

Manel Mayor                                                            25 de Març de 2014

Sovint m’agrada sentir, la visió que les dones tenen del món, de la política, dels problemes socials, del dia a dia… I sobretot m’agrada veure les solucions que hi aporten.

És molt evident que tot això ho fan i ho veuen, de manera diferent a com ho veiem el homes, això no és pas dolent ni molt menys, és enriquidor i complementari. La igualtat de gèneres va per aquest camí, doncs no pel fet de tenir els mateixos drets, hem de ser iguals, error imputable en igual mesura, a feministes ultra radicals i a masclistes excloents, tot i que les postures d’ambdues parts siguin radicalment oposades.

És bo que siguem diferents, doncs això ens fa complementaris i en certa manera també ens atrau i no em refereixo a l’atracció sexual, que també, però no és pas aquesta la qüestió a la que em vull referir.

De tot això en guardo una experiència inesborrable, però malauradament molt curta i jo encara tinc la sensació, de que va ser més curta encara. Em refereixo a la meva relació humana i política, amb una persona molt estimada, una amiga que va deixa un forat, més que un forat, un enorme esvoranc, impossible d’omplir, em refereixo a l’estimada amiga Claudia.

La meva relació amb aquesta dona extraordinària, va ser molt diversa i extensa, va des de la nostra forta amistat –que compartia amb la meva dona i els meus fills- a la nostra relació política, cultural i social.

Quan hom parla d’una persona que ja no és entre nosaltres, corre sempre el risc d’idealitzar-la, en soc molt conscient, però tot i així, m’hi arrisco sovint, de fet cada cop que escric quelcom sobre la Claudia. Aquesta dona menuda d’aparença fràgil, desprenia una força extraordinària, tenia alguna cosa que la feia tremendament captivadora, probablement aquells ulls meravellosos, que desprenien una alegria desbordant i que a mi m’indicaven puntualment el seu estat d’ànim.

Ja veig que m’he allargat massa, però he deixat clar allò que volia dir, lo que enriqueix el ser complementari, només fer un petit incís, cal que hi hagin més dones, que vulguin formar part de la vida política, del nostre entorn, local, comarcal i nacional.

Manel Mayor                                                          19 de Març de 2014

Malgrat no els hi agradi als unionistes i hi facin veritables esforços per negar-ho, el cert és que el procés d’independència de Catalunya, genera curiositat arreu i la gent és més receptiva del que d’antuvi hom espera.

La gent vol saber, pregunten constantment, volen que se’ls hi expliqui de manera senzilla i planera, a mi mateix m’aturen pel carrer i em pregunten amb ganes de que els hi digui que ens en sortirem, i et diuen: oh és que l’altre dia vaig sentir per la tele… Tal cosa o tal altra, però amb ganes de que els hi diguis , res home res, això va endavant i no hi ha qui ho aturi i aleshores somriuen i se’n van satisfets.

Ahir estant a la Rambla, fent una parada informativa de la campanya “votar és democràcia”, se’ns va acostar tota mena de gent, des de completament convençuts, a dubitatius, d’altres que no saben encara de que va tot això… Però tots amb ganes de saber-ne més de tot aquest procés, uns parlant en català, altres en castellà i fins i tot un xicot en francès, bé un xicot… Un noi d’uns quaranta anys, i tots, tots amb la voluntat de poder votar, sigui el que sigui, però amb ganes d’expressar la seva voluntat.

Aquest noi que se’ns va adreçar en francès, no ho tenia pas gens clar,l em va arribar a preguntar, que si en cas d’assolir la independència, si hi hauria el perill d’enfrontaments com a Israel, mireu si arriben les animalades unionistes cap a l’exterior. Li vaig fer una síntesi de la immigració, que això que hi ha fractura social no és pas veritat, que no hi ha enfrontaments per qüestió d’origen ni de llengua, fins i tot li vaig explicar que això de la immigració a Catalunya, no és pas un fenomen nou, que no és pas un fet que es remunti als anys seixanta sinó que és molt anterior, que ens caldria anar fins els anys vint. Va agrair la informació i llavors amb un somriure, em va dir que tenia tanta curiositat, perquè els seus pares eren emigrants del sud d’Espanya. Aquesta  senzilla anècdota, ens ha d’encoratjar encara més, a no deixar d’explicar-ho a tothom i a tot arreu.

Manel Mayor                                                       10 de Març de 2014