Com cada any per aquestes dates, els unionistes engeguen la polèmica habitual, que enguany quedarà de moment, difuminada perquè els actes oficials s’han suspès per culpa de les pluges o més ben dit, s’ha ajornat fins demà quan finalitzi la manifestació i que segurament aprofitaran aquests talibans de l’Espanya unida, per revifar la polèmica i la tensió, tot estripant-se les vestidures i fent la comèdia habitual de la crispació.

Tota aquesta gent, tenen l’obsessió malaltissa d’apropiar-se de tot i a la vegada mirar de desnaturalitzar-ho, m’explicaré una mica que em sembla que tot plegat queda un xic ambigu.

Es volen atribuir la representació del nostre País i les urnes els desmenteixen de manera continuada, a part que volen fer creure que la nostra llengua és el castellà i que el català és cosa de quatre eixelebrats…

Confonen expressament i amb tota la seva mala llet, que l’11 de setembre sigui data festiva, amb què sigui un dia de festa i celebració, i jo, com cada any, els hi miro de fotre barres avall que la Diada és una jornada de lluita i reivindicació Nacional.

Tot i que probablement ens hauríem de plantejar, si hauríem de portar (també) la jornada de lluita i reivindicació Nacional al dia 1 d’octubre, dia històric per a tots els independentistes catalans, malgrat que només aconseguíssim una fallida declaració d’independència i de República Catalana.

Però la lluita continua, tot i que serà un camí molt més llarg del que alguns ens van voler fer creure.

Manel Mayor                                          10 de setembre de 2019