Tot i que ni soc violent, ni crec en cap mena de violència, trobo molt exagerades, les postures que sento tot sovint, referents a l’agressivitat natural de les criatures, sembla, o a mi em fa l’efecte, que hi ha pares i mares, que voldrien tenir els seus fills i les seves filles, tancats dins una bombolla, per així protegir-los de tots els mals. En canvi, sembla que trobin d’allò més normal, que la seva mainada falti al respecte als adults, que menystinguin l’autoritat de mestres i educadors, fins i tot que no tinguin cap mena de consideració vers als seus pares, entre moltes altres consideracions, que contribueixen a crear petits monstres, o abonen el terreny, perquè això sigui possible.

No, no soc ni mestre ni educador, però durant molts anys, he tractat mainada de diferents edats i malgrat existir ja aquesta problemàtica, que sembla que es va fent més gran dia a dia, jo no l’he patida pas, i intentaré argumentar-ho amb les meves vivències. La meva autoritat, que no pas autoritarisme, me la vaig haver de guanyar i un cop conquerida, no me la vaig pas deixar arrabassar i com que feia evident que no me la volia deixar prendre, ningú me la va discutir seriosament. Tots aquests arguments van fer possible, que el comportament de tota aquesta mainada, fos molt proper a l’excel·lència, de la qual cosa, encara ara me’n sento molt orgullós, més per ells que no pas per mi mateix.

Tornant al principi d’aquest escrit, l’agressivitat infantil, rebobinaré fins a la meva pròpia infantesa, que ja és rebobinar, i bé, recordo que els nois solucionàvem els conflictes a bufetades, i si les coses no passaven d’aquí, els grans suposo que miraven cap un altre cantó, en cas d’haver-ho vist, i els protagonistes al cap d’un moment, ja ni se’n recordaven. Si la gresca pujava de to, llavors els protagonistes rebíem un bon clatellot –no confondre amb una pallissa- i si la cosa havia estat exagerada, a més a més rebíem un bon càstig. Per acabar aquest rebobinat, he de dir que jo, no vaig tornar mai a casa meva plorant, perquè havia rebut, a menys que l’accident, fos causa de petita hemorràgia difícil d’aturar i evidentment, ni jo ni cap dels meus companys, va anar a queixar-se al mestre, de que algú l’havia pegat.

Ja per acabar, només dir que no cal exagerar amb l’agressivitat de la mainada, tampoc incentivar-la, sinó més aviat intentar canalitzar-la i ensenyar a dominar-la, però sense esporuguir, ni protegir en excés. Amb el benentès, que els conflictes s’han de solucionar amb el diàleg, cosa que si l’educació és l’adequada, a partir de l’adolescència, tothom en va prenent consciència.

Manel Mayor                                                                30 de Gener de 2014    

Retrobant una meva expressió de dies enrere en aquest mateix mitjà, en aquest bloc, deia que el nostre Sant Feliu se’ns està morint a poc a poc, i bé hi haurem de fer alguna cosa, haurem de fer quelcom per evitar-ho.

És freqüent sentir en converses, ja siguin de passeig, de bar, en abrandades tertúlies, o adreçant-se als mitjans de comunicació, que el nostre “modus vivendi “,  que la principal aportació a l’economia municipal, directa o indirectament, és el turisme. I aleshores cal preguntar-se: fem alguna cosa per conservar-lo? Fem quelcom per incrementar-lo? Fins i tot, tenim accions previstes, perquè sigui de qualitat? La resposta és clarament no, o si més no, no pas prou, ni de manera clara i eficient.

Per ser o esdevenir un centre turístic de rellevància, tal com en el passat va ser un fet evident, ens calen moltes coses, tenim moltes mancances. Ens cal un augment clar de places hoteleres, d’un cert nivell i no em refereixo pas a hotels de quatre o cinc estrelles, que segurament només que n’hi hagués un d’aquestes característiques, ja en faríem a prou, ens calen hotels de tres estrelles moderns, perquè les places hoteleres d’aquesta categoria, son de quantitat molt limitada.

Ens urgeix de manera el més immediata possible, potenciar el petit comerç, el comerç de proximitat, ens hem de reinventar, cal fer horaris més lògics i racionals, fins i tot, pensar si han de ser completament diferents a l’estiu i a l’hivern.

Cal repensar com ha de ser l’oci  a Sant Feliu, quines ofertes s’han de fer en aquest apartat, amb el ple convenciment, que quan parlem d’oci, no només estem parlant de discoteques. S’hauria de diferenciar, igual que passa amb els horaris comercials, l’oci d’estiu i l’oci d’Hivern, per a mainada, per a joves, per a no tant joves i fins i tot pels més grans.

És necessari també, ordenar les terrasses i carrers de vianants, perquè actualment és una veritable disbauxa, salvant les distàncies i amb tot el respecte, és digne de Kuala-Lumpur.

Evidentment, també cal potenciar els nostres bens culturals, que no son pas pocs, i els nostres paisatges i els nostres paratges naturals, que son d’una bellesa única…

Tampoc podem oblidar, ni deixar de banda, la poca indústria que ens queda, doncs crec que hauríem de fer tot el possible, per conservar-la. Seria una forma intel·ligent, de tenir dues fonts de riquesa, que no es contradiuen ni es fan nosa.

Bé, de manera força esquemàtica, he expressat les meves opinions, sobre la problemàtica de la nostra ciutat, i crec que de manera clara i diàfana, he exposat la meva preocupació, pels mals que fa temps que afecten a la meva població i que si no hi posem remei, amb el pas del temps, s’acabarà convertint en una ciutat dormitori.

Manel Mayor                                               30 de Gener de 2014

Amb com passen les coses, fins i tot, com es succeeixen els nostres dubtes, les nostres pors, els nostres pensaments… més o menys ideològics, es fa ben evident, que no som pas un país normal, ni de bon tros.

Es fa ben evident, que una part dels partits polítics, que ha donat suport a la pregunta de la consulta o referèndum o com es vulgui anomenar, no son en absolut partidaris de la independència de Catalunya. Això és quelcom conegut per tothom, que per això el President es va haver d’empescar la doble pregunta, per poder assolir una majoria que fregava els dos terços. N’hi ha que ja l’han anomenada la pregunta trampa, pel fet que sembla factible, que divideixi els vots indecisos. Segons la meva opinió , la veritable trampa no està en la pregunta, sinó en el tacticisme d’aquests partits, que estan a favor del dret a decidir, diuen, però en realitat la seva voluntat està dirigida, cap a quedar tal com estem en aquests moments, o sigui sotmesos a Espanya, però amb aquesta tàctica, s’estalvien de donar explicacions.

Me’n he estat de parlar de federalisme, i ho he fet expressament, perquè és una via que jo personalment no contemplo i molt menys en aquest racó de món, en el qual aquesta modalitat de relació política, està completament desnaturalitzada.

Aquest procés complex en el que estem immersos tots plegats, ja hi ha qui se’l vol fer seu sense haver-hi participat, i ho intentaré explicar de manera entenedora. Jo, com tothom qui em coneix sap i els que no em coneixen, però tenen la paciència d’entrar en el meu bloc i llegir els meus escrits, saben que soc militant d’ERC i que a més a més en soc el president de la secció local de Sant Feliu de Guíxols. Dit això vull deixar ben entès, que des del meu partit ja fa molts anys que hi treballem per ser lliures, no obstant això, el gruix d’aquest procés meravellós, per ampli i transversal, va néixer i ha crescut al marge dels partits, però que multituds de militants d’alguns partits, hi hem participat activament.

Per tot lo exposat, no crec que sigui ètic ni moral, voler-se apropiar d’un moviment que ha canalitzat de forma molt adequada l’ANC, i que ha arrossegat a aquells, que tant sols mesos abans de l’onze de Setembre de 2013, no se’ls hi havia acudit de treballar per la independència de Catalunya.

Manel Mayor                                                      20 de Gener de 2014

Els que som fills de Sant Feliu i ja tenim una certa edat, tenim una estimació especial pel nostre passeig, un passeig admirat i envejat per la gent dels voltants, de les poblacions veïnes, vull dir… és un espai privilegiat, ni arran de mar, però tampoc massa lluny, amb una bona amplitud per passejar, per badar i fer la xerrada, amb companys, amics i coneguts, lloc ben assolellat… i amb bones ombres, gràcies als seus majestuosos plàtans.

Com he deixat dit al paràgraf anterior, els que som de Sant Feliu de tota la vida i els que ens hem criat per aquesta part de la nostra població, ens estimem molt aquest el nostre passeig, segurament que fins i tot una mica més que els altres, i em refereixo tant al Passeig del Mar com al Passeig dels Guíxols… però anem per parts, em referiré primer al Passeig del Mar, ja que és el més llarg i el més majestuós.

De marrec, aquest indret formava part dels meus camps de joc i fins i tot el fèiem servir de camp de futbol, això els dies feiners, els diumenges…el nostre passeig es vestia de gala, per acollir grans i petits, joves i vells, i fins i tot rics i pobres, que envaïen aquest espai, per passejar uns, aprendre a anar en bicicleta els més menuts, per ballar sardanes quan s’esqueia uns altres, fer petar la xerrada uns quants més i tots…a  lluir les robes de diumenge…ah, me’n descuidava, també hi havia el ritual d’anar a fer el vermut… al Casino dels nois, al Casino dels senyors, a l’sport, a can Peric i tot això sense moure’s del passeig i els seus voltants, només per parlar del moviment dels matins.

Havent dinat, tarda de cinema i a la mitja part, a passejar pel Passeig del Mar, ja ens tens mainada, adolescents i jovenalla, gaudint d’aquest espai incomparable, fins al moment de tornar a entrar cap al Catalunya – el “Novedades” li van fer posar els franquistes, però per nosaltres va ser sempre el Catalunya- i en acabar, altre cop a fer quatre volts, cap a veure els resultats del futbol i cap a sopar.

El Passeig dels Guíxols era el complement, principalment a l’estiu i els diumenges als matins. El més bonic d’aquest tall de passeig, eren els seus parterres, sempre amb flors, donant la sensació d’estar al mig d’un jardí, això i que era i és el passeig del Casino dels nois. Per la Festa Major, al costat d’aquest jardinet, assegut a la terrassa del casino, escoltava el concert de festa major.

Ara aquest passeig, fa mitja basarda de trist que és, durant la major part de l’any, els parterres fan llàstima, els seus arbres gairebé morts o assassinats i els seu espai envaït barroerament per les terrasses, sense ordre ni concert.

En quan a l’altre passeig, el del mar, amb la mania persecutòria de podar-los desmesuradament i tal vegada de manera inadequada i a destemps, els seus majestuosos plàtans, han acabat malalts i no fan ni molt menys el goig que feien. Les terrasses també l’han envaït sense ordre ni concert, cosa que li fa mancar la seva bellesa, per acabar-ho d’adobar, ja fa anys que se’n va mutilar tota una gaia, per encabir-hi cotxes, i per si amb tot això no n’hi havia prou, ara els diumenges, l’han envaït del tot les parades del mercat.

Aquesta és la meva visió de la realitat que m’envolta, i crec sincerament que hauríem de fer quelcom per evitar, que el nostre estimat passeig se’ns acabi morint i de retruc la nostra ciutat, que com he escrit en d’altres ocasions, ens l’estant matant a poc a poc.

Manel Mayor                                                      13 de Gener de 2014

El topònim aquest de la Costa Brava, em va ser molt antipàtic durant la meva adolescència i primera joventut, segurament perquè el franquisme en va fer un us i un abús exagerat, i diria que fins i tot desnaturalitzat, se’l venia com si fos certament un topònim, que anomenava una demarcació administrativa del nostre país, com si només abastés, Sant Feliu , Platja d’Aro i Palamós, quan tots sabem, que va de Blanes fins al Cap de Creus. Tot això en detriment de la comarca real, que és el Baix Empordà.

Eren temps en que la barroeria era molt freqüent i semblava talment que l’únic que de debò importava eren els diners, i segurament va ser així, si més no, en uns quants, que es van enriquir d’allò més, sense importa’ls-hi la degradació, sortosament només parcial, d’aquests amplis paratges, que son d’una bellesa excepcional.

Amb el temps me l’he anat fent meu, tot i que li podria donar la raó, o si més no en part a l’insigne escriptor Joaquim Ruyra, i m’explicaré. De ben segur, que quan Ferran Agulló va tenir la inspiració d’atorgar-li aquest nom, que certament ha fet fortuna, el mar, el nostre ben estimat Mar Mediterrani, devia estar ben mogut i les seves aigües trencaven contra el penya-segat amb la força d’un brau.

D’altra banda quan hom sent anomenar costa brava i no coneix pas l’indret, l’hi és molt fàcil d’imaginar, un paisatge completament diferent del que és en realitat, uns penya-segats feréstecs i mancats de vegetació i un mar grisós i agitat, trencant amb força desmesurada contra el roquissar, que sí, és veritat, en temps de fortes llevantades, a l’hivern i a la tardor, és un paisatge que es pot donar, però habitualment i principalment els mesos de primavera i estiu, gaudim d’una mar plana i ben encalmada, i amb una lluminositat esplendorosa. Si a tot això hi afegim que els nostres penya-segats, estan farcits de vegetació i al capdavall dels mateixos hi ha unes cales magnífiques, no podem trobar gens estrany, que a Joaquim Ruyra li agradés anomenar-la: Costa Serena, nom que segons ell, li feia més justícia.

Com he dit més amunt, malauradament part d’aquests paratges, els ha malmès la mesquinesa i l’ambició desmesurada i sortosament la part que se’n conserva, és gràcies a la seva complicada orografia.

Manel Mayor                                               11 de Gener de 2014