Normalment, com que soc de caràcter apassionat, espero a que els fets reposin i facin el pòsit corresponent, com tal d’analitzar de la manera més objectiva possible, dins de la evident subjectivitat personal, si, em refereixo als resultats de les darreres eleccions.

Em sobta, que gent que s’autoanomenen analistes polítics i determinats polítics professionals, facin anàlisis de forma tant frívola, com és extrapolar a la babalà els resultats electorals de les darreres Europees. Si molt no m’equivoco, malgrat que a alguns els hi costi superar la ressaca de la contesa electoral, l’equilibri de forces al Parlament de Catalunya, continua essent el mateix, d’abans del dia vint-i-cinc, per tant cal preguntar-se, a que venen aquestes frivolitats i aquestes coaccions?

Crec, sense ànim de generar polèmica, que aquestes manifestacions tenen com a objectiu, minar la credibilitat que s’ha guanyat a pols l’ERC. Des de la meva humil posició, els hi voldria fer avinent una veritat incontestable, fa més feina ERC estant a l’oposició i sent-ne la primera força política, que estant a govern, amb la diferència abismal de cinquanta a vint-i-un, en que el més normal, és quedar diluït i tenir escàs poder de decisió. Probablement la direcció d’ERC, també ho va creure així i d’aquí la línia que ha seguit fins al moment.

Totes aquestes reflexions, tenen com a objectiu fer ben avinent, que les lectures que s’han de fer, d’aquestes darreres eleccions, per una part constatar de manera evident, que ERC genera cada cop més confiança, però que aquests resultats son d’unes eleccions Europees i molt important, no oblidéssim pas que junt amb ERC, s’hi presentava també NEC.

Per acabar, dir que aquets espectaculars resultats, ens donen com a rèdit, dos diputats al Parlament Europeu i al Parlament Català tot resta igual.

Manel Mayor                                                             31 de Maig de 2014      

Encara sense haver-me sobreposat, a l’alegria i l’eufòria d’una victòria esclatant, els meus ulls s’omplen de llàgrimes, no pas de tristor, sinó d’enyor i d’alegria alhora, d’enyorança d’aquells que ja no hi son i que tant n’haguessin gaudit, d’alegria, perquè ja he pogut complir part d’aquella promesa espontània, que li vaig fer a l’enyorada Claudia, encara que els nostres companys i jo mateix, només hem aportat una petita part d’una gran victòria, em fa una enorme il·lusió, poder-te dedicar una victòria, malgrat no sigui la definitiva, que espero que no es dilati massa en el temps.

Estimada amiga, avui no me’n puc estar, de tenir aquest record emocionat i a més a més fer-lo públic, sé, n’estic completament segur, que la teva alegria hagués estat esclatant i tal vegada desmesurada, a més a més ens hauries encomanat aquest estat d’ànim tant arrauxat, que tots els que t’estimàvem i encara t’estimem, tant trobem a faltar.

Sé que puc semblar contradictori, soc conscient que molta gent que em coneix, no entendrà o no acabarà d’entendre, que un descregut, com li agrada descriure’m la meva estimada sogra, (ella és molt creient, i me l’estimo molt) pot tenir aquestes converses virtuals, amb algú que ja no és aquí.

Suposo que deu ser una necessitat vital, o que no em vull creure, que no quedi res de tu. No és fàcil d’entendre, però l’explicació no és pas complicada, malgrat no creure en divinitats, religions ni res que si assembli, tot i que em mereixen el màxim respecte, aquells que hi creuen o hi volen creure, tinc la necessitat de mantenir un vincle de connexió, perquè crec que tot allò que vas fer, no va ser en va.

Sento la necessitat, de mantenir viva la flama de la nostra amistat, que era molt més que una amistat comuna, doncs per nosaltres, eres una més de la família i quan dic nosaltres, saps que em refereixo a l’Àngela i els meus fills.

Estimada Claudia, penso continuar complint la promesa, de dur-te dins el meu cor i tenir-te present al meu pensament, fins que jo mateix deixi aquest món, que d’altre banda espero que encara sigui llunyà, doncs tinc moltes coses a fer i també espero poder complir la promesa, de dedicar-te la victòria definitiva, que ja la tenim més a prop… I ho hauré de deixar aquí, doncs les llàgrimes no em deixen veure el que escric.

Manel Mayor                                                                   26 de Maig de 2014

Aquest matí, ha aparegut mutilat el pi de les tres branques, tot un símbol dels Països Catalans. Uns desaprensius, han tallat una de les branques d’aquest arbre simbòlic, un nou insult, una nova provocació… Una nova demostració de força, que de fet els deixa ben retratats, la prepotència ja ho té això…Ens han mutilat un arbre, però no ho podran fer amb el símbol, perquè el símbol el portem dins nostre, el fet de mutilar un arbre, no comport la mutilació dels Països Catalans, que mal els hi pesi, continuen i continuaran ben vius.

Portem tres-cents anys de vexacions continuades, de menyspreu continu, de cruels imposicions… Però encara som aquí, hem sabut lluitar, amb les armes de que hem disposat, hem tingut la paciència necessària, per arribar fins aquí, per tant, cap insult, cap menyspreu, cap provocació, ens mourà del camí que hem emprès.

Ara ens cal coratge i també paciència, seny i rauxa, tot en la seva justa mesura, però ens cal sobre tot, determinació i tenir ben present que si volem podem, tot o gairebé tot és a les nostres mans.

Manel Mayor                                                                          13 de Maig de 2014

Sovint quan s’informa des de la llunyania, es té tendència a caure en la inexactitud, i el cas que esmentaré a continuació, no se’n ha pas escapat.

Ahir, si no m’equivoco de dia, estava escoltant notícies, crec que a TV3, i s’informava d’uns fets ocorreguts a Sant Feliu de Guíxols, en la notícia, s’esmentava a part dels fets que havien generat la notícia, la història d’un grup de pisos, anomenats El Sot dels Canyers, dels quals es deia, que s’havien construït per a la immigració, cosa completament incerta i inexacte, la qual em proposo a explicar i aclarir una mica.

Aquests pisos es van construir, si molt no m’equivoco, a començaments dels anys setanta del segle passat, eren pisos senzills, per a gent senzilla i treballadora, eren, dit en altres paraules, pisos de protecció oficial, que era tal com s’anomenaven aquests habitatges a l’època.

Aquests blocs de pisos, els varen ocupar gent treballadora de Sant Feliu de Guíxols, a renda fixa, fins que arribessin a ser de la seva propietat, anys després els varen obligar o a coaccionar per que els compressin… Però aquesta ja és una altra història.

En l’actualitat, si que estan ocupats majoritàriament per immigrants, malauradament les circumstàncies, l’han portat a convertir-se en un gueto d’àrabs i negres… I els guetos, és evident que no son desitjables, fora molt millor que totes aquestes persones, estiguessin barrejades amb la població autòctona, però aquesta també és una altra història. El cas és que he volgut puntualitzar una informació del tot inexacte.

Manel Mayor                                                         10 de Maig de 2014

Malgrat que normalment procuro ignorar-los, hi ha moments en els quals ja no puc més i he respondre per força. Si, m’estic referint a aquesta colla d’impresentables, pocavergonyes, mal educats  i mentiders del PP.

Tot i que estic convençut que és públic i notori, ho argumentaré: em sembla del tot evident, que una gran part de la cúpula, del partit abans esmentat, pateix una mancança cultural, realment alarmant. Les matemàtiques, sabem que no son pas el seu fort, ens en ha donat proves fefaents, la senyora Alícia, avui el seu cap, també ens ha demostrat que aquesta assignatura, tampoc és el seu fort, doncs si ell creu que dos terços del Parlament no són majoria… Que s’ho faci mirar. La cultura lingüística, també la porten força malament, tots sabem la d’animalades que han arribat a fer i a dir, al País Valencià i més recientment a ses Illes, negant la unitat de la llengua i inventant-se’n una de nova i impedint o intentar impedir el seu ensenyament, a escoles, instituts i universitats.

En quan a la història, la seva ignorància ja és surrealista, bé, la seva ignorància i la seva dèria per manipular-la, ara ja no en tenen prou, de dir-nos per activa i per passiva, que Catalunya no és una Nació, sinó que ens surten dient, que els Països Catalans no existeixen, ni han existit mai, gran despesa intel·lectual la seva.

I no en tenen prou amb això, sinó que agafen el més llest de la classe, el ministre Margallo, i fan que s’inventi un informe de la ONU, en el que diu que l’esmenta’t organisme, no reconeixerà mai una Catalunya independent, au va home va…

Malgrat la guerra bruta dels seus serveis secrets, de la creuada dels profetes de la por, de les múltiples mentides, que hem d’aguantar dia si, dia també, de la multitud d’insults de tota mena, només pel fet de voler exercir de catans i lluitar de manera pacífica per la nostre llibertat, continuarem endavant, preguntarem quin País volen els nostres conciutadans i no els càpiga cap dubte, guanyarem i assolirem d’una vegada per totes, la nostra tant desitjada llibertat.

Manel Mayor                                                         7 de Maig de 2014