Com dirien els monàrquics amb els seus reis, jo em prenc la llicència de fer-ho amb un setmanari molt nostrat: l’Àncora ha mort, visca l’Àncora!! Si més no, en el nostre record no morirà.

Avui, després de pràcticament un més d’absència en aquesta tribuna, em torno a posar en marxa tot i no estar gens d’humor, no sé si a resulta d’haver-me passat aquestes festes ingressat a la clínica (una inoportuna infecció d’orina n’ha estat la culpable) o per la necessitat d’expulsar de dins els meus fantasmes antics o dimonis acumulats.

El cas és que el meu estat de mal humor i malenconia, em fa fer un salt mortal cap a la meva infantesa, en la que es barregen imatges a tot color que em recorden els moments feliços de jocs i barrabassades infantils i d’altres en blanc i negre que em retornen a la memòria temps de prohibicions, escassetats i negacions.

Eren temps de contrasts, el mateix que hi havia en les mirades, per una banda l’alegria dels ulls dels infants, amb un toc de trapella i de murri i per l’altra la trista mirada dels adults, era la trista realitat dels efectes de la postguerra, encara latent ben entrats els anys cinquanta.

Evidentment entremig de tots aquests records, hi ha un setmanari que va marcar la informació de la nostra ciutat: l’Àncora, durant molts anys va ser l’únic mitjà en el qual es reflectia l’actualitat i el passat pròxim de la nostra ciutat, d’una manera o d’una altra tots plegats ens hi hem vist reflectits en algun moment de la nostra vida.

Avui fa una setmana va sortir per darrer cop al carrer, per tant aquí s’acaben setanta anys d’història d’un setmanari, que probablement no ha sabut seguir la velocitat de l’evolució dels nostres temps, però el que també és cert, és que no ha tingut el suport institucional que es mereixia.

Tot i les diferències de parer i fins i tot d’ideologia que molts poguéssim tenir amb la línia editorial de la revista, no havia de representar cap obstacle per considerar-la un mitjà de comunicació independent local i per tan imprescindible, encara que no incompatible amb qualsevol altre que hagués pogut existir, malauradament no ha estat així i els ganxons ens hem quedat orfes de mitjà escrit local, esperem que no definitivament, malauradament una altra bufetada a la cultura ganxona.

Manel Mayor                                             29 de desembre de 2016             

Sincerament, hi ha postures i opinions polítiques, que se’m fan difícils d’entendre, tot i que són expressades per persones amb suposada solvència intel·lectual.

Abans d’entrar a fons en el tema, voldria deixa clares les meves posicions i opinions polítiques sobre l’assoliment de la independència i la independència en si. Fa més de trenta anys, parlant amb una persona que m’estimo molt i que és de la meva família, parlàvem deia, de la seva primera manifestació universitària, amb alguna estelada i eslògans a favor de la independència, amb l’emoció encara als ulls, esperava la meva opinió i li vaig etzibar el següent: tingues en compte, que només estarem en condicions d’assolir la independència, si té el suport de tot el ventall polític, des d’Unió fins a l’extrema esquerra, un sol partit no ens hi durà pas. Crec que queda clar, que no sóc pas un nouvingut al moviment independentista, en aquells moments molt minoritari.

Tota aquesta introducció m’ha de servir, per rebatre les opinions manifestades en una entrevista, que li han fet a Gemma Lienas al diari Ara. La primera que deixa anar, és que la independència per si sola, no serà un motor de canvi econòmic i social, bé, per si sola no, és evident, però ens posarà a l’abast, totes les eines necessàries per poder engegar aquest motor o és que ens vol fer creure, que depenent de l’Estat espanyol l’engegarem? Un estat que ens va en contra i ens rebat totes les lleis que ens permetrien surar un xic, va dona, va. Un aclariment, la senyora Gemma Lienas, sembla ser que serà la número dos de Catalunya sí que es pot.

També diu, que no es pot creure que la independència pugui dur un canvi social, perquè és un moviment que estan empenyent la dreta i aquí m’he quedat esmaperdut, a veure senyora meva, ERC i la CUP són partits de dretes? No sé, però em fa l’efecte que hi ha gent que s’ha quedat ancorada en el passat i es creuen que només ells són els paladins de l’esquerra i la justícia social.

I ja el que m’ha deixat esglaiat del tot, és la seva indefinició nacional, la veritat, no sé si és que té por d’ofendre algun sector o és que ens vol vendre allò tan esperpèntic, de què és ciutadana del món?

Una darrera reflexió, es pot ser d’esquerres fins al moll de l’os i aspirar a ser independent, a ser ciutadà de la República Catalana, com jo mateix. I miri la independència, no ens farà lligar els gossos amb llonganisses, ni ens farà universalment rics, però ens donarà les eines per fer un País millor i el que és més important, dependrem de nosaltres mateixos i tindrem la possibilitat de construir-lo de baix a dalt.

Manel Mayor                                                     08 d’agost de 2015

A veure si entre tots plegats, deixem de dir ximpleries i fer demagògia. Si, perquè dir que els que volem la independència, no volem el diàleg, és com a mínim, una presa de pèl, portem pel cap baix trenta-set anys intentant-ho i el resultat ha estat sempre el mateix, fer veure que se’ns escolta i portar-nos a l’hort, o simplement menyspreu i fer servir la força ja sabuda, de què són més i per tant a callar…

Més exemples, el darrer intent, l’Estatut vigent, en què vàrem passar del,”aprobaremos lo que decidan los catalanes”  del President Zapatero, a passar pel ribot d’en Guerra i la posterior mutilació per part del TC… I a sobre ens hem de sentir, que ens neguem a dialogar?

I ja que hi sóc pel tros, no entenc la polèmica generada a l’entorn d’en Guardiola, i no em refereixo a les respostes catalanòfobes, perquè als cervells petits i als curts de gambals, no els hi presto gaire atenció, sinó que em vull centrar, en la desqualificació que se li dedica, pel fet de tancar la llista del sí i no voler-se implicar a fons en política, és a dir, manifestar que no té intenció de formar part del Parlament.

A veure, anem a pams, tots sabem que tancar una llista, és ni més ni menys que un gest, que diu clarament, que es dóna un suport explícit a l’esmentada llista, perquè és evident que a ningú se l’hi acudeix, que la llista en ple sortirà elegida. Per tant, generar polèmica o intentar-ho, al voltant d’aquest fet, que voleu que us digui…

Manel Mayor                                                 23 de juliol de 2015

Ja hi tornem a ser, ha sortit la notícia de la candidatura unitària i s’han afanyat a treure tota l’artilleria, començant pel ministre Margallo.

És de sobres coneguda, l’enorme afició del ministre Margallo, a tergiversar i manipular les coses, sense oblidar-nos de la seva habilitat, a treure de context frases i expressions d’altri.

Aficions de les quals no se n’escapen, ni Mariano Rajoy ni la Sánchez Camacho. Ara tornen amb la seva dèria de titllar d’autoritaris, a tots els qui donen suport a la independència de Catalunya.

Voler aconseguir democràticament la independència de Catalunya, és ser autoritari? No serà que el que és autoritari, és no respectar allò que decideix el Parlament de Catalunya, escollit democràticament pel seu Poble? I no és autoritari, anul·lar o mutilar un Estatut, ja de per si prou escapçat, pel ribot de l’impresentable Guerra? Negar la possibilitat de decidir, si es vol o no la independència, senyors del PP i del PSOE, és una actitud democràtica?

Vostès tenen un problema, volen fer creure a tothom, que Catalunya és una regió d’Espanya, quan saben del cert que és fals. El que passa, és que no s’atreveixen a dir, que estan convençuts que els pertany per dret de conquesta, però se n’obliden d’un detall prou important, ens van vèncer a la guerra de 1714, però no ens van derrotar, no vàrem deixar d’existir, no ens van aniquilar, però això ara estem on estem.

Si, ja ho sabem, la guerra bruta només acaba de començar, ens afartarem de suportar la política de la por, però no sé si se n’adonen prou, que ja no en tenim de por, sabem, estem convençuts, que haurem de lluitar, que ho farem en desavantatge, que haurem de patir, però també sabem que ens en sortirem.

Manel Mayor                                         21 de juliol de 2015

Fa ja temps, vaig escriure en aquest mateix bloc, un article sobre castells i castellers. Vagi per endavant, que no en sóc pas un expert, ja que la meva experiència castellera, s’ha limitat a immortalitzar en imatges, les activitats castelleres des de dins, arran de castell.

Abans, només havia vist els castells per televisió, això si, eren les grans colles, les que fan castells de gamma extra. El viure però els castells de més a prop, em va fer adonar d’un aspecte senzill, però a l’hora molt important: el castell només és possible, des de la solidaritat en la seva màxima expressió.

També he pogut constatar, que igual que els equips esportius, han de menester una direcció ferma, però flexible alhora, ha de ser capaç de mantenir en un grau alt, la convivència, sense descuidar la millora constant del grup en tots els aspectes. Per això, cal dedicació i no menys important, la constant documentació tècnica dels responsables, doncs sempre n’hi ha, que saben més que nosaltres.

He viscut de molt a prop, l’evolució individual i col·lectiva, de les colles castelleres més properes i he pogut veure de primera mà, que quan manca la solidaritat, fer pinya, enlloc tan apropiat, els castells no es carreguen, però quan la convivència no és bona i l’ambient es deteriora, tampoc.

No voldria pas donar la imatge de ser un somiatruites, perquè és evident, que un col·lectiu de més cent persones, no tots seran amics íntims i encara menys, si parlem de més cinc-cents integrants, però el que si hi pot haver, és harmonia i bona convivència, que és la base de les bones actuacions, ja que abans s’han fet molts bons assajos, per poder-les dur a terme.

Per concloure, perquè els projectes d’aquesta magnitud, arribin a bon port, no es poden fonamentar, ni en la mentida, ni en les enveges ni en les hipocresies.

Manel Mayor                                                 16 de juliol de 2015

Tot i que aquesta no ha estat mai la meva opció, l’accepto de bon grat, ja que ha estat l’acceptada per la majoria de forces sobiranistes. Em sap mot de greu, que la CUP no hi sigui, de fet, és un dels motius que em feia pensar, que la millor opció, era fer llistes separades amb un mateix objectiu, malgrat no ser present en aquesta llista, la CUP, com no podia ser d’una altra manera, farà la seva candidatura, amb l’objectiu comú.

Bé, tal com he manifestat al principi d’aquest escrit, accepto aquesta llista unitària, de bon grat, fins i tot amb satisfacció, perquè entre altres aspectes, ha servit per clarificar el full de ruta i fer-lo més coherent, ara que ja ens hem desempallegat d’en Duran i els seus. Si, ja sé que només era soci de CDC, però de fet era una rèmora, que havíem d’arrossegar tots plegats.

Un altre aspecte que em fa estar molt i molt satisfet, és veure, la rebecaria furibunda i col·lectiva, en què han caigut tots els del bloc unionista, des dels plenament declarats (PP,PSC,C’S), fins als hereus directes de la puta i la ramoneta (UD i ICV). La satisfacció és aclaparadora, perquè aquest picar de peus a terra convulsiu, posa de manifest, que per fi i malgrat tots els errors, l’hem encertada de ple.

El patetisme espanyolista, ha estat de traca i mocador, però el que més m’ha cridat l’atenció, és la desesperació de la cúpula d’ICV (Camats i Herrera), en veure Raül Romeva, al capdavant de la llista sobiranista unitària. De fet l’enrabiada, jo la interpreto en clau electoralista o sigui, pèrdua de vots de la mateixa ideologia social, la seva especulació continuada, els pot dur a l’arraconament polític i els pot deixar, al caire de la desaparició.

Aquesta llista, malgrat les manipulacions que se’n puguin fer, és la llista del si, és la que ens ha de permetre ensenyar al món, que Catalunya vol ser independent, que decididament i democràticament, volem trencar les cadenes que ens tenen sotmesos.

Manel Mayor                                                 16 de juliol de 2015

Com saben al meu entorn, tant familiar com d’amistats, he dedicat pràcticament vint anys de la meva vida, al món del futbol, fent d’entrenador. Tot aquest espai de temps, ha donat per a molt, he conegut molta gent i he après una mica de tothom, d’alguns més i d’altres menys, tot això, sense el més mínim desig de menyspreu cap a ningú, de ben segur, que si no vaig extreure més coneixements d’alguns, ha estat culpa meva.

Tal com he manifestat en el paràgraf anterior, vaig conèixer molta gent, però avui em voldria centrar, en algú que va influir molt decisivament, en la meva manera d’interpretar el futbol, en tota la seva extensió, no només a tot allò que succeeix dins del terreny de joc, m’estic referint a Juan Fernández Carrizosa, Juanito pels amics i el “Maestro” per a tots els que l’admiràvem profundament.

Si, sempre em deia que jo era massa modest, però estic segur que no falto a la veritat, quan afirmo que sense haver-lo conegut i cultivat la seva amistat, jo no hauria aprofundit tant, en l’estudi d’aquest esport, que de sempre m’ha apassionat, tant a nivell de camp, com amb llibres i audiovisuals.

Sovint he manifestat, que hi ha amistats que et generen feeling, només de parlar-hi un cop, el “Maestro” és un d’aquests. Mireu si n’era d’especial aquesta relació en l’àmbit esportiu, que intuíem el que estava pensant l’altre i encara que ho sembli, no estic exagerant gens ni mica, és molt difícil que passi, ja ho sé, mireu si ho és, que no m’ha passat amb ningú més.

En Juan Fernández, va mostrar-nos a tots, una sapiència futbolística, ben poc comú, en el futbol modest d’aquestes latituds, cosa que va provocar, situacions d’enveja i incomprensió, però ell, sempre va superar tots els entrebancs, totes les incomprensions i tots els bastons a les rodes, no és pas que se’n dolgués, és que sempre ha estat una persona molt generosa i ha mirat la vida en positiu.

Tot i que em podria estendre molt, crec que amb aquestes quatre pinzellades, n’hi ha prou, per mostrar la meva admiració i el meu agraïment, vers una persona que em va influir decisivament.

Manel Mayor                                                12 de Juliol de 2015

Mentre l’independentisme, s’entesta a marejar la perdiu i fins i tot m’atreviria a dir que s’encaparra a fer onanisme mental, l’unionisme no s’està pas quiet, molt al contrari, ens està obrint fronts arreu, tant a la vista com soterrats.

Ahir vaig sentir un comentari per televisió, que em va fer rumiar, deia ni més ni menys, que si el President Mas no veia clara la victòria, es faria enrere i no convocaria eleccions, tot això, de fet, no deixen de ser especulacions, no sé si amb base o sense.

Crec sincerament, que hauríem de deixar de fer el ximple i centrar-nos en allò que és important de debò, ni més ni menys que convèncer els indecisos i no menys important, aixecar la moral dels convençuts desencisats.

Estem a dos mesos i escaig, de les eleccions més importants del nostre País, unes eleccions que són excepcionals, per tant, el nostre comportament ha de ser igualment excepcional. Ah, una cosa que jo considero vital, aconseguir la llibertat, no és mai de franc, però restar sotmesos encara és més car, per tant, toquem de peus a terra, però traiem tota la rauxa que portem a dins, que és una manera de tenir el valor suficient, per encarar un repte tan important i decisiu.

Manel Mayor                                               10 de juliol de 2015

El que escriuré a continuació, no és pas cap al·legat en contra de la idea del federalisme, sinó que és contrari a la falòrnia, de voler fer creure, que hi ha la possibilitat de negociar quelcom amb el govern espanyol.

Tothom qui ho vol saber i no té ganes d’amagar el cap sota l’ala i no vol fer com els estruços, sap que amb l’estat espanyol, no hi ha maneres de poder negociar i m’agradaria incidir en el mot negociar, que evidentment, no és pas agenollar-se i dir amén a tot el que se’ns ordeni des de l’altiplà, ni demanar contínuament perdó per ser català, ni tan sols acceptar quatre engrunes, a canvi de fidelitat i submissió.

Negociar, només és possible d’igual a igual, per tant, senyor Iceta i companyia, no em vinguin amb sopars de duro, que tots plegats, ja som grandets. Si, estem d’acord, en què aquest no és un camí fàcil, que hi trobarem molts d’entrebancs, crec que això ho tenim clar tots o si més no, la majoria, però és l’únic camí possible, per poder aspirar a la justícia social, perquè sense llibertat ni sobirania no ens en sortirem.

Per altra banda, el senyor Herrera, la senyora Camats i la senyora Forcades, bé, ara que s’ha exclaustrat, no sé ben bé com anomenar-la, ni quin tracte l’hi he de donar, però tornem al quid de la qüestió, m’agradaria que m’expliquessin això del referèndum legal i sobretot això de la sobirania sense independència.

Són conscients que se’n en foten de la gent? O és que ens volen fer creure, que el nostre Parlament és considerat sobirà? Els seus amics de l’altiplà, el consideren de fireta, ja que qualsevol capsigrany poca-solta, es veu en cor d’impugnar o de presentar recurs a qualsevol acord o llei emanats del nostre Parlament.

Per tant, deixin de fer volar coloms i no enganyin a la nostra gent, perquè és molt greu, portar a l’hort o si més no intentar-ho, a la part més feble de la baula, a la gent més desafavorida.

Manel Mayor                                               08 de juliol de 2015      

Encara que ja ho he manifestat abastament, no serà pas sobrer que ho recalqui, em considero un individu pacífic, gens donat a les trifulgues físiques ni verbals, sóc pacient, encara que la meva paciència té un límit, m’agrada escoltar, cosa que he fet tant a la meva feina, com a la resta de les meves activitats, tot això no és obstacle a tenir criteri i opinió pròpia.

No sempre mostro la meva personalitat completament, de manera pública, segurament, a causa de la meva timidesa natural.

No suporto la falsedat i la hipocresia, com tampoc la prepotència, això no vol pas dir que no toleri la crítica, doncs crec que aquesta sempre és beneficiosa, no tolero en canvi que se’m menyspreï, que se’m menystingui i molt menys encara, que se’m insulti.

Tot i que la meva reacció natural, és ignorar a qui es comporta d’aquesta manera, però quan totes aquestes infàmies, van dirigides a la meva família i a més de forma reiterada i planificada, ja no m’és possible ignorar, ni tenir cap mena de clemència, vers aquests individus.

El que ja crec al·lucinant, és pretendre que després de patir aquestes infàmies, m’hagi de comportar de manera galant i gentil i que a sobre sigui generós, ho trobo molt cínic, vaja, que és tenir molta barra.

Manel Mayor                                             08 de juliol de 2015