De tots és sabut, els que hi estem a favor i aquells que ni tan sols en volen sentir a parlar, que aquest procés històric, que ens ha de dur a la llibertat definitiva, no té aturador. Per tant, no ens ha d’estranyar que l’Estat Espanyol, s’empesqui tota mena de maniobres per fer-lo fracassar.

Varen començar,tractant-nos d’il·lusos i de somiatruites, varen continuar amb els seus profetes de la por, que ens anunciaven tota mena de malvestats, fins i tot les deu plagues d’Egipte, com que no els hi va funcionar massa, es van dedicar a dir que no podríem cobrar les pensions, perquè aniríem a la ruïna, no en varen tenir prou i van començar a etzibar-nos, que ens expulsarien de tot arreu. Per fer-ho tot una mica més creïble, ara ens porten uns predicadors que fan de historiador, per tergiversar la nostra història, per manipular tota mena de dades…

Aquests aprenents d’historiador que tenen al seu servei, ara se’n han empescat una versió de la nostra història, que és digne de la imaginació de Jules Verne. Segurament ens prenen per ases i ens volen fer creure, que la guerra del 1714 no anava amb nosaltres i que el Borbó ens va treure de la misèria.

Jo, aquesta fructífera imaginació, ni la tinc, ni la tindré mai, i em limito a llegir, allò que historiadors de prestigi han deixat escrit. Paradoxalment no s’assembla en res, a tot això que ens volen contar, doncs malgrat les seves manipulacions, sabem que aquella maleïda guerra, la qual vàrem perdre, va significar la fi de totes les nostres llibertats. Ens vam quedar sense lleis, sense constitucions, sense jutges, amb la nostra llengua prohibida i perseguida i un fet poc esmentat, encara que sabut per tots aquells que ens interessem per la història del nostre país, ens van tancar les nostres universitats, tot això sense esmentar la terrible repressió a que va estar sotmès el nostre poble… si això és treure’ns de la misèria…

De tots és conegut, que sempre han actuat igual, tot ho consideren lícit, com tal de preservar els seus privilegis, de fet, en petit comitè, ja estan admetent que per mantenir-nos sotmesos, fins i tot la mentida està per sobre de l’honradesa.

Com que no saben ni volen negociar, la seva única estratègia, covada des de la prepotència, és l’agressió: econòmica, psicològica, de tota mena… Amb l’únic objectiu d’acollonir-nos, però no se’n sortiran, perquè aquest el meu País, la meva Nació, ja ha perdut la por i res ni ningú, ens aturarà.

Manel Mayor                                                08 de Juliol de 2014

Estem acostumats a sentir crítiques indiscriminades, dirigides cap aquells que fan quelcom, no importa què, i tan li fa si ho fan bé o malament, la qüestió és criticar.

En aquests darrers temps, l’objectiu prioritari son els politics, no importa pas de on siguin, ni a quin estament desenvolupen la seva tasca, la frase prioritària és: son uns corruptes, uns lladres, uns ganduls i uns pocavergonyes.

Abans d’entrar en matèria, voldria deixar constància d’allò que s’escoltava, durant la meva infantesa i la meva adolescència, fruit de l’opressió franquista i de la seva manipulació de la realitat i de la història, les frases més sentides son entre d’altres les següents: la política és dolenta, els polítics son dolents i pocavergonyes, mireu sinó a on ens van conduir, a una guerra terrible de tres anys. Aquestes frases eren dites i induïdes pels franquistes, i jo aleshores llenço a l’aire una pregunta: eh que semblen sortides dels mateixos cervells? Eh que les indueixen les mateixes nissagues?

Es dóna la paradoxa, que els qui indueixen i cuinen aquestes frases, son els més lladres, els més corruptes i els més pocavergonyes, però al igual que durant la dictadura, tenen els que apliquen les lleis, al seu costat.

De politics, com en tots els oficis ni ha de bons i de dolents, d’honrats i de pocavergonyes, el que cal és que se’ls apliqui la llei, cosa que actualment no es fa, si més no, com caldria.

Crec fermament, que el polític ha d’estar al servei del poble, malgrat que alguns em titllin de romàntic, igualment estic convençut que els partits politics, han d’estar al servei del País, han de deixar de ser caixes tancades, generadores de vots i han d’obrir les seves portes, deixar entrar aire fresc i ser més a peu de carrer… Aquest ha de ser el primer pas, per poder girar el País com un mitjó.

Aquest pas però no ha pas de ser l’únic, el poble ha de participar més a la política, hem de fer allò que els immobilistes, ens volen impedir, consultar les coses importants amb el poble i aquest a l’ensems ha de generar iniciatives, per fer moure la màquina política. S’ha d’eradicar la corrupció, l’amiguisme i el clientelisme, criticar participant i foragitar per sempre la crítica per la crítica, només així tindrem opció de fer un País de cap i de nou. No pas només amb aquestes mesures, és evident, però seria un primer pas important.

Manel Mayor                                                   07 de juliol de 2014

Sempre has de ser emmascarat per una paella bruta!! Dita que he sentit ha dir tota la meva vida i que es refereix, a que sempre hi ha pocavergonyes que t’acusen d’allò que ells son o fan. Tot això m’ha vingut a la memòria, al tornar a llegir per enèsima vegada, les acusacions d’aquests carallots i poca-soltes del PP, que ens acusen de sectaris, de voler fracturar la societat… En fi que voler ser català és dolent, que per ser bo, t’has d’oblidar de qui ets, de les teves aspiracions de llibertat i has d’acceptar que ets inferior als magnànims espanyols, que et permeten respirar, això si, si no fas gaire fressa i acceptes que no tens història, que no tens cultura… Només aquella, que ells et diuen que has de tenir.

No en tenen prou amb això, que no ens deixen de martellejar, amb que la consulta és il·legal, fa poc, encara ens deien que era inconstitucional. A veure si ens entenem, s’omplen la boca de democràcia pel dret i pel revés i ens diuen que consultar al poble és il·legal… M’ho hauran d’explicar, perquè si més no, és difícil d’entendre.

Si els hi suposem, que és molt suposar, un mínim de intel·ligència, haurem de creure, que no ens consideren ciutadans de primera categoria, o bé que estan convençuts, encara que s’ho callin, que com que som un poble vençut i ocupat, només tenim dret a ser súbdits. Tot i aquest recargolament, que hauran d’admetre que és cert, que no hi he afegit res de més, vostès tenen un problema més gros, molt més gros i aquest és de coherència.

Consultar al poble és legítim, de fet s’hauria de fer molt més sovint del que es fa, és, com els hi diria… Una de les claus de tota democràcia, de tot estat demòcrata. Que em surtin vostès i em diguin que consultar al poble és il·legal, de fet m’estan dient, que exercir la llibertat és il·legal, que exercir la democràcia és il·legal… Aleshores m’estan dient, que en realitat estem en una dictadura, en la qual la legalitat establerta, està per sobre de tota democràcia.

Manel Mayor                                                     07 de Juliol de 2014

Estar a favor de la convivència, és apallissar, maltractar, sotmetre… a qui conviu amb ell? La meva pregunta, va adreçada a aquells que fa tres-cents anys, que ens maltracten de totes les formes possibles, que ens tenen i volen continuar tenint-nos sotmesos, a l’Estat espanyol en general i al seu cap d’estat en particular.

No cal que em responguin, la seva resposta, ha estat sempre invariablement la mateixa, doncs estan convençuts de la seva superioritat i el seu menyspreu envers nosaltres és absolut. Ells i qui els representa, aquell que han entronitzat fa quatre dies mal comptats, ens miren des de l’òptica del vencedor, ja que ‘per ells no som res més que els vençuts de la guerra del Borbó, aquells que han intentat fer desaparèixer com a Poble, aquells als quals han volgut prendre’ls la dignitat, la llengua, la cultura… La convivència per ells és això.

Ja se’n deuen adonar, que no hi ha forma humana d’entendre’ns, doncs per nosaltres conviure és tota una altra cosa. El fet de conviure, ha de néixer necessàriament de la igualtat i el respecte mutu, el respecte a la diferència, el respecte a la diversitat… Tot això, malgrat no ho acabin d’entendre o si més no, se’ls hi faci molt difícil, és la base de la cohesió social, i si, nosaltres, Catalunya, som una societat cohesionada, amb tots els seus problemes i tots els seus defectes.

Ara, amb totes les pors foragitades i tots els temors llençats al fons de la galleda de les deixalles, el que tenim, és una gran esperança i una enorme fe en el nostre esdevenidor, perquè creiem en nosaltres, que ja seria ben bé hora, però hi creiem per fi. Per tant, no ens vinguin amb discursos paternalistes, ni amb apologies de la por, que ens hem traçat un camí i el seguirem, amb l’esperança i el convenciment, que el nou de Novembre d’enguany, els direm: bon vent i barca nova.

Manel Mayor                                                               27 de Juny de 2014

Per deixar clar el meu punt de vista, he de dir que discrepo totalment de les manifestacions del senyor Jordi Turull, en referència al percentatge de vots del referèndum i en conseqüència totalment d’acord amb l’Oriol Junqueras. Si a tot el món i en qualsevol moment i circumstància, es dona per bo el cinquanta per cent més ú, per quins set sous, Catalunya ha de ser diferent? És que som inferiors a la resta de la humanitat? Va home, senyor Turull, no doni peixet als manipuladors!!

Parlant de manipuladors, ja s’ha destapat la màxima representant en la matèria, si, segur que ho heu endevinat,  l’Alícia Sánchez Camacho . Que si des d’ERC tenim por de no guanyar, que si hi haurà una meitat que serà menystinguda… Vaja, com sempre donant voltes a les mateixes ximpleries i manipulacions.

Com que no tinc pas trenta anys, sinó que en tinc forces més, miraré d’exposar uns quants fets coneguts de primera mà, doncs no en va els he viscut. En primer lloc el règim actual. Per si algú ho ha oblidat, els meus compatriotes, o sigui els catalans i jo mateix, varem passar de ser súbdits d’una Dictadura, a súbdits d’una Monarquia, curiosament imposada per aquella. Seguidament ens van imposar les seves taules de la llei, altrament anomenades”Constitución Española”, dic que ens ho van imposar, perquè de fet va ser així, ens varen dir, o accepteu això o traiem l’exèrcit al carrer, de fet tot molt democràtic… Hi ha jovent que ens pregunta, però perquè es va votar que si? Molt senzill, majoritàriament per por, per una por acumulada durant molt i molt de temps.

Curiosament, aquests demòcrates de pacotilla com l’Alícia, quan tenen majoria, ens miren de forma prepotent i ens etziben: heu de respectar les majories, però quan se’ls hi gira la truita i la majoria la tenim nosaltres… Aleshores generem crispació i fracturem la societat, quins pebrots que tenen!! Uns demòcrates, que menystenen la sobirania del nostre Parlament, de manera continuada, que ens varen mutilar l’Estatut del 1979 i el del 2006, que neguen amb tota la prepotència i ignorància del món, que som i serem una Nació.

Tot això, fins que aquest Poble sotmès, ha perdut la por i ha dit: senyors meus, ja n’hi ha prou d’injustícia, volem treure’ns de sobre aquest jou que ens oprimeix, que ens domina i ens porta a la misèria, volem ser nosaltres mateixos i per ser-ho hem de ser lliures, hem de ser independents.

Ja per acabar, dir a l’Alícia i els seus que no pateixin, que guanyarem i no pas amb un cinquanta per cent més ú, sinó amb una àmplia majoria… I la seva minoria ho haurà d’acceptar. I un darrer apunt: malament, quan una suposada democràcia, tira de legalitat com una dictadura qualsevol, menyspreant la llibertat. Legalitat si, sempre i quan aquesta no vulneri la llibertat.

Manel Mayor                                                        23 de Juny de 2014

Sovint,  hi ha gent que es permet el luxe de jutjar fets i persones, cosa que a mi em sembla que és ser molt agosarat. Probablement, quan s’és extremadament jove, es té aquesta tendència, però quan s’arriba a l’edat adulta, hom ja si mira un xic més i quan s’és entrat a la maduresa, encara més.

Dic tot això, perquè les persones no reflectim, de bones a primeres, totes les nostres virtuts, per poques que siguin,  ni tots els nostres defectes, encara que siguin ben nombrosos, sinó ben al contrari, ensenyem només allò que volem mostrar al exterior. És com si diguéssim, una cuirassa, un escut protector per protegir les nostres febleses.

Crec que deixo prou clar, que només ens coneixen de debò, aquells que hem deixat penetrar als nostres cercles més propers.  Aquells que coneixen de ben a prop les nostres virtuts, fins i tot millor que nosaltres mateixos i als que ens atrevim a mostrar, els nostres defectes i les nostres febleses. Sovint descobrim, que aquell que ens ha semblat en un primer moment, un autèntic barrut, en realitat estava amagant una enorme timidesa, amb aquest escut protector.

Hi ha persones obertes, segures d’elles mateixes i n’hi ha de completament al contrari, tímides, insegures, que es valoren molt negativament, la major part dels casos, sense cap mena de raó, no ens adonem que hi ha moltes persones dins els nostres cercles propers, que ens aprecien de debò, que ens tenen gran estimació, que ens valoren en la nostra justa mesura. De tot això, ni ens en adonem, ni hi parem atenció… Només ho fem, a resultes d’un gran sotrac, d’una caiguda estrepitosa, d’una malaltia sobtada, quan hem de menester tota aquella gent propera que ens faci costat… I recoi, ens adonem que son més dels que pensàvem, fins i tot aquells que feia molt de temps que no ens veiem, de sobte descobrim, que encara es manté aquella amistat de la infantesa, que aquella flama no s’havia apagat.

A vegades cal tenir un sotrac fort i considerable, per adonar-nos que aquelles flames que creiem apagades, que aquelles estimacions, que creiem perdudes en la llunyania dels temps, ni estaven apagades ni estaven perdudes, simplement estaven amagades i adormides, però ben vives, per quan fossin necessàries.

Manel Mayor                                                                  23 de Juny de 2014

No voldria passar pas per pedant, que no ho soc, ni tampoc per cregut, que no ho soc de cap de les maneres, ni tampoc em crec posseïdor de cap veritat absoluta, tant sols de la meva.

Tot això ve a tomb, d’aquelles declaracions de Raimon, en les que deia que no és independentista, perquè no ho veu clar. En primer lloc he de manifestar, que de cap de les maneres vull imposar el meu punt de vista, solament que des de la meva lògica, que és tant respectable com qualsevol altre, m’han sorprès enormement les paraules i reflexions de l’admirat Raimon, de fet he quedat astorat per la seva contundència.

No voldria pas imposar-li el meu criteri, res més lluny de la meva intenció, simplement vull fer unes reflexions, en primer lloc, reiterar la meva admiració per Raimon i lloar la seva tasca cultural de primer ordre, que ha dut a terme durant tants anys i que sembla que no té pas la intenció d’abandonar-la, també expressar des de la meva modesta opinió, que la millor manera de preservar la nostra llengua i la nostra cultura, és esdevenint un estat lliure i sobirà, d’altre forma anomenat independent, com les nacions normals, vaja.

Sé, n’estic completament segur, que s’aixecaran veus que em replicaran, que malgrat que no ho som l’hem preservat prou bé, llavors la meva resposta és clara i contundent: però a quin preu? Amb quanta precarietat? Ens han calgut talents extraordinaris, lideratges i activistes audaços,  per preservar-la de manera gairebé heroica.

Fent memòria en el temps, em trobo que a mi, a tota la meva generació, fins a arribar pràcticament als meus fills, se’ns va privar completament de l’ensenyament de la nostra llengua i la nostra cultura, cosa que l’estat que ens té sotmesos, ho està intentant novament, per això mateix m’han deixat astorat aquestes paraules, dites per aquell que mitjançant les seves cançons varem conèixer l’Ausiàs March, en Joan Roís de Corella entre d’altres.

Sortosament, els meus fills no ho han hagut de patir com jo, i el meu desig és que no ens torni a passar mai més. Malgrat que políticament estiguem tant allunyats, continuaré mantenint la meva admiració per en Raimon cantant i en Raimon poeta.

Ja per acabar, voldria deixar clar, que vull ser independent, no solament per l’assumpte cultural i lingüístic, però si que son molt importants per a mi i de fet és el que m’ha fet escriure aquestes línies.

Manel Mayor                                                                  12 de Juny de 2014

Segurament, com que d’anys ja en tinc uns quants, veig les coses en general i la política en particular, des d’una òptica diferent a la dels més joves, jo ja les he vist de tots colors i per tant la meva perspectiva és diferent, així com la meva capacitat de creure’m, als polítics de l’altiplà en particular i a les classes dominants en general.

De ben segur, que alguns dels que teniu la paciència de llegir els meus escrits, us preguntareu, que coi vull dir, que a què em refereixo, doncs ni mes ni menys, que al discurs esquerrà, que sembla que qui el pronuncia en és amic, que ens comprèn, que fins i tot és republicà com nosaltres… Però això dura, fins que ens hagut de menester o ja ens han vençut.

Hi ha persones i grups de persones tossuts, però res i em refereixo a absolutament res, no és tant tossut com la història, que es va repetint cíclicament, encara que no ho faci de manera exacte, però ho fa de forma molt semblant.

Per no anar massa lluny, podríem començar pels temps de la República, que havia de ser Catalana i va acabar essent la Segona República Espanyola. Quan es va proclamar aquesta, ens estimaven fins l’infinit, eren els nostres germans… Quan varen aconseguir els seus objectius, de sobte varem passar a ser egoistes, provincians, separatistes estúpids, gent en la que no es podia confiar… Fins i tot l’Azaña i en Negrín, varen arribar a dir, ja durant la guerra civil, que era preferible que Franco guanyés la guerra, que haver-se d’entendre amb els catalans.

Al final de la dictadura, tres quarts del mateix, i quan els hi va semblar que catalans i bascos, tenien masses ambicions, van i munten el 23 de Febrer i ja més recentment, la màxima autoritat del PSOE, ens diu acatarem l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya… I tots sabem com va acabar, i no en van tenir prou, que els demòcrates de tota la vida, els hereus d’en Franco, per si algú ho ha oblidat, ens l’acaben de mutilar, via Tribunal constitucional.

Vistos tots aquests precedents, algú dona crèdit a tots aquests cants de sirena, provinents de l’altiplà i rodalies?

Tota aquesta extensa reflexió, és produïda pel neguit que em crea, l’enorme candidesa de molts dels meus conciutadans i que el rebuig  que ens mereix la Monarquia, no ens ha de fer entrar en el debat, Monarquia o República Espanyola, que ja s’ho faran, sinó que la nostra preocupació s’ha de centrar, en la creació de la nova República Catalana, un cop això si, sigui referendat pel poble de Catalunya.

Voldria deixar clar, perquè ningú en faci lectures esbiaixades, que tot això ho vaig començar a escriure, el dijous d’aquesta setmana que estem acabant i que ho he reprès avui, quan he disposat del temps adient per fer-ho.

Manel Mayor                                                                  7 de Juny de 2014

Normalment, com que soc de caràcter apassionat, espero a que els fets reposin i facin el pòsit corresponent, com tal d’analitzar de la manera més objectiva possible, dins de la evident subjectivitat personal, si, em refereixo als resultats de les darreres eleccions.

Em sobta, que gent que s’autoanomenen analistes polítics i determinats polítics professionals, facin anàlisis de forma tant frívola, com és extrapolar a la babalà els resultats electorals de les darreres Europees. Si molt no m’equivoco, malgrat que a alguns els hi costi superar la ressaca de la contesa electoral, l’equilibri de forces al Parlament de Catalunya, continua essent el mateix, d’abans del dia vint-i-cinc, per tant cal preguntar-se, a que venen aquestes frivolitats i aquestes coaccions?

Crec, sense ànim de generar polèmica, que aquestes manifestacions tenen com a objectiu, minar la credibilitat que s’ha guanyat a pols l’ERC. Des de la meva humil posició, els hi voldria fer avinent una veritat incontestable, fa més feina ERC estant a l’oposició i sent-ne la primera força política, que estant a govern, amb la diferència abismal de cinquanta a vint-i-un, en que el més normal, és quedar diluït i tenir escàs poder de decisió. Probablement la direcció d’ERC, també ho va creure així i d’aquí la línia que ha seguit fins al moment.

Totes aquestes reflexions, tenen com a objectiu fer ben avinent, que les lectures que s’han de fer, d’aquestes darreres eleccions, per una part constatar de manera evident, que ERC genera cada cop més confiança, però que aquests resultats son d’unes eleccions Europees i molt important, no oblidéssim pas que junt amb ERC, s’hi presentava també NEC.

Per acabar, dir que aquets espectaculars resultats, ens donen com a rèdit, dos diputats al Parlament Europeu i al Parlament Català tot resta igual.

Manel Mayor                                                             31 de Maig de 2014      

Encara sense haver-me sobreposat, a l’alegria i l’eufòria d’una victòria esclatant, els meus ulls s’omplen de llàgrimes, no pas de tristor, sinó d’enyor i d’alegria alhora, d’enyorança d’aquells que ja no hi son i que tant n’haguessin gaudit, d’alegria, perquè ja he pogut complir part d’aquella promesa espontània, que li vaig fer a l’enyorada Claudia, encara que els nostres companys i jo mateix, només hem aportat una petita part d’una gran victòria, em fa una enorme il·lusió, poder-te dedicar una victòria, malgrat no sigui la definitiva, que espero que no es dilati massa en el temps.

Estimada amiga, avui no me’n puc estar, de tenir aquest record emocionat i a més a més fer-lo públic, sé, n’estic completament segur, que la teva alegria hagués estat esclatant i tal vegada desmesurada, a més a més ens hauries encomanat aquest estat d’ànim tant arrauxat, que tots els que t’estimàvem i encara t’estimem, tant trobem a faltar.

Sé que puc semblar contradictori, soc conscient que molta gent que em coneix, no entendrà o no acabarà d’entendre, que un descregut, com li agrada descriure’m la meva estimada sogra, (ella és molt creient, i me l’estimo molt) pot tenir aquestes converses virtuals, amb algú que ja no és aquí.

Suposo que deu ser una necessitat vital, o que no em vull creure, que no quedi res de tu. No és fàcil d’entendre, però l’explicació no és pas complicada, malgrat no creure en divinitats, religions ni res que si assembli, tot i que em mereixen el màxim respecte, aquells que hi creuen o hi volen creure, tinc la necessitat de mantenir un vincle de connexió, perquè crec que tot allò que vas fer, no va ser en va.

Sento la necessitat, de mantenir viva la flama de la nostra amistat, que era molt més que una amistat comuna, doncs per nosaltres, eres una més de la família i quan dic nosaltres, saps que em refereixo a l’Àngela i els meus fills.

Estimada Claudia, penso continuar complint la promesa, de dur-te dins el meu cor i tenir-te present al meu pensament, fins que jo mateix deixi aquest món, que d’altre banda espero que encara sigui llunyà, doncs tinc moltes coses a fer i també espero poder complir la promesa, de dedicar-te la victòria definitiva, que ja la tenim més a prop… I ho hauré de deixar aquí, doncs les llàgrimes no em deixen veure el que escric.

Manel Mayor                                                                   26 de Maig de 2014