Fa qüestió d’un mes i mig aproximadament, vaig comentar en un escrit publicat al meu bloc, que era hora de que el nostre govern, el govern de Catalunya amb el President de la Generalitat al capdavant, tingués coratge o convoqués eleccions, de moment no ha fet ni una cosa ni l’altre, però en canvi si ha tingut, bé han tingut tots plegats, una idea brillant: han demanat cinc mil milions d’euros del fons de l’Estat, un estat que ens en deu pel cap baix tres vegades més, i evidentment no seran pas de franc aquests diners, sinó que si son certes les informacions que he llegit aquest matí, acabaran de destruir el poc que ens queda.

Ho vull dir amb paraules educades, però és que per denunciar aquest disbarat… no em surt res més que això: s’ha de ser molt ximple, per demanar allò que et deuen pagant interessos i cedint la poca capacitat de decisió que et queda i s’ha de ser molt covard, per no atrevir-te a planta cara.

Tot i que sé que això no arribarà als seus destinataris de debò, amb bé molt de gust fer aquesta denúncia i aquesta exigència: Molt Honorable Senyor President de la Generalitat i Honorables membres del Govern, si no tenen el coratge de plantar cara a aquells que ens oprimeixen i que ens volen fer desaparèixer com a poble, i no es veuen capaços de guiar el nostre poble cap a la llibertat, tinguin al menys la decència de fer un pas al costat, per així deixar que els que si se’n veuen amb cor, puguin portar al nostre País cap a tornar a ser un estat sobirà, que ens permeti per fi gaudir de la República Catalana.

Sé que encara que es dignessin a llegir aquestes ratlles, i que a sobre em fessin cas al veure la manifestació de la Diada que s’endevina històrica, el dia dotze de Setembre no seríem pas independents, però si que podríem posar la primera pedra per encetar el camí, un camí ferm cap a la llibertat.

Per acabar voldria dir, que si algú dels que pugin llegir aquestes línies, no comparteix ni entén la meva visió, només li vull dir una cosa: els que com jo volem la independència del nostre país, no es perquè ens sentim superiors a ningú ni perquè menyspreem a cap poble, simplement volem deixar de ser ciutadans de tercera classe i ser per fi ciutadans normals, amb tots els drets i obligacions de qualsevol estat democràtic, cosa que amb les condicions actuals no ens és pas possible.

Manel Mayor                                                           31 d’Agost de 2012

S’acosta la Diada i com de costum es produeixen dins meu sentiments diferents, o contradictoris, i m’explicaré: per una banda emoció, en record d’aquells que han lluitat per les llibertats del nostre poble i ja no hi son, i per l’altre, esperit de lluita reivindicant la nostra existència com a poble i la recuperació de la llibertat total.

Nosaltres els catalans, malauradament no hem sabut triar mai bé els nostres aliats, i a resultes principalment d’això, hem perdut les darreres guerres i les batalles polítiques d’alçada, en conseqüència hem estat un poble maltractat i humiliat -de fet encara ho som- i hem estat a punt de desaparèixer, però els nostres opressors no se’n han acabat de sortir.

Gairebé vam arribar a perdre la nostra consciència de Nació, i hem hagut de fer una veritable travessia del desert, certament molt feixuga i difícil, i tot just ara comencem a albirar el camí, un camí sense retorn que ens ha de dur cap a la llibertat definitiva, a ser per fi el proper Estat d’Europa. Però la nostra particular travessia del desert, encara no ha acabat, no queda pas gaire, però hem de fer el pas definitiu i enfilar el camí, que tampoc no serà pas gens fàcil i en el que trobarem tota mena d’entrebancs, però hi hem de posar coratge i haurem de lluitar contra l’enemic exterior i contra el més perillós, el de dins, l’altrament anomenat cinquena columna.

Tinc la intuïció que aquesta Diada serà històrica,que marcarà un abans i un després, i tinc l’esperança que sigui el darrer cop, que haguem de reivindicar la nostra existència i la nostra llibertat, i que puguem per fi celebrar la proclamació de la nova República Catalana.

Manel Mayor.                                                             13 d’Agost de 2012.

Que em vulguin donar lliçons, certament em molesta, principalment perquè de tots ells mai no n’he après res de res, en canvi de tots aquells que han intentat transmetre’m coneixements, sempre n’ha quedat un pòsit, fossin joves o vells i n’hagi compartit els seus punts de vista i ideologies, o no. Normalment aquests citats en primer lloc, es pensen que son posseïdors de la veritat absoluta i aquesta sortosament no existeix, existeixen si les veritats de cadascú de nosaltres i evidentment al ser aquesta veritat múltiple, és sempre relativa.

Bé fet el preàmbul del paràgraf anterior, passo als fets, o dit en termes futbolístics, desprès de remenar la pilota al mig camp passo al atac. Darrerament aquests independentistes de nou encunyament, es permeten donar lliçons arreu, desqualifiquen al primer que es troben al davant i sobretot llencen tota la merda que poden, al damunt de tots aquells que tot i lluitar per la independència de ja fa molts anys, no son del seu grup

Jo de lliçons no en dono pas, en tot cas el que si que puc fer, és donar algun consell de bona fe. Els hi recomanaria que els discursos i les entrevistes els escoltessin al complert, en quan als articles que els lleguessin en la seva totalitat i no es limitin als seus titulars, les crítiques que en resulten solen ser més coherents.

Aquesta va adreçada als puristes de tota mena: el nostre estimat país no és el mateix de fa cinquanta anys, ni molt menys el de fa seixanta anys, aquest país ha canviat i tal vegada no al gust de tothom, però és el que tenim i ja no farà marxa enrere, que què vull dir amb això? Doncs que no subestimem el mestissatge i molt menys encara el menyspreem. En aquest el nostre país es donen moltes paradoxes, hi ha gent que ni tan sols parla la nostra llengua – el català – i en canvi son acèrrims independentistes i n’hi ha d’altres que tot i parlar normalment el català i tenir cognoms molt nostrats, no en volen ni sentir a parlar, ans al contrari volen fer una Espanya gran. En quan als gustos i passions esportives, hi ha independentistes que son del Madrid i de “la roja”, n’hi ha d’altres que son del Barça i de “la roja”, d’altres que només son del Barça… i tot això sense que tinguin res a veure ni els seus orígens ni els seus cognoms.

A pesar de tots aquests puristes, els que volem esdevenir el proper Estat d’Europa, som legió i a més molt diversos.

Apa ja he dit el que tenia ganes de dir i m’he quedat descansat.

Manel Mayor.                                                                     16 d’Agost de 2012. 

Tot i que sé de ben segur que aquestes ratlles no arribaran a qui estan adreçades,em venia molt de gust esplaiar-me i dir-hi la meva, com de ben segur molts altres també pensen el mateix, i més desprès de les darreres manifestacions de la  vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, la senyora Joana Ortega.

A veure senyors de CIU,el govern del PP a Madrid ja ha dit del dret i del revés, que de pacte fiscal res de res, i molt menys encara en clau concert econòmic, m’agradaria saber quina part del no, no han entès. I ja posats a parlar-ne, els hi diria que deixin d’enganyar d’una punyetera vegada al poble de Catalunya, ara si però no,ara no però en realitat volem dir si, deixin ja de marejar la perdiu i diguin ja d’un cop si faran el pas cap a la independència o no, si no se’n veuen capaços, convoquin eleccions anticipades en clau plebiscit i el poble parlarà.

Ens hi estem jugant la nostra existència com a poble, ara no és moment de fer càlculs electorals, és el moment de pensar només en el nostre país, és moment de fer el pas definitiu cap a la llibertat total. Hem de pensar que van maldades, que com més temps estem en dependència d’Espanya, més ens anirem enfonsant en la misèria.

Tot això però no ha de ser obstacle, per anar construint la hisenda pròpia, i no ens ha de fer por que a Madrid això no els hi plagui, a nosaltres si i ho hem de menester com el pa que mengem, ha de ser el primer pas per dependre de nosaltres mateixos.

Fem que aquest 11 de Setembre sigui l’avantsala de la nostra llibertat, que serveixi per empènyer els dubitatius, a fer el pas definitiu cap a encetar el camí que ens ha de dur a constituir la República Catalana.

Manel Mayor                                                             15 d’Agost de 2012

Aquest escrit que mostro a continuació, em va sortir del més profund de la meva ànima, la Claudia havia mort just el matí anterior, en aquell moment eren les dotze i vint i cinc minuts de la matinada, un quart i deu d’una per esser fidels a la nostra manera de dir les hores. Estava molt trasbalsat, amb una ràbia terrible, per no poder canviar la desgràcia de perdre una persona molt estimada. No era un moment i una circumstància idònia per escriure, però segurament era una excusa per treure enfora un dolor molt profund i molt intens.

En aquells moments ho vaig publicar al facebook i des de llavors, des d’aquell malaurat 18 de Setembre, més ben dit des de la matinada del 19 de Setembre de 2010,no havia tornat a veure la llum, i ara he decidit que és el moment.      

Escric aquestes línies,sense poder aguantar les llàgrimes, en aquests moments, encara no me’n puc fer a la idea que no et veuré més, una persona tant plena de vida, tant vital, tant entranyable, no es just i ens costarà acceptar-ho, a mi i a tota aquesta munió d’amics, que vas arribar a fer. Aquest escrit tal vegada serà una mica dispers, però ho estic fent tal com em surt del cor, aquest que tinc tremendament adolorit , vull escriure molt i bé, però em surt un plor que no puc aturar ,em diuen que has mort i no m’ho puc creure ,no seràs físicament amb nosaltres, però tots els teus amics, et portarem sempre més dins del cor. Encara em sembla veure el teu somriure davant meu, donant- em suport, anima’t avi: em deies carinyosament, per això estimada amiga Claudia crec que tu, la teva imatge, el teu somriure, la teva força… tot, estarà per sempre més entre nosaltres, i com deies tu: un “besote” i fins  sempre.

Manel Mayor                                                          12 d’Agost de 2012

Avui, aquest escrit el començo un pel diferent del que en mi es habitual. No tinc gaire clar,quin serà el tema central, tot hi que acabaré barrejant l’actualitat i els sentiments.

Tinc molt clar, que la meva modesta trajectòria política, està directament lligada a la profunda amistat que ens va unir, i aprofito el fil, per fer una reflexió sobre la química que hi ha en una amistat, perquè estic convençut que hi té molt a veure. En principi majoritàriament,la gent creu que la química existeix en l’enamorament, en les relacions de parella. Doncs jo crec que en l’amistat també existeix, aquest “feeling”  natural que sorgeix gairebé a l’instant de conèixer una persona, i això es química. Si no com s’explica aquest sentiment gairebé automàtic, en el moment de conèixer una persona? i tot i que s’assembla a l’enamorament, en aquests casos tal li fa el sexe de l’altre, sé que probablement hi ha gent que ho trobarà estrany, però jo ho he comprovat en mi mateix.

Tota aquesta reflexió del paràgraf anterior, és una explicació de com jo veig el sorgiment de la nostra amistat, encara que el “feeling” també prové de la similitud amb que vèiem el món, i que ens assemblàvem molt, tot i que jo crec que tu tenies un talent que jo mai no tindré. A part d’això ens complementàvem molt bé, i considero que la teva amistat va marcar la meva vida, bé la meva i la de l’Àngela, tots tres formàvem un equip molt peculiar.

De fet durant tota la meva vida, he fet política d’una manera o d’una altre, amb més o menys intensitat, però tu em vas introduir a la política de partit, i em vas ensenyar les interioritats d’aquests afers, i plegats varem començar a imaginar un projecte diferent de partit a nivell local, en el qual per mi, tu eres la peça central, tot i que encara no estava ben definit, dins els nostres caps ja es començava a dibuixar.

Així estaven les coses, quan la maleïda desgràcia ens va visitar i se’t va endur, jo estimada amiga, encara no ho he superat i dubto que ho superi mai, crec que la promesa que et vaig fer m’ajuda, perquè portar-te dins el meu cor i tenir-te sovint en el meu pensament, m’ajuda a ser més fort. Crec que aquest sentiment, va ser el que em va portar a acceptar presentar-me per ser president, cosa que anteriorment no s’ha m’havia acudit. Tot i que el dibuix dins el meu cap es diferent,doncs tu ja no ets físicament entre nosaltres, espero poder plasmar en realitat aquells els nostres somnis, imagino que me’n sortiré, per voluntat i il·lusió no quedarà.

La meva presidència fins el moment no ha estat fàcil, i suposo que d’aquí en endavant tampoc ho serà, però això no serà important si s’aconsegueixen els objectius, que és fer realitat els nostres somnis, encara que fos només en part.

Ara la primera fita que ens hem marcat,és el canvi de local, aquell que varem ocupar amb tantíssima il·lusió, perquè tu en vas ser l’artífex, i perquè porta el teu nom,evidentment el proper també el portarà el teu nom.

Aquesta mena de diàleg fictici amb tu, m’ajuda molt a escriure i a fer un xic menys cruel la teva absència. Aquesta exposició d’idees i sentiments, avui la deixaré aquí, tot i que continuaré, de manera més o menys regular, tal com he vingut fent fins ara.

Manel Mayor.                                                                         21 de Maig de 2012.