Tant d’esperar que arribessin les festes de Nadal i ja hi som de ple, som a tocar ja del dia més senyalat, el dia de Nadal, jornada netament familiar, el dia de l’espera’t àpat, del tradicional dinar de Nadal, amb totes les generacions juntes i barrejades, amb el garbuix de la mainada, la impaciència del jovent, la serenor dels entrats ja a la maduresa i la tradicional emoció continguda d’aquells que ja son arribats a la darrera etapa de la vida i que per tant tenen d’aquesta, també una perspectiva més amplia i més profunda.

Tots junts, al voltant d’una taula  nombrosament agomboiada, per tot l’estol familiar, i tota ella farcida de variades viandes, i begudes nombroses, ens disposarem a celebrar com cada any, aquesta data tant senyalada, menjarem, beurem, però sobretot, parlarem, xerrarem, de tot una mica, fins i tot de política, els joves i els grans, fins i tot els més vells, tots hi voldran dir la seva… fins i tot haurem d’anar alerta a no ferir sensibilitats, doncs aquest any més que mai, la consulta i l’anada cap a la independència hi seran més presents que mai, fins i tot… encara que ho vulguem evitar, tard o d’hora sortirà.

Com cada any però, la sang no arribarà al riu, i per molt que ho haguem discutit, acabarem desitjant-nos bones festes.

I ja per acabar, des del fons del meu cor que vol ser independent i que es deleix per tenir d’una vegada aquella tant desitjada República Catalana, que ens ha de permetre viure en un Estat lliure i socialment més just, us desitjo que passeu un BON NADAL!!!!

Manel Mayor                                                            23 de Desembre de 2013

Tot i que vaig dir i escriure que no publicaria més converses amb la Claudia, de cop i volta m’ha agafat una necessitat vital de escriure, de deixar fluir els meus pensaments, tot recordant que d’aquí poca estona és el seu aniversari.

Al no ser un professional de l’escriptura, em passen coses curioses, si més no a mi m’ho semblen. Quan vull escriure sobre algun tema molt determinat, i vull que sigui precisament en aquell moment en el que m’ho he proposat, tinc inevitablement la tendència a bloquejar-me, no pas totalment, però si de manera significativa i prou empipadora.

En canvi hi ha moments que hom diria de màxima inspiració, que em succeeix totalment lo contrari, m’he de posar a escriure precipitadament, perquè les idees em flueixen a una velocitat vertiginosa.

És el mateix que m’està passant en aquest precís instant, en el que tot d’idees em flueixen del meu magí cap a l’exterior, sense cap mena d’ordre i que les intentaré ordenar amb la màxima cura possible.

Vaig conèixer aquesta dona meravellosa, aquesta persona menuda d’aparença fràgil, però que amagava un doll d’energia aclaparant, la vaig conèixer deia, de manera inesperada en un sopar d’ERC, i crec que ja en el moment que me la van presentar, hi va haver un cert “feeling”, que es va anar engrandint amb el pas de temps. Aquest “feeling” no era pas només cosa meva, això es pot fer extensible a tots els de casa, la meva dona i els meus fills i puc afirmar sense cap mena de dubte, que la consideràvem una més de la família.

Aquest ja és el tercer aniversari, que no hi ets amb nosaltres i aquest dia ha deixat de ser de celebració, per convertir-se en un dia trist i melancòlic, de fet per mi no és pas molt diferent dels d’altres anys, perquè també eres lluny, gaudint de la neu, però molt i mol distint, perquè jo et sabia plena de vida i la teva absència no em generava pas tristor, i ara només vius dins del cor i del pensament d’aquells que tant t’estimàvem i et continuem estimant.

Quan arriben dies d’aquests, la meva malenconia em porta a recordar, les tantes i tantes coses que fèiem junts i totes les que varen quedar pendents per sempre més, aquesta tristesa també em fa enyorar, aquells ulls meravellosos que tantes coses deien i que a mi no em van mentir mai.

En aquests moments tinc els ulls ben humits, tot recordant el que ens va quedar per fer, i que plegats no ho podrem continuar, sé, n’estic segur que això son rampells d’egoisme, perquè no puc gaudir de la teva presència, la teva força em donava vida, em feia més fort, em permetia encarar el present i el futur amb optimisme.

Tot i que ho he intentat, no me’n he pogut estar de encetar una altra conversa amb tu, deu ser perquè ja s’ha generat una inèrcia, que ho fa segurament més senzill d’aquesta manera. Ja per acabar, m’acomiado tal com ho feies tu Claudia estimada: “un besote” ben fort.

Manel Mayor                                                             20 de Desembre de 2013

Aquest dilluns, tot llegint un article del “Financial Times”, me’n adono que tot i les bones intencions i la seva neta visió democràtica del conflicte català, comet el mateix error que la majoria d’espanyols… no reconeix que Catalunya és una Nació i que per tant té dret a la seva plena sobirania. I a més a més, sembla que desconeix completament el tarannà del govern espanyol i del seu entorn, doncs aquests no han estat mai oberts a negociar, bé ni aquests ni l’altre gran partit espanyol. S’equivoquen i molt, tots aquells que es creuen que aquest procés de secessió que està en marxa, és fruit d’una escalfada de tardor, que és un caprici del President Mas… és fruit d’una llavor que ha anat germinant durant molt de temps, i que circumstàncies diverses, l’han anat abonant i ara en aquests moments, està florint en tot el seu esplendor.

M’adreço a questa oligarquia espanyola i els seus aliats perifèrics, com ells mateixos els anomenen, perquè deixin de fer catúfols i dir les bestieses que hem de sentir, dia si, dia també. Tot i que sé perfectament que predico en el desert, els hi he de dir que malgrat amaguin el cap en un forat a l’estil dels estruços, Catalunya és una Nació, sotmesa, això si, desposseïda de tots els seus drets i les seves lleis, en fa ja tres-cents anys, bé, els farà l’any que bé, derrotada militarment, si, víctima d’una repressió criminal i d’un genocidi cultural que fa feredat, que malgrat ho vulguin negar, està molt ben documentat.

L’Estat espanyol d’ençà Felip cinquè, ha intentat assimilar-nos i fer-nos desaparèixer com a poble, han maldat i malden encara, per esborrar del tot la nostra identitat. Malgrat tots aquets esforços que hi han esmerçat i continuen esmerçant-hi, encara som aquí, encara plantem cara, malgrat el meu poble hagi estat titllat de covard, entre tots hem sabut resistir i subsistir.

Tal com acabo de remarcar, se’ns ha titllat de covards, amb la disfressa del seny, tots sabem que quan els espanyols parlen del seny català, en realitat estan parlant de covardia, però en això també s’han equivocat. El Poble català com tal d’aguantar la terrible opressió, a que ha estat sotmès en diferents onades al llarg del temps, ha fet gala de tenir molta paciència, i ha anat esperant el moment oportú, per poder exercir el seny, si, però també tota la  rauxa, tota aquella rauxa continguda durant tots aquest anys.

Quan parlo de rauxa, no em refereixo pas a una disbauxa i una bogeria desbocada, sinó a aquell sentiment que ens fa sentir prou valents, per afrontar tasques difícils, moments complicats, que ens permet ser lo suficientment arriscats, per plantar cara a tota mena de dificultats, com les que haurem d’afrontar per aconseguir la llibertat, de la qual sembla que ja n’albirem la llum i em fa l’efecte que n’estem col·locant la primera pedra.

Manel Mayor                                                              18 de Desembre de 2013

No sé si és degut, a que hi ha gent que té tendència a confondre competències, o bé que al veure que assisteixo a tots els plens municipals, o bé que soc part activa als actes amb càrrega política, o que assisteixo amb assiduïtat als actes en pro de la independència, el cert és que tot sovint, cada cop més ciutadans m’interpel·len, per afers que ells consideren mancances i que han de ser objecte de crítica, per tal que el govern municipal ho regularitzi. Tot i que jo no soc pas regidor, les queixes m’arriben a mi… no és pas que em molesti… de cap de les maneres, ho constato perquè no deixa de ser curiós.

Soc un modest president de secció local, però tot i així, encara que no ho pugui resoldre de manera directe, procuro en virtut de la importància de l’afer, solucionar-ho mitjançant el meu regidor, enfrontant el problema directament al regidor corresponent o fent com en el cas que avui ens ocupa, un escrit exposant el problema.

Fa uns dies en varen fer el comentari, que es feia un “picnic” a dalt al Salvament, dies desprès una altra persona, em va dir que ho havien estassat, però que semblava que s’havien fet enrere. El cas és però, que la queixa més consistent, va ser relativa al perill que suposa la nul·la protecció, que hi ha a la zona en que hi havia ubicada la casa del “farolero,” la casa on havia viscut la família Paris.

D’ençà que arrossego la meva malaltia crònica, no hi vaig pas sovint a dalt al salvament, doncs com que tot és pujada, em suposa un esforç considerable, i els cops que hi pujo, faig la volta a tota la ronda i no m’hi acosto a l’altre cantó. Però tant em van insistí, que hi vaig pujar,  m’ho vaig mirar i fins i tot vaig fer unes quantes fotografies.

El cert és que en tot el seu perímetre, aquesta àrea no té ni una sola protecció i això entranya un perill imminent, si per casualitat alguna criatura li dóna per anar-hi corrents i sense mirar res, com solen fer habitualment la canalla, quan se’n adoni ja serà daltabaix al “varadero” a baix a mar o bé daltabaix el marge que dóna a les escales del Salvament.

Crec que no seria pas forassenyat, posar-hi alguna mena de senyalització, si més no que en alertés els adults. Com es pot veure a la fotografia, no hi ha pas res que indiqui que hi pot haver cap perill, seria bo que si més no pels forasters, és fes quelcom per senyalitzar que hi ha una certa perillositat.

Clicant sobre la fotografia de sobre aquestes línies, en veureu unes quantes que il·lustren una mica allò que he intenta explicar.

Manel Mayor                                                                    15 de Desembre de 2013           

Tot i que no és la pregunta desitjada, com ja he dit abastament en altres ocasions, la meva pregunta només havia de menester un si, però ja està fet, i si així tenim el suport de dos terços del Parlament, endavant. Tot i la recança que em produeix, hem d’estar satisfets, doncs per fi tenim data i pregunta, ara toca treballar, per continuar un projecte tant engrescador com el de conquerir la tant desitjada llibertat.

Un cop expressats aquests pensaments i desitjos, passaré a contestar les poca-soltades que he estat sentint les darreres hores, tot i que en principi no em venia pas bé del tot. Les diuen tant grosses, que no sé ben bé per on començar, si pels seus deliris constitucionals o per l’animalada que Catalunya sempre ha estat Espanya, per la seva sagrada unitat de la Pàtria, per la sobirania… En primer lloc els hi voldria recordar, que don uns mestres en la tergiversació, en la manipulació i en la mentida, i mirin passaré en primer lloc, per la primera bestiesa. Per no anar més lluny en el temps, començaré per la mort del darrer monarca del casal de Barcelona a l’inici del segle quinze, el 1410 per ser més exactes, Va morir doncs Martí l’Humà sense descendència directe i no entraré en més detalls, aleshores fou convocat consell per dirimir el successor, sent els principals pretendents, el compte d’Urgell i Ferran d’Antequera, i va ser aquest darrer el que finalment va assolir la corona, en el malaurat Compromís de Casp, un descendent d’aquest primer rei foraster, Ferran II, anomenat el catòlic es va esposar amb Isabel I de Castella, això no significa pas el començament d’Això que tant orgullosos anomenen Espanya, simplement compartíem reis amb Castella, però la nostra nació continuava essent sobirana i malgrat les dificultats i les disputes, al tenir monarca estranger, per ser nomenat rei de Catalunya, havia de jurar les constitucions.

Malgrat que van intentar prendre’ns la nostra sobirania, amb multitud de maniobres polítiques des de la cort castellana i de múltiples conflictes, no va ser fins a la guerra de successió amb la caiguda de Barcelona, a la que va seguir una repressió salvatge, el decret de nova planta… O sigui que de sempre junts i compartint destins, res de res, sotmesos de la manera més salvatge.

També ens martiritzen amb la constitució que vostès no varen pas votar, una constitució que una gran majoria de la gent del meu País, ho va fer greument coaccionada per la por, per la por de que ens traguessin l’exèrcit al carrer, era això o…una nova guerra potser?

En quan a la sacrosanta unitat de la pàtria, la seva és clar, que volen que els hi digui? Vostès deuen trobar la mar de normal, no reconèixer Catalunya com a Nació, doncs mirin això… no els hi accepto pas, Catalunya és una Nació mal els hi pesi, i és sobirana, perquè tot poble té dret a la seva sobirania. I com que Catalunya i Espanya son dues Nacions diferents, la unitat… jo no la veig per enlloc. I ho deixaré aquí, que veig que m’he allargat molt.

Manel Mayor                                                                      13 de Desembre de 2013     

Ara aquells estrangers que van comprar finques a la nostra població, s’han fet grans i anhelen tranquil·litat i no gaire soroll, paral·lelament turistes del nostre mateix País, van fer el mateix que aquests ciutadans estrangers, o sigui van adquirir propietats i també s’han fet grans i pateixen dels mateixos mals que els forans i ens generen els mateixos problemes i maldecaps, dels quals en parlaré un xic més endavant, per no perdre el fil de tota l’evolució.

Paral·lelament a aquestes misèries del turisme, es va anar propiciant l’anorreament de la indústria ganxona, uns per no fer les inversions que calien i els altres -l’administració local-, perquè en comptes de donar facilitats per el seu desenvolupament i progressió, els hi va posar tota mena de traves, Total ens hem quedat sense indústria tèxtil i la surera ha quedat reduïda a una mínima expressió.

Torno a agafar el fil del turisme, i ens trobem que a resultes de tots aquests fets esmentats més amunt, ens anat quedant desproveïts de places hoteleres dins el casc urbà. I ja només faltava que els dos germans Anllò morissin, sense fer testament i sense descendència ni hereus clars, per acabar de matar gairebé la industria hotelera a Sant Feliu de Guíxols.

Per no allargar-me massa, no entraré a valorar la qualitat del turisme que ocupava els hotels Anllò, però en quantitat, dins de la població pròpiament dita, era l’ocupació prioritària i l’hotel que tenia a dalt de la muntanya de Sant Elm, s’havia anat millorant amb el temps i gaudia d’uns jardins com no n’hi havia d’altres.

La gestió de l’herència Anllò, com tots nosaltres coneixem, ha estat malauradament nefasta i ara resulta que tenim tot un capital patrimonial, que es va degradant dia a dia.

Amb el comerç, la gestió i la planificació no ha estat pas millor, doncs es va donar via lliure, a totes les grans superfícies existents al planeta, cosa que ha constituït l’ensorrament i la destrucció gairebé total del petit comerç, del comerç de proximitat, tot i que molta part dels pocs que queden, fa anys i panys que no han invertit res per millorar el seu negoci.

A que ja m’ho deixava, tots aquests turistes que s’han fet grans, pretenen que la nostra ciutat sigui com un balneari, i si no vigilem ens quedarà morta del tot

Ara si que ja no m’allargo més, però crec que queda força clar, allò que he volgut exposar.

Manel Mayor                                                        10 de Desembre de 2013

Aquesta la nostra ciutat, ja fa anys que va de baixa, aquest és un procés que ha anat fent camí a poc a poc, però sense pausa, i d’aquest retrocés, de ben segur que tots en som més o menys responsables, encara que uns més que altres.

Aquest Sant Feliu que de principis de segle vint, fins a mitjans del mateix segle va ser una població eminentment industrial (suro i teixits), es va anar convertint en un gran centre turístic, fins i tot m’atreviria a dir, que un centre de primer ordre. Però malgrat aquesta fortuna de ser lloc d’atracció, per a viatgers de diverses procedències, gent que portava diners per gastar, al marge de la seva estada hotelera, es va anar malbaratant de mica en mica. Tot això té diverses lectures i criteris d’apreciació, però jo en faré una petita anàlisi, més esquemàtica que profunda i que no vol ser de cap manera científica.

En primer lloc i molt important, és la manca de planificació, tan industrial com turística, també i no menys important, és la manca d’inversió o feta de manera inadequada i la que podríem anomenar tercera pota negativa d’aquest procés, i això ja pertany en exclusiva a la vesant turística, és la progressiva substitució de professionals contrastats, per altres sense la mateixa qualificació, cosa que significava un estalvi econòmic important, però que va fer baixar la qualitat del servei de manera alarmant. Conseqüències d’aquestes accions? Que el turisme amb més poder adquisitiu, el vàrem foragitar d’aquestes latituds.

Tot i que allò descrit en el paràgraf anterior és prou important, no és l’únic motiu de la degradació turística. També i molt important, segurament degut a que en els anys seixanta, el nivell cultural d’una part important de la població, no era massa alt, es va confondre i va creure que el parlar foraster, la parla rara estrangera, era sinònim de ruc o de babau i determinats comerciants o aprenents de comerciants, els cobraven preus molt per sobre del valor dels articles que els hi venien o subministraven. I per si amb això no n’hi havia prou, amb la rauxa de la construcció, molts d’aquests forans anaven comprant cases, pisos o apartaments, dels quals en van treure un gran profit i ho continuen fent, doncs hi venen de vacances i quan no hi son ho lloguen.

Conseqüències directes a mitjà i llarg termini? Menys guanys per la població, molta menys ocupació hotelera…

Com que veig que m’estic allargant molt i no vull que la lectura se us faci feixuga, ho dividiré en dues parts, faig doncs la primera entrega i la segona en breu…

Manel Mayor                                                                 10 de Desembre de 2013

M’entristeix, m’enrabia i em revolta, veure com el nostre Parlament, que hauria de ser temple de sobirania, democràcia i llibertat, és víctima de l’escarni i la prepotència desmesurada, d’uns personatges que l’únic que volen és fer-nos desaparèixer com a poble i que restem per sempre més sotmesos a la Nació castellana, altrament anomenada espanyola.

Crec que és molt clar que m’estic referint a C’S i PP, veritable lacra de la nostra societat, que es valen de la mentida i la manipulació reiterada, per combatre la voluntat de la majoria del poble català. Apel·len a una Constitució, que quan els hi convé veneren com si es tractés de la Bíblia, i quan els hi sembla, talment com fan amb la Bíblia quan els hi cal, se la passen per l’engonal, o bé la manipulen al seu gust.

A tota aquesta gent els hi voldria recordar, que una Nació és, malgrat no la reconeguin, una Nació és un fet natural, forjat a còpia d’anys, una Nació no és construeix de cop i volta per la força de les armes, sinó que es va construint a poc a poc. Guanyant una guerra, el que es fa és sotmetre, que ho tinguin ben clar.

Com és ben palès, malgrat el sotmetiment que venim patint de fa ja tres-cents anys, no ens han pogut assimilar, i a força de voluntat i esforç, hem mantingut la nostra llengua, la nostra cultura i la flama de la nostra identitat, tot i els esforços que hi han esmerçat i continuen esmerçant.

Avui, vostès celebren una Constitució que no varen votar, els que no hem cregut mai en aquesta patranya, evidentment no farem cap celebració, i aquells que la van votar coaccionats i enganyats, tampoc ho faran.

Sàpiguen però, que malgrat que continuïn amb la política de la por i les profecies de les plagues d’Egipte, juntament amb les amenaces de l’expulsió de l’Univers, nosaltres continuarem fent via cap a la llibertat, o sigui que bon vent i barca nova.

Manel Mayor                                                         6 de Desembre de 2013

Hi ha coses que em costen molt d’entendre, no sé… deu ser perquè com que soc una persona senzilla, m’agraden les coses senzilles, m’estimo més anar pel dret i en tot cas… prefereixo la drecera a la marrada.

Tal com he donat a entendre, no m’agrada donar voltes a les qüestions, sense ser del tot necessari. Tot això bé a tomb, de la pregunta de la refotuda consulta de la independència… si, si, he dit independència, ho repeteixo perquè hi ha determinats polítics o formacions polítiques, que sembla que han oblidat, que la societat civil, el poble de Catalunya, va sortir al carrer amb un sol clam: independència… amanit amb la frase volem ser un nou Estat d’Europa.

Em sembla a mi, que no és pas tant difícil d’entendre, per tant, deixem-nos de collonades i anem d’una punyetera vegada pel dret, doncs la pregunta és tant senzilla com això: vol que Catalunya sigui un estat independent? I la resposta binària tant simple com si o no.

Amb tot això, no és pas la meva intenció, forçar a ningú ni tan sols condicionar-lo, però el que no podem admetre, és que s’intenti enganyar al poble, o que es faci un bucle de consultes fins a l’infinit, perquè no hi hagi manera d’entendre el veritable significat de la pregunta, o bé que la quantitat múltiple de les respostes impedeixi desxifrar la voluntat del nostre País.

Manel Mayor                                                 1 de Desembre de 2013

Avui mateix, mentre mirava el telenotícies tot dinant, he visionat la notícia ja sabuda però no per això menys lamentada, del tancament de la televisió valenciana, amb els ulls espurnejant d’impotència, per no poder-hi fer res i amb el cor ple de ràbia, he assistit des de la distància, a l’enèsim genocidi cultural, perpetrat per les forces feixistes o neofeixistes del PP, que tant li fa una cosa com l’altra.

Tot seguint les instruccions ideològiques de les FAES, es van carregar Tv3 al País Valencià, IB3 a ses Illes i ara Radio9 i TV9, la radio i televisió valencianes, han mort els mitjans audiovisuals públics del País Valencià.

Però no s’aturaran aquí, o si més no, aquesta és la seva intenció, ara van a per TV3 i Catalunya Radio, i per destruir el nostre sistema educatiu.

No podem restar aturats, ho hem de defensar amb ungles i dents, pam a pam, centímetre a centímetre.

Els executors d’aquest genocidi, que per discontinu no és menys sagnant ni menys perillós, no descansen mai, a voltes s’agafen alguna treva per distreure l’enemic i recuperar forces, però estan amatents a la seva tasca, que fa tres-cents anys que dura, en moren uns i els relleven uns altres, sempre disposats a seguir la seva sagrada missió, que no és altra que fer-nos desaparèixer com a poble.

Com es fa prou evident, hem d’estar alerta perquè ens volen obrir fronts múltiples, per dispersar les nostres forces com sempre han fet, però ara és l’hora de tancar files i preparar-nos per vèncer aquests exèrcits genocides i ho aconseguirem.

Manel Mayor                                                           29 de Novembre de 2013