A la vida, realment li estem donant el mateix sentit que a qualsevol esport, es tracta de guanyar, guanyar, guanyar… per a molts es tracta de fer-ho qualsevol preu i de qualsevol manera, l’important, l’imprescindible és guanyar i jo per tocar el gotet, doncs no hi estic pas d’acord, de cap de les maneres.

Començaré per analitzar aquesta idea i aquesta filosofia en el món de l’esport i ho faré en el món del futbol que és l’esport que conec bé o podríem dir que conec millor.

Especular, estar pendent només dels errors del rival sense cap ànim d’aportar res a la confrontació, pot donar molts fruits i comportar pocs o cap risc. Quan tot surt bé res a dir ningú et critica, però quan les coses es torcen, que queda? Res.

Però quan es practica aquest esport amb ganes d’agradar i els jugadors del teu equip s’ho passen bé, el dia que les coses no funcionen i el resultat és advers, et queda la satisfacció de la feina ben feta, d’haver agradat i d’haver-te agradat.

A la vida, les coses funcionen de manera molt semblant, l’especulació, voler aprofitar-se dels errors aliens per treure’n profit, provocar-los, esclafar els adversaris sense cap mena d’escrúpol… pot funcionar i de fet funciona, a molts els hi funciona, però quan la sort se’t torna esquiva, quan algú o alguns et fan la mateixa jugada i et deixen sumit en la misèria, que et queda? Res.

En canvi, quan a part de guanyar-te la vida conrees amistats, conserves les de sempre i fas la teva feina respectant als altres, la sort també et pot girar l’esquena i et pots quedar fins i tot sense res, però aleshores sorgeix allò que tal vegada no t’esperaves, perquè sempre havies sentit que quan et quedes sense res els amics desapareixen i et fan la guitza, però en aquells moments segurament amb gran sorpresa, te n’adones que tot allò que havies conreat al llarg de tota una vida, et fa la torna, en aquells moments que creus que estàs acabat, et surten els amics que en certa manera ja hi comptaves i sobretot aquells que estaven a segona línia, fins i tot aquells que feia temps que no veies…

I és quan veus que malgrat que has perdut, tens un munt de gent que et fa costat i que et pot ajudar a reprendre el vol, de fet t’ajuden i penses, renoi crec que sóc ric!!!

Manel Mayor                                     30 d’agost de 2017

Aquesta imatge em va impactar de debò i crec que defineix força bé com és la gran majoria de la nostra societat, des del primer moment he tingut ganes de comentar-ho, però no me n’he acabat de sortir.

Hi ha moments, que tinc la sensació que aquesta punyetera calor ens pot arribar a desfer el cervell, perquè renoi amb aquesta estuba que no s’atura ni a la nit, és força complicat concentrar-se i tenir idees com cal.

Ara mateix, la suor em regalima per tot el cos i deu ser que el meu cos ha de fer massa coses alhora, que la veritat no dóna l’abast, per una banda va traient el líquid que vaig bevent per no deshidratar-me, per l’altre prou feina té a superar el meu mal geni, producte d’haver d’aguantar aquesta calor que no suporto…

Amb aquest panorama, la veritat és que se’m fa molt difícil, anar digerint la quantitat immensa de bestieses que encara es diuen i es diran, intentant manipular la desgraciada jornada de Barcelona, del passat dia 17.

El meu país, ho he dit jo mateix infinitat de vegades, no és un país normal, segurament pel fet que no tenim els mecanismes que té un estat, per anar superant les calamitats diàries, tendim a caure en el pessimisme més exagerat, però quan succeeix quelcom extraordinari, ens adonem que només depenem de nosaltres mateixos i ens surt aquell rampell de solidaritat i creativitat que normalment tenim adormit.

De ben segur que la diversitat de cultures i llengües que forneixen el nostre territori, és el que ens dóna en part aquest plus, malgrat tots els idiotes xenòfobs i racistes que ens rodegen, aquesta riquesa que tenim i que no l’hem de pagar, ens fa més forts, no pas físicament sinó culturalment i això encara que a alguns els hi pugui semblar balder o fins i tot ximple, és molt important.

Perquè els hi serveixi de bàlsam a tota aquesta colla d’intolerants racistes i xenòfobs que tenim ancorats a la nostra societat, els hi he de dir que aquesta malaltia que pateixen, no només s’alleuja, sinó que fins i tot es guareix amb unes bones dosis de cultura. Au vinga, ja ho sabeu, llegiu que és salut.

Manel Mayor                                          27 d’agost de 2017  

L’espècie humana és ben bé, un cas a part respecte a la resta de mamífers del nostre planeta, els quals per aconseguir els seus objectius de domini, lluiten contra els seus congèneres però rarament la lluita és a mort i quan lluiten contra altres espècies, per alimentar-se és clar, ho fan contra els més febles i així aconsegueixen l’equilibri necessari al seu territori.

Els humans però, som ben diferents, atresorem tots els defectes haguts i per haver i ensopeguem sempre dos cops amb la mateixa pedra. L’assoliment d’una vasta cultura, que si bé és cert no arriba pas a tothom i d’una tecnologia ni tan sols albirada fa una cinquantena d’anys, no és obstacle perquè ens continuem comportant com uns veritables analfabets en segons quin aspecte.

Amb l’egolatria, l’enveja, la intolerància… a part o pot ser degut a això mateix, som generalment tan estúpids, que ens enfrontem a lluites armades terribles i quan la matança ha esdevingut esgarrifosa, se’ns acudeix de sobte que hem de negociar una sortida i que aquesta sigui beneficiosa per a totes les parts, he dit totes perquè a vegades no només són dos els implicats.

Si això només hagués passat un cop o dos o tres, diríem mira en prenem nota i no tornarà pas a passar, però és que al llarg de la història de la humanitat passa un cop darrere l’altre, no sé, deu ser que som mesells de mena.

Malgrat tot això i que la història de la nostra espècie ho deixa ben patent i ben clar, el meu desig i el de molts altres, seria que abans d’una confrontació sense solució s’intentés arribar a uns acords i a uns compromisos, que si no es duen a terme d’antuvi, s’hi hauran de dur a misses dites.

Manel Mayor                                          22 d’agost de 2017

Fets com els d’ahir et deixen completament aclaparat, ja que malauradament no hi pots fer res i en la distància encara menys, el que no podem permetre però, és deixar-nos vèncer per la por, com ja manifestava ahir en cercles reduïts  de companys, sentiment però que d’altra banda és ben legítim.

Tornant-hi, em nego a tenir por, a recuperar aquella por que en temps llunyans, però tampoc tant, ens havien inoculat entre la pell i fins i tot dins l’ànima, no vull tenir por, no vull que els assassins se surtin amb la seva, vull lluitar-hi amb la serenor i les ganes de viure, demostrar el s’hi que malgrat la bestialitat emprada, no aconseguiran doblegar-nos.

Avui, tots plegats estem amarats de tristor, de tristor i de ràbia, per uns fets que no haurien d’haver passat mai, tot i que malauradament no són els únics, no són ni els primers ni els darrers, tot i que el meu desig i el de tanta gent, seria que aquestes ments assedegades de sang, omplissin els seus cervells amb idees més sanes i lliures de violència.

Avui i també ahir, hi ha hagut un sentiment de rebuig total cap aquests actes, però aprofitant aquests fets tan tristos i lamentables, surten els idiotes intolerants deixant anar animalades racistes de l’alçada d’un campanar, amb la impunitat que els hi donen les xarxes socials.

Perdoneu-me aquest incís, però és que em van i m’han tret de polleguera, en unes jornades que haurien d’haver estat, com així ha passat majoritàriament, de total solidaritat amb les víctimes i d’un esclat de rebuig a la por, dient-los que malgrat que les nostres armes no siguin mortíferes, són armes molt poderoses, tals com la solidaritat, el desig de llibertat i les ganes de viure i la lluita pacífica perquè ningú no ens les pugui prendre.

Manel Mayor                                     18 d’agost de 2017

Fa molts de dies que no escric i avui he decidit posar-m’hi, perquè entre la calor aclaparant d’aquests dies enrere, la Festa Major i tot plegat, he trencat el ritme del tot i quan això passa, costa tornar-s’hi a posar.

La veritat és que apart de fer feina endarrerida que tenia, m’he dedicat força a badar i a fer fotografies, a caminar, a parlar amb la gent…

Podria parlar de moltes coses, del que passa al meu Sant Feliu, de com està de calent aquest estiu i no només de la calor, de com veig el futur més pròxim, de si crec que votarem…

De fet, el més senzill seria parlar d’aquest d’angúnia latent que hi ha, per la incertesa del nostre futur com a nació, no pas de tothom, perquè n’hi ha de molt segurs, tant dels que estan convençuts que es farà el referèndum, com dels que ho estan del contrari, però no ho faré.

Simplement vull compartir un estat d’ànim relaxat amb tots vosaltres, que és com m’he quedat després d’una diada castellera exitosa i una estada al voltant de l’estany de Banyoles la resta del dia, contemplant el llac i els seus habitants.

Manel Mayor                              14 d’agost de 2017