Que aquests del PP, són uns impresentables, és una cosa sabuda i assimilada per tothom o per gairebé tothom, però les penques d’en Mayor Oreja, són d’una total indecència, no ja política sinó social, per sort, aquest trist personatge, emergit del franquisme, no té res a veure amb mi, ni en l’àmbit familiar ni en l’àmbit ideològic, en aquest darrer supòsit, puc dir amb orgull, que ens trobem als antípodes, l’un de l’altre.

Voldria recordar-li a aquest individu, que no es mereix l’apel·latiu de senyor, que ell i tots els de la seva corda, han fet servir durant dècades, la violència d’ETA, per tapar els propis crims, els comesos durant el franquisme i els d’aquest temps que ells anomenen democràcia i es pot dir, sense temor a equivocar-se, que aquest ha estat, el seu únic punt programàtic i d’ençà que ETA ha deixat de matar, s’han quedat sense programa.

És indecent i fins i tot diria que criminal, tractar el poble català de seguir les directrius d’ETA, pel fet de voler aconseguir la llibertat, de manera pacífica i democràtica, si, aquella que ens va estar usurpada per la força de les armes, sí, aquest Poble que ha estat subjugat i reprimit amb tota mena de violència, durant més de tres-cents anys.

Ja per acabar, només recordar-li, que ens ho van intentar prendre tot, la llengua, la cultura, la història… però en realitat, l’únic que ens han pres, és la por. I ja per finalitzar, només una demanda: Tanqui aquesta boca i calli d’una vegada.

Manel Mayor                                                                 24 de febrer de 2015

S’omplen la boca de democràcia i no paren i de tant d’anomenar-la, es creuen i ens volen fer creure, que són demòcrates… sí, m’estic referint a tots aquests demòcrates de nou encuny, que no són res més, que els hereus del feixisme espanyol, nascuts i criats, a l’ombra del poder franquista i ara són demòcrates de tota la vida.

Si, són aquells, que privatitzen la gestió dels serveis de primera necessitat i que malden per fer el mateix amb la sanitat pública. M’estic referint a l’electricitat, el gas i en menor mesura a l’aigua. El cas més flagrant és el de l’electricitat, que a part de vendre el kilowatt a un preu excessiu, ja fa una colla d’anys, es van treure de la màniga, una mena de taxa, a preu fix per potència contractada i ara recentment, resulta que ens cobren una nova taxa afegida, anomenada, facturació per peatge d’accés i tot això, sense comptar amb el vint-i-u per cent d’iva, que també ens encolomen.

Ara ja fa uns quants anys, Gas Natural, també es va apuntar al termini fix de potència i no s’han inventat de moment cap més taxa. En quan a l’aigua, al meu municipi, encara no s’han inventat res d’això, bé, llevat de la quota d’inversions i de la repercussió del cànon de l’aigua, continuen anant amb els mínims de consum i les penalitzacions quan s’excedeix dels límits prèviament establerts, de tant en tant, però, els hi encolomen el cobrament d’impostos, dins dels seus rebuts, que no tenen res a veure amb el consum.

Atès tot l’exposat, en els anteriors paràgrafs, hom diria, que tota aquesta nissaga de demòcrates de tota la vida, estan convençuts que tots aquests serveis bàsics, en realitat són un luxe i que els pobres i els que ells han empobrit amb totes les seves martingales, no hi tenen cap dret, per això tant se’ls hi en dona, de la pobresa energètica, que hi hagi gent que emmalalteixi per culpa del fred, perquè no es pot pagar aquests serveis, l’únic que els importa i els interessa, és que aquestes empreses facin, com més negoci millor i a sobre tenen la barra i la pocavergonya de parlar de democràcia.

Manel Mayor                                                          17 de febrer de 2015

Feia molts de dies, que no em posava al davant del teclat, per expressar les meves opinions, els meus pensaments i els meus sentiments, no sabria pas dir-ne exactament el motiu, crec que no n’és pas un de sol, més aviat, jo diria que és un cúmul de circumstàncies, que m’han tingut ocupat en altres menesters, això afegit, al fet que quan fa alguns dies que no ho fas, t’agafa com una mena de… no sabria dir, si de mandra o d’un cert temor a posar-t’hi, per manca d’idees o per por de quedar en blanc.

Ja que avui és dissabte de Carnaval i hi ha un cert relaxament, he decidit aprofitar-ho, per deixar-me anar i a veure què en surt. He de dir, que m’he fet el ferm propòsit, de no fer crítica municipal, ja que considero que en aquestes dates, no seria pas gens seriós i seria prendre-li la feina al Gran Carnestoltes.

El que sí que em ve de gust, aprofitant el relaxament, és fer unes quantes reflexions, no sé si íntimes, però que en tot cas, no han de ser amagades, ni tancades amb pany i forrellat al meu interior.

Com molts dels que em llegiu sabeu, ara ja fa cinc anys que se’m va manifestar o va sortir a l’exterior, una malaltia crònica, que em va canviar radicalment la meva vida, un cop superats els dos períodes d’internament hospitalari, va començar l’odissea de descobrir, quina malaltia era la que m’afectava i un cop esbrinat, el metge em va dir, que no tornaria a treballar mai més, que els esforços físics s’havien acabat…

La trompada moral que em va significar, va ser de dimensions considerables, de fet, avui puc afirmar, sense cap mena de temor a equivocar-me, que sense el suport d’amics de debò i el de la família més propera, no hauria estat capaç de superar-ho.

Hi ha una dita i de fet és del tot real, que diu, que quan et venen mal dades, és quan veus els amics de debò i que malauradament, disminueixen considerablement en nombre… i en canvi, jo puc afirmar que m’han sortit els amics esperats i aquells que no hi comptava gaire, pel fet, que la feina i el dia a dia, ens havia allunyat, més que res físicament, doncs he pogut notar el seu suport, en uns moments molt complicats per mi.

Puc considerar, que amb aquesta quantitat d’amics, sóc enormement ric, doncs els diners, no em preocupen pas gaire, doncs crec, que només ens calen els necessaris per subsistir, malgrat que molts em considerin un somiatruites, estic plenament convençut del que dic i és per això, que he volgut mostrar el meu agraïment, a tots el meus amics, als que hi son i els que ja ens han deixat, sense ells, no hauria estat capaç de superar-ho.

Manel Mayor                                                         14 de febrer de 2015