Crec que és convenient i necessari i segurament assenyat, mostrar, assenyalar i en tot cas analitzar, les diferències més que evidents, que hi ha entre el procés català i l’escocès i fugir així de maniqueismes i manipulacions.

No hauríem pas d’oblidar que el procés escocès, ha estat impulsat pel SNP de l’Àlex Salmond, de manera força semblant al pla Ibarretxe, però amb una diferència molt notable, que no és altre, que la molt diferent concepció democràtica existent, entre l’Estat Britànic i l’Estat espanyol, o sigui que ha estat un procés engegat de dalt cap a baix.

El procés català en canvi, malgrat que l’ERC n’és el pal de paller de l’independentisme nacional, des de fa molts anys, sense voler oblidar ni menystenir les CUP i altres grups més radicals i probablement per això marginals, ha estat impulsat pel poble, amb el suport, més que dels partits esmentats, amb el dels seus militants, al marge precisament d’aquesta militància i perdoneu la redundància. Això és el que el fa completament diferent i a la vegada més fort i consistent.

Podríem dir que a Catalunya, s’està produint una revolució pacífica i democràtica, en la que el poble es veu capaç, segurament per primer cop, de construir un país nou de baix a dalt, que es veu capaç d’invertir el sentit de la piràmide, com si diguéssim. Això tant senzill d’explicar i que resulta tant complicat d’entendre per a alguns, és ni més ni menys, el que ha succeït aquests darrers cinc anys al meu País.

Per fer-ho un xic més entenedor i a la vegada marcant-ne les diferències, ho podem resumir de la següent manera: a Escòcia el senyor Salmond i el seu partit, es varen proposar convèncer el seu País, d’iniciar un procés que els hauria de dur cap a la independència, evidentment de manera democràtica i mitjançant una consulta, que varen dir que farien, amb o sense el suport del govern del Regne Unit. A Catalunya en canvi, les coses varen anar de maner força diferent.

De tots és sabut, que amb l’Estatut vigent, es va fer un darrer intent per encabir-nos dins Espanya, però que entre tots allà dalt de l’altiplà, es varen afanyar a deformar i mutilar… I tot i així el poble català el va aprovar en referèndum, però noi, no en tenien prou i l’havien de deixar pràcticament buit de continguts, és a dir, se’l varen carregar mitjançant aquest seu TC, tant estimat per ells i és a partir d’aquí, que el poble català ha dit prou, ja n’ hi ha prou d’aquest color, n’ha agafat les regnes i ha empès i continua empenyent els partits polítics i com que la unitat fa la força, diuen, el poble s’ha unit mitjançant l’ANC, que ha estat i és, l’eina que ens uneix de manera transversal i la que ens permet fer la pressió necessària, perquè aquest procés no s’aturi.

Si us plau, fem comparacions que puguin ser odioses i fem el favor tots plegats, de dir les coses pel seu nom. Com que veig que ja m’he allargat prou, ho deixaré aquí, doncs crec que ja ha quedat prou clar.

Manel Mayor                                                                   20 de setembre de 2014

Escrivint sobre el futur del meu País i més si és en clau de independència, advocant per la completa llibertat, lògicament hom s’espera generar certa polèmica, però el que ja no és tant normal, és rebre únicament desqualificacions i insults, algun d’ells greu i en canvi cap argument, si, em refereixo als contraris a la independència, no és pas que em preocupi ni em tregui la son, simplement en vull deixar constància, dels partidaris de la llibertat, d’aquests si, he rebut alguns afalagaments i mostres de suport.

El que ja si que considero greu, és que el número dos del PSOE, estigui en aquest nivell, cap ni un argument i en canvi desqualificacions i insults greus i barroers, dirigits cap al President de la Generalitat.

És molt evident que actuant així, mostren un nivell cultural per sota dels mínims exigibles, el nivell polític demostrat, no és pas més elevat que el cultural, doncs demostren que transcorreguts cinc anys ja d’aquest procés, encara no se’n ha adonat de res, segurament la seva prepotència li deu paralitzar el cervell, al igual que a molts dels que actualment estan a la poder i d’altres que ho han estat amb anterioritat.

Amb tot, no vull pas dir, ni tan sols insinuar, que tots els contraris a la independència, siguin uns rucs i uns poca soltes, doncs ni ha que si que donen arguments, però me’ls donen de paraula i sense ànim de faltar al respecte, igual que la meva intenció tampoc ho és. Mols d’aquests, son persones a les quals, els hi tinc afecte personal i a alguns d’ells molt d’afecte. És evident que els seus arguments no em convencen, igual que els meus tampoc els hi acaben de semblar els millors, s’endevina sobradament que polemitzem, però la nostra estimació no en surt pas tocada. Si al final d’aquest procés, guanya la meva opció, que és el que jo desitjo, la nostra relació es veurà enfortida, de la mateixa manera que si guanyés l’opció contrària, encara que desitjo que no sigui així, es veurà igualment enfortida.

Manel Mayor                                                                       18 de setembre de 2014

Quan arriba aquest fatídic dia, normalment estic inaguantable, encara em costa i molt d’assimilar, tot i que m’hi he acostumat, tinc encara clavades al cervell, aquelles teves paraules escrites: ens veiem demà… I aquell demà no va arribar.

Ja fa quatre anys, que ens vas deixar orfes de la teva estimada presència, ens varem quedar de cop i volta, sense aquella rialla fàcil, sense aquell geni, sense aquells ulls blaus que deien tantes coses… Ens vas deixar un forat, que dic un forat, un enorme esvoranc, impossible d’emplenar, només el podem intentar omplir amb el record, amb els records de tantes coses fetes plegats.

Avui tinc un dia d’aquells, que gairebé sembla que sento el contacte de les teves mans i veig aquells ulls espurnejant, parlant… Te’n hauràs adonat que estic parlant en plural tota l’estona, però és que avui, no sé pas el que ho fa, però m’estic imaginant aquelles estones, que passàvem tots tres plegats, asseguts al voltant d’una taula, parlant de tot una mica, si, em refereixo a tu, l’Àngela i jo.

Tot i el temps que ha passat, com deia més amunt, encara no ho he assimilat, malgrat que m’hi he anat acostumant, però tot i així, quan parlo de tu, al cap d’una estona, els ulls m’espurnegen, encara que sigui breument, és un sentiment confús, d’una banda m’agrada i m’enorgulleix i de l’altra m’entristeix, tal com m’està passant ara mateix.

Avui no estic especialment inspirat i segurament aquest escrit no és ni de bon tros, el més bonic que t’he dedicat, però pots estar ben segura, que està fet amb tota la meva estimació, no en dubtis pas, perquè et continuo portant dins el cor i et tinc present en el meu pensament.

Manel Mayor                                                               18 de Setembre de 2014

Els problemes de l’unionisme espanyol vers Catalunya, els podríem concentrar bàsicament, en la seva particular concepció de la història i de la propietat. Estan completament convençuts que Catalunya els pertany, que en son propietaris per dret de conquesta, però en canvi no tenen el coratge d’admetre-ho públicament, s’estimen més rebregar, manipular i tergiversar la història, un cop fet tot això, es veuen legitimats per parlar d’unions que mai han existit i de convivències, que a nivell col·lectiu no han existit mai i que només son certes a nivell individual i dins del nostre País, doncs encara que a alguns no els hi agradi admetre-ho, fa tres-cents anys que estem sota el jou de Castella, modernament anomenada Espanya.

El procés cap a la independència de Catalunya, malgrat ser un procés pacífic i democràtic, no ha trobat cap interlocutor a l’altre costat, només ha trobat amenaces, insults, menyspreus i profecies de la por, tot això amanit amb la negació obsessiva, de que siguem una nació i de que les nostres institucions tinguin cap mena de sobirania, ja que consideren totes les lleis que emanen del nostre Parlament, paper mullat, encara que les hagin votat la majoria dels catalans.

Per acabar-ho d’adobar, ara ens surt el gira banderes del senyor Millo, tractant de totalitari a l’Oriol Junqueras, per voler desobeir una llei espanyola, i obeir-ne una de catalana.  Segurament al senyor Millo, això de la democràcia li ve gran, i no em vinguin amb la comèdia de la Constitució, que tinc prou edat per recordar la seva imposició “democràtica?” mitjançant l’amenaça de l’exèrcit franquista, o és que no ho recorden això? I tornant al senyor Millo, li voldria fer avinent, que complir la voluntat de la majoria d’un país, és el deure de tot governant i en canvi voler-ho impedir, si que son tics totalitaris, però bé, ja ens hi hem acostumat, a que els comentaris i declaracions d’aquest personatge i de molts dels seus companys, siguin cada cop més indecents.

La lluita continua, però al final la guanyarem, perquè tenim la força de la gent i de la raó, continuem caminant units, malgrat tots els entrebancs i tots els paranys, perquè estem convençuts que la força pacífica i democràtica del nostre Poble, no té aturador.

Manel Mayor                                                                     16 de Setembre de 2014

Tot i que m’agrada i molt escriure, em limito a fer-ho en prosa i escric de tot allò que se’m acudeix, si, és cert, preferentment de temes polítics, en canvi de fer poesia, no crec pas que me’n sortís, tot i que m’agrada i molts de cops m’emociona.

El cas és, que vaig anar a una presentació d’un llibre, de la Montserrat Abelló, que es feia a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols, crec que deu fer un parell d’anys aproximadament, ara no recordo la data i em fa certa mandra buscar-ho, perquè considero que no és pas rellevant. De fet, vaig assistir-hi més que res, per la meva relació d’amistat amb el seu fill Miquel, deguda a la nostra militància política.

Vaig arribar d’hora i vaig tenir prou temps, perquè en Miquel em presentés la seva mare, la primera impressió ja va ser bona, la mateixa amabilitat del seu fill, però és clar, llavors va seure a la taula per fer la presentació… I de debò, em va impressionar, aquella senyora gran, d’aparença fràgil, es transformava al entrar en contacte amb la poesia, desprenia una força interior i una jovialitat impressionants, de debò, la seva poesia em va agradar i em va emocionar, tan pel que deia, com per com ho deia.

Malgrat que sé que la seva edat era molt avançada, quan se’n va una persona d’aquesta categoria, sempre trobes que és massa d’hora. Tal com em va sortir de dins, al assabentar-me del seu traspàs, acabaré aquest escrit: Montserrat, estic trist per haver-te d’acomiadar, però alhora estic content, d’haver tingut la sort d’haver-te conegut.

Manel Mayor                                                                                14 de Setembre de 2014

Encara amb l’emoció a flor de pell i amb les imatges viscudes, enganxades a la retina, veig i sento amb incredulitat, els comentaris d’aquells que no volen acceptar la realitat. Jo, puc explicar i certificar de primera mà, l’emocionant aplegament d’una enorme gentada, amb un mateix objectiu i gairebé amb un sol crit unànime: independència, independència , independència… I amb molta menys intensitat, però també amb tota la seva contundència: volem votar, volem votar, volem votar… Tot això sense un bri de crispació, serens, alegres i pacífics, però combatius alhora, no demanant, sinó exigint exercir els nostres drets, doncs els ciutadans lliures, no han de demanar permís, per exercir els seus drets.

Deia al començar, que em sobtaven i em costaven de creure, certs comentaris, i és cert, el que ja ahir em sorprendre més, va ser el voler equiparar una multitud, d’un milió–vuit-centes-mil persones, amb una altra de tres mil-cinc-centes persones, molt legítima evidentment, però d’una força social, difícilment comparable.

Però el que crec que és més inversemblant, és que es tinguin les penques, de titllar a tota aquesta enorme munió de gent, entre les que jo també m’hi trobava, de nazis i d’autoritaris. Ningú i quan dic ningú, és absolutament ningú, que tingui dos dits de front, una mica de vergonya i encara que només sigui un xic, un bri de criteri, no pot ser capaç de fer semblant judici de valors, sinó que per fer-les, s’ha de ser molt mala persona i tenir molta mala llet. Tot això dit de manera elegant, perquè si ho hagués de dir de manera grollera…

Hi ha certa premsa, que és molt aficionada a fer aquests judicis de valors i aleshores jo em pregunto, a qui van adreçades aquestes barbaritats? De debò creuen que la gent del meu país se’ls pot creure? O és que la ràbia acumulada els hi xucla la raó? No serà que son ells, els que son fills i nets de la intolerància?

El temps tard o d’hora, sempre posa a tothom al seu lloc, per tant no li donaré mes voltes i em quedaré amb la satisfacció personal d’haver-hi participat i amb la col·lectiva, d’haver fet història un altre cop, gràcies a l’enorme participació de la Nació catalana. Ja hi som un xic més a prop, ara no és moment de defallir, ens espera el nou de Novembre.

Manel Mayor                                                                12 de Setembre de 2014

Quan surtin aquestes línies a la llum, ja ho tindré tot preparat o gairebé, per reivindicar la llibertat i la sobirania plena del meu País, bé, això ja ho faig cada dia, però cada onze de setembre, de manera molt especial, aquest any al matí com sempre, farem els actes de partit amb la secció local i a la tarda participaré en la concentració de la “V” a Barcelona, que jo i molts com jo, volem que es converteixi en la V de Victòria.

Cada any, quan escric sobre les reivindicacions de la Diada, tinc la sensació de ser repetitiu, però de fet, és lògic i natural, perquè malgrat que la consciència nacional, s’hagi estès de manera aclaparadora i que la consciència sobiranista i perquè no dir-ho les ànsies de independència i llibertat, han esdevingut majoritàries, les reivindicacions continuen sent les mateixes.

No, malgrat que les manifestacions multitudinàries, les fem amb aire pacífic i festiu, la Diada no és cap dia de festa, és una jornada de lluita i reivindicacions, per molt que certes formacions polítiques ho hagin volgut tergiversar, els catalans mai hem celebrat haver perdut una guerra, ni tampoc hem festejat les terribles, cruels i criminals repressions, que varen patir els nostres avantpassats i evidentment tampoc celebrem pas, l’estar sota el jou del país veí.

Ho diré amb ben poques paraules, reivindiquem allò que ens varen prendre amb la força de les armes i  ho volem recuperar amb la força de la raó. Espero i desitjo aquest any si, que aquesta Diada sigui la darrera, en que reivindiquem les llibertats del nostre Poble i que si més no l’any que bé, si no som un estat plenament independent, estiguem això si, construint la nostra esperada República Catalana.

Volia publicar aquest escrit, la vigília de la Diada, però veient i preveient, que estaré francament molt ocupat, he decidit avançar-me i publicar-ho avui.

Manel Mayor                                                            09 de Setembre de 2014

Amb la fatxenderia i la prepotència que la caracteritza, la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, afirma que l’executiu espanyol garanteix, que no hi haurà referèndum independentista. Està bé el nom, però nosaltres el que volem fer i farem, és una consulta als ciutadans del nostre País, perquè manifestin quina és la seva voluntat, quedar-nos a la misèria o anar cap a la llibertat.

Per cert, és ben curiós que ella i els seus, s’omplin la boca de democràcia, diguem de que et vantes i et diré que et manca i en canvi volen impedir si o si, la seva màxima expressió, que és el vot. La seva prepotència i autoritarisme és tant gran, que els hi impedeix veure la realitat. Sinó seria impensable, que tingués les penques d’afirmar, que aquest procés és una imposició política, s’ha de ser molt ruc o molt mala persona o les dues coses alhora, per confondre un moviment ciutadà i pacífic amb una imposició política.

Bé, havent begut de les fons polítiques, que brollaven al si de la seva família, no resulten pas estranys del tot aquests estirabots, és el que té aparentar el que no s’és, que per poc que t’ajupis, ensenyes el cul.

Sé que no entenen ni volen entendre, el fet de que volem ser catalans i volem sentir-nos catalans i que n’estem molt orgullosos de ser-ho, és que ens sentim part d’aquest País i de cap més i ho volem continuar fent, tampoc volen entendre, que estimem la nostra llengua, el català i que a més  a més el volem parlar sempre i el volem emprar per a tots els afers de la nostra vida, és que és la nostra.

Sé n’estic segur, que per unes mentalitats tant uniformadores com les seves, que volen imposar la seva manera de ser i de pensar i de parlar a tothom, els hi deu resultar complicat d’assimilar, però és que han tingut molts anys per entendre-ho, vostès i els seus avantpassats, han tingut tres-cents anys i en tot aquest llarg temps, ni tant sols hi han dedicat un moment a pensar-ho. No, no és que pensem que som millors que els espanyols, simplement som diferents i ho volem continuar sent, de fet molts es senten catalans i espanyols, però no pas per això son més propers a vostès, ells també son diferents.

Durant aquests tres-cents anys, certament, ja ho sé, hem estat com una pedra a la sabata, han intentat assimilar-nos amb argúcies variades, amb violència despietada, amb enganys continuats, amb prohibicions múltiples… S’han trobat que som un poble tossut i obstinat i sobretot allò que per vostès és tant i tant emprenyador, quan sembla que estem vençuts, ens tornem a aixecar i ara que hem arribat allà on som en aquests moments, ni ho somiïn, no farem ni un pas enrere, volem treure’ns del damunt aquest jou que ens oprimeix i esdevenir un poble lliure.

De fet, no sabia pas com titular aquest article, però parlant de qui parlo, faré un joc de paraules amb l’eslògan que van dur a Badalona, el joc de paraules no és pas meu, va córrer pel Twitter i jo l’he adaptat, de gent legal, en va sortir gens legal i jo ho he convertit en gens legals.

Manel Mayor                                                                  07 de setembre de 2014

Hi ha expressions de les emprades pels radicals unionistes, que em sonen rares, postisses i fins i tot hipòcrites. El procés independentista, trenca la convivència i fracturarà la societat catalana, molesta i margina a una part de catalans, és que nosaltres ens sentim catalans i espanyols, és que volen impedir als nostres fills que aprenguin el castellà…

Intentaré rebatre aquestes afirmacions, que a part d’hipòcrites, falsegen totalment la realitat; començarem per la primera: el procés independentista, trenca la convivència i fracturarà la societat catalana. A veure, un procés que segons tots els sondejos seriosos, aplega la majoria de ciutadans de Catalunya i que a més no vol obligar a res a cap dels seus ciutadans, com pot trencar la convivència i a més a més fracturar la societat? No fotem, home, no fotem!!

Anem per la segona: molesta i margina a una part dels catalans, que pot ser que molesti a una minoria? Pot ser possible, però és clar, és el joc legítim de les majories i les minories, ara bé, que margini, és completament fals i tendenciós.

Aquesta pla: és que nosaltres ens sentim catalans i espanyols. I quin problema hi ha? Aquest sentiment, el tenen una part molt important dels independentistes.

I anem per la darrera: és que volen impedir que els nostres fills aprenguin el castellà: completament fals, doncs el nostre sistema d’ensenyament garanteix el coneixement de totes dues llengües, contràriament al que fan els senyors del PP, al País Valencià i a ses Illes, a on estan marginant completament el català i a més a més, el volen convertir en una llengua aliena a la parlada pels seus ciutadans. Això només és la punta de l’iceberg, i estan decidits a continuar la seva ofensiva, per destruir el català a Catalunya mateix

I ja que estem en el tema, no troben que censurar Victus als Països Baixos, si que crispa als ciutadans catalans? No creuen també, que la contínua obsessió que tenen, per negar l’existència de Catalunya com a nació, fa emprenyar i de valent els catalans? Deu ser la única coartada que tenen per impedir, que els catalans decidim el nostre futur.

Però no creguin que els catalans abandonarem la lluita, no hem pas arribat fins aquí, per deixar-nos esclafar, hi hem arribat per guanyar i perquè estem convençuts que les nostres armes, son més poderoses que les seves. No, no estic pas parlant d’armes de foc, estic parlant de la tossuda lluita pacífica i de la legitimitat democràtica, si, ja sé que tenen molta força bèl·lica, però nosaltres tenim la força de la raó i no ho dubtin, aquesta ens donarà la victòria.

Manel Mayor                                                                  06 de setembre de 2014

Ja hi tornem a ser pel tros, altre cop a voler donar-nos lliçons de democràcia, qui no en té ni la més remota idea, un que es permet el luxe de tractar-nos com a ciutadans de segona o de tercera categoria i que totes aquestes rucades i poca-soltades, les digui el més alt dirigent d’un partit, que s’autoanomena d’esquerres, la cosa ja té delicte.

Per si no ho sap, que sembla que no, ja li ho explicaré jo; la nació catalana, és una nació mil·lenària i ho ressalto, per fer-ho més evident, amb molta més antiguitat que la seva suposada nació espanyola i dic suposada, perquè una nació és una altra cosa. Vostès tenen tendència  a confondre nació i estat, jo diria que de manera premeditada, perquè així els hi convé per confondre a la gent, s’han entossudit a fabricar una nació a partir d’un estat, si, ja sé que em dirà que no son pas els únics i és cert, doncs aquesta és una tendència d’ideologia imperialista. En realitat però, una nació es construeix amb el pas del segles i en canvi un estat no, un estat es pot construir, es un dir, en un moment com, aquell qui diu, o sigui en poc temps, amb la base d’una nació o més d’una.

Abans d’entrar en matèria, dir-li que parteix d’un altre error greu, als catalans senyor meu, ningú dels que volem la independència, els obliga a triar cap identitat, no hauria d’oblidar en canvi, que vostès si que fa tres segles que ens estan obligant, sense aconseguir-ho és clar, a que canviem la nostra identitat catalana, per l’espanyola.

Posats ja en matèria, dir-li que en democràcia, les lleis no son pas allò més important i a més si aquestes lleis atempten contra la llibertat i els principis bàsics de la democràcia, el que cal és canviar aquestes lleis absurdes i mal fetes, perquè al cap i a la fi, aquesta és una de les missions dels parlaments, vostès en canvi, ens presenten les lleis com a inamovibles, com dictades per un esser superior, bé, com si diguéssim, talment com en una vulgar dictadura.

Voldria fer-li esment també, que tota nació té el dret a decidir el seu futur, tal com està reconegut internacionalment, però vostès s’entesten a no voler reconèixer que Catalunya és una nació, perquè així se’ls hi aguanta la seva coartada i per acabar recordar-li, que el Parlament de Catalunya, va fer de manera solemne, amb el suport d’una amplia majoria, jo diria que de dos terços o gairebé, ja l’any passat la DECLARACIÓ DE SOBIRANIA DEL POBLE DE CATALUNYA, amb les conseqüències polítiques que comporta.

Manel Mayor                                                                   03 de Setembre de 2014