Des de la meva humilitat de polític de secció local, quedo meravellat de la volguda ignorància d’alguns “opinadors”  o pròpiament dits opinants, en referència als pressupostos i les polítiques econòmiques de la Generalitat. Em costa de creure que sigui ignorància, més aviat tinc tendència a creure – i perdoneu l’expressió – que és mala llet.

En quan a pressupostos us puc remetre a una blocada de no fa gaires dies: http://manelmayor.blog.cat/2013/06/07/pressupostos/ i referent a les polítiques econòmiques contraposades al camí cap a la independència, mereixen un capítol a part.

Primer de tot, sembla com si no s’adonessin, de la gravetat en que es troba aquest nostre país. A veure, si la nostra desastrosa situació econòmica i financera, es deu, apart de la crisi econòmica mundial, a estar condemnats al caprici continuat dels diferents governs de Madrid, com se’ls hi acudeix contraposar secessió i creació de llocs de treball? Ens prenen per imbècils? Senyors meus, si ja es preveuen uns ingressos tan minsos, que ni tan sols ens permetran cobrir les nostres necessitats bàsiques, i que per intentar mantenir el màxim de serveis, s’haurà de pressionar el govern perquè creï impostos nous, com carai volen que es facin polítiques de creació de nous llocs de treball?

I ja per acabar, unes quantes afirmacions, que segurament els hi faran molta gràcia, perquè com que no els falta de res, tampoc hi ha gaires coses que els preocupin.

Encara que els hi costi d’entendre, tenim pressa, molta pressa, perquè el nostre país se’ns està desfent a les mans, perquè hi ha molta gent que pateix, ni ha que ja no tenen res i la cosa apunta a anar molt pitjor, per tot això entre moltes altres qüestions, ens és extremadament urgent, avançar cap a l’estat propi, per poder gestionar tots els nostres recursos, per poder fer nosaltres les nostres lleis, que ens permetin avançar i sobretot ser nosaltres mateixos.

De debò creuen que no és lògic que tinguem pressa? Que tinguem molta pressa?

Manel Mayor                                                                                   12 de Juny de 2013

Ara si que veritablement ho tenim a prop, ho tenim tan a prop i tot va tan i tan ràpid, que fins i tot hi moments que ens agafa un cert vertigen, i a mi en particular em manté el cervell plenament ocupat. No tan però, com per no tenir-te en el meu pensament, però si el suficient, com per no estar fresc per mantenir aquestes converses fictícies, si, aquestes que malauradament no poden tornar a ser reals. Certament enyoro aquelles inacabables converses que tan ens van enriquir a tots dos.

Veus, avui certament em sembla una conversa completament real, sembla talment que et tingui al meu costat, perquè avui com en les nostres converses habituals, estic deixant volar el meu pensament i la meva imaginació i he perdut el fil de la conversa tal hi com l’havia començat, una cosa que per cert em passava sovint, segurament perquè les nostres converses abastaven un ampli ventall de possibilitats.

Tornant però al principi d’aquesta conversa, allò pel que amb tanta il·lusió i tanta esperança vam lluitar, i jo no ho deixat de fer, ans al contrari, lluito amb totes les meves forces i intento que el teu record me les renovi, com et deia, ara si que ho tenim més a prop que mai, allò que quan ens vàrem conèixer, era un somni, una quimera o més exactament una utopia de moment políticament inabastable, que amb el començament d’aquest procés, amb les il·lusionants consultes, ens vam adonar que allò era possible, que quelcom s’estava movent… ara ho tenim com aquell que diu a tocar.

El dia que et vàrem acomiadar, quan tot just feia una setmana del teu traspàs, et vaig fer una promesa, et vaig prometre que intentaria no defraudar-te, que procuraria que et sentissis orgullosa de mi, que lluitaria per dedicar-te la victòria, però que si malgrat tot defallia, tu continuaries amb mi, perquè et continuaria duent dins el meu cor per sempre més.

De moment estimada amiga Clàudia, m’hi estic esforçant al màxim i si les meves forces i la meva salut – que no està pas per tirar coets- aguanten, estic segur que podré complir la meva promesa al complert, tot i que la darrera part de la dita promesa, la vinc complint des del primer dia. Tal com és norma en aquestes converses, de cop i volta m’embarga una enorme tristor i se’m omplen els ulls de llàgrimes, segurament deu ser que me’n adono que només et puc tenir al cor i present al meu pensament, així que noia, és hora de finir aquesta conversa.

Manel Mayor                                                       09 de Juny de 2013

Abans d’exposar la meva idea, de com s’hauria d’utilitzar el carrer de l’Hospital de Sant Feliu de Guíxols, voldria fer una reflexió referent a les llambordes. Les esmentades llambordes no van pas ser concebudes, – al contrari de com pensen i diuen alguns – pel trànsit de persones, sinó que estaven ideades per circular-hi carros i carretes, sense importar massa el seu pes.

Com passa amb els vehicles a motor, com més pes tenen, més grosses son les rodes, tenen més diàmetre i la base és més àmplia, per tan crec que és força entenedor que el diàmetre de les rodes i el pes dels vehicles per si sols, afecten de manera molt relativa la superfície que les suporta. En canvi allò que afecta realment i de forma molt negativa les dites llambordes, és la tracció i la velocitat dels vehicles a motor, que és infinitament superior a la dels carros i carretes. Per tan crec que és evident, que la major part dels desperfectes causats a les llambordes, son per la incorrecta manera de conduir-hi i per l’excés de vehicles que hi circulen.

Bé,  circular a peu pel carrer de l’hospital, és força distret, per dir-ho de forma elegant i distesa, perquè tot hi estar senyalitzat amb un rètol de dimensions considerables, no es respecta el límit de velocitat establert ni de bon tros, el dit límit és de 10 Km/h, i es circula habitualment fins i tot per sobre dels 40 Km/h. amb el consegüent perill per als vianants, que a sobre son observats per alguns conductors, com si fossin delinqüents. La cosa s’agreuja en arribar al final d’aquesta via, just a on entronca amb el carrer del Mall i la placeta de Sant Joan, allà el perill augmenta, doncs als vehicles que venen del carrer de l’Hospital, s’hi ajunten els que a velocitats desmesurades, venen en direcció prohibida procedents de la carretera de Girona, indistintament automòbils, motos i ciclomotors.

Tot allò exposat al paràgraf anterior, té l’agreujant que no hi ha ningú per impedir-ho, almenys no hi veig cap policia que ho controli, això que jo hi passo a diari. La meva intenció no és pas culpabilitzar la policia d’aquests fets, sinó apuntar que segurament la liberalització de la circulació de vehicles per una zona amb preferència de vianants, no és la més adequada. Segurament amb una circulació amb estrictes restriccions, ho faria tot més fàcil.

Manel Mayor                                                        02 de Juny de 2013