Crec, estic convençut, que a la gent d’ERC i als independentistes en general, no ens calen les lliçons que pretén donar-nos en Francesc Marc Alvaro, perquè encara que ell no ho cregui, sabem pensar per nosaltres mateixos. Des del primer moment, està obsessionat per la llista única i ens vol fer creure a tots plegats, que és la panacea i que a ERC només tenim interessos de partit.

Anem a pams, la llista única senyor meu, té una única finalitat: evitar perdre les eleccions, cosa que en un debat televisiu, se li va escapar al senyor Rull. També li donaré la meva modesta opinió, fer la llista única, és pretendre dir al poble de Catalunya a qui ha de votar, sense cap més opció, si és que vol la independència, obviant que el més important, és el que ve l’endemà de les votacions.

És evident, que si guanya l’opció que defensem tots nosaltres, haurem de formar un govern d’unitat, que representi totes les forces, que vulguin tirar el procés d’independència endavant i aquí evidentment, també hi hauran de ser la CUP i algun altre, o és que ho ha oblidat? O tal vegada s’ha cregut que aquesta formació política, estava per la llista única?

A Europa senyor meu, tenen molts de defectes, però de comptar en saben i tant li fa que les llistes siguin una, dues, tres o cinc, el més important de tot és anar cap a un mateix objectiu, ah i no li càpiga cap dubte, ho sabran comptar.

Sembla que l’únic objectiu d’aquest senyor, sigui erosionar la imatge d’ERC, és com una fixació, que d’altra banda, dubto que generi molts beneficis cap a la seva causa. Em fa l’efecte que la seva obsessió, pot tenir l’origen, en la seva constant presència als platós de televisió, que de ben segur, li treu temps de transitar pel carrer i li fa tenir una visió molt esbiaixada de la realitat.

Amb aquest article, no pretenc donar lliçons a ningú, sinó simplement deixar constància, que donar-les és un acte de fatxenderia i jo com que no ho sóc de fatxenda, ni les dono ni ho pretenc.

Manel Mayor                                                              16 de Març de 2015

Vivim uns moments, prou complexes i es podria dir també, que força complicats, tan si ho mirem des de l’òptica política, com si ho fem des de la social, uns temps, que malgrat l’enorme terrabastall, que ha significat el procés cap a la independència, s’observa una enorme manca de compromís social.

De fet, es fa ben palès, en associacions socials i esportives i fins i tot en l’àmbit individual. Faig aquestes reflexions, perquè me n’adono que el meu nivell de compromís, és seguit cada cop per menys gent, de fet no és pas gens fàcil, fer-me assumir compromisos, perquè en valoro els pros i els contres, però quan ho faig, és amb totes les conseqüències.

El compromís de més calat, però, el vaig assumir fa trenta-vuit anys, bé de fet els farà demà, el compromís públic, de conviure plegats amb la meva companya de tota una vida, l’Àngela, compromís que vàrem anar covant, a poc a poc durant uns quants anys i es pot dir que no ens ha anat gens malament.

Ho escric avui, perquè demà, prou feina tindre a celebrar-ho, content que aquesta vida em comú, sigui tan duradora i ens hagi donat tantes satisfaccions, home, de moments durs, també n’hem passat algun, però sempre l’un ha tingut el suport de l’altre i amb la perspectiva que dóna el temps, només tens sempre present, la part més positiva i de fet els moments complicats, han contribuït a enfortir la relació.

Manel Mayor                                                              11 de març de 2015

Hi ha herències que són ben agradables i profitoses, com per exemple l’herència cultural dels nostres avantpassats, en canvi, n’hi d’altres, que són certament feixugues i gens agradables, si més no, per mi, com per exemple, les herències social i política del franquisme, de fet és a aquestes darreres que em vull referir.

EL flagell, la cançó enfadosa, de la política és dolenta, la política només porta desgràcies… malauradament, encara és molt present a la nostra societat, com un virus perniciós, creat expressament per emmalaltir-la, per impedir que la ciutadania pensi i hi hagi perill d’una revolta. És del tot evident, que el millor antídot per aquesta malaltia, és la cultura i específicament, la cultura política, aquella que ens permet diferenciar, la bona de la mala política.

La política, al contrari del que ens volen fer creure, els agents propagadors de l’esment virus, és present en totes les nostres accions i en totes les nostres activitats. Quan manifestem les nostres actituds i inquietuds, culturals, lingüístiques, socials… estem fent política, fem bona política, serà més encertada o menys, però és bona, perquè és honesta.

En la política, hi ha bons i mals polítics, honestos i pocavergonyes, més o menys com en tots els oficis, com de polítiques, que també n’hi ha de bones i de nefastes. El problema més greu però, és que a diferència dels estats democràtics de debò, aquí, els deshonestos no van a la presó i a sobre tenen la fatxenderia, de ni tan sols dimitir.

Per desfent-se’ns d’aquest llast, hem d’eliminar aquest virus i la millor manera de fer-ho, és començar-ho tot, de cap i de nou, fer noves polítiques i si, també, fer un nou País, just i democràtic: la República Catalana.

Manel Mayor                                                        08 de març de 2015

Un dels problemes que patim les petites ciutats i entre elles Sant Feliu de Guíxols, és la manca d’harmonia entre el transit rodat i la circulació de vianants. Els motius són diversos, entre ells hi destaca, de manera escandalosa, la manca de civisme, però aquest, encara que greu, no és el més important.

Crec que en això, si no tots, si una gran part, hi estarem d’acord, és que el centre històric de la nostra ciutat, és francament bonic i que si féssim les coses bé i em refereixo a aplicar normatives amb cara i ulls, seria a més a més, francament acollidor.

A totes les ciutats, amb certes aspiracions de ser capdavanteres, s’està imposant, l’ús exclusiu de circulació de vianants, pels seus nuclis històrics, cosa que convida a Transitar-hi i admirar els edificis, visitar les seves exposicions i si, ja que hi som, visitar els comerços, em semblaria de sentit comú i de ser coherent, no anar a l’inrevés del món i seguir les pautes que ens marquen, experiències alienes, que són un exemple d’èxit.

Perquè tot això es pugui complir, cal fer polítiques, pensant en el conjunt de la població, no només en uns quants, malgrat que a aquests pocs, se’ls hi puguin generar petites incomoditats.

Si volem fer un país de cap i de nou, hem de començar pels fonaments i els fonaments d’aquest gran edifici, que ha de ser la República Catalana, són els municipis.

Manel Mayor                                                             05 de Març de 2015

Com cada darrer dijous de mes, al vespre, busco l’ordre del dia del Ple Municipal i la imprimeixo, normalment hi dono un cop d’ull i me’n vaig a peu cap a l’Ajuntament, aquest dijous però, pel que sigui, perquè estava fent altres coses, perquè una trucada em va despistar… pel cas és el mateix, el fet és que me’n vaig anar cap al ple, sense mirar-me la punyetera ordre del dia.

En arribar a l’Ajuntament i pujar les escales, en direcció a la Sala de Plens, me n’adono, que hi ha una quantitat considerable de gent, dones, homes i fins i tot nens, uns negres, altres magrebins i uns pocs del país. Llavors sí que llegeixo el coi de paper i veig que es presenta una moció de suport, a una ILP, presentada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Sant Feliu de Guíxols, contra la pobresa energètica.

Les competències municipals en aquest àmbit, són tan minses, que de fet es pot dir que no existeixen, perquè depenen de la bona voluntat i prou, fins i tot, cal recordar que la migrada llei que va aprovar el Parlament de Catalunya, està suspesa, per tant a efectes pràctics, l’aprovació d’aquesta ILP, al ple de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, no serveix pràcticament de res.

Fer creure que ja està tot solucionat, com varen tenir la barra de dir, alguns dels organitzadors, a tota aquesta gent, que és pobra i ignorant en tots aquests temes, em sembla d’un cinisme vergonyant, fer populisme, enganyant a tota aquesta gent, em sembla indecent i ja per postres, que el representant del PP, també s’apunti al carro dels que fan volar coloms, a costa d’aquesta gent, em sembla senzillament intolerable.

Manel Mayor                                                    02 de marçde2015

No ho vaig poder evitar, quan vaig veure la capçalera, de la notícia de l’estratègia política d’ICV, em va venir a la memòria, una expressió d’un tècnic industrial, que em preparava, ja fa una colla d’anys, a mi i altres companys de professió, per a l’obtenció d’un carnet professional de grau mitjà. Quan posàvem en qüestió, alguna normativa incoherent o que es contradeia clarament amb altres parts de reglament en qüestió, ens mirava amb un somriure murri i ens deia, perquè ho sapigueu, els reglaments industrials en aquest país, es fan en una discoteca, a les sis del matí i amb barra lliure. Naturalment, l’esclat de rialles era evident, però era una manera simpàtica, d’admetre les incoherències i les incompetències de més un.

Però bé, tornant al principi i de fet, a l’objecte d’aquest escrit, aquesta va ser la meva reacció a la capçalera, però en llegir la notícia completa, em vaig haver de fregar els ulls, perquè no m’ho podia creure, seguint amb la ironia del tècnic industrial, si els que fan reglaments els fan a la discoteca, els que fan l’estratègia d’ICV, la deuen fer a Amsterdam, mentre veuen volar elefants de color rosa.

A veure siguem seriosos, veient el caire que van prenent els esdeveniments polítics, em sembla demencial, que algú es cregui i vulgui fer creure, que a dins de l’estat espanyol, es pot ser sobirà, es poden crear estructures d’estat, dins la legalitat espanyola i que es pot crear un estat lliure i sobirà, dins l’estat espanyol, com a broma, pot passar, però dir-ho de manera seriosa…

La pregunta adreçada a aquesta cúpula és la següent: aquests darrers sis anys a on han estat? I que han fet, a part d’escalfar una cadira i cobrar un sou?

Se’n van adonar, quan ens varen capar l’Estatut? I quan varen portar al TC la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya? I de quan van declarar inconstitucional la consulta? I de quan el fiscal general de l’estat es va querellar contra el President de la Generalitat i dos consellers més? I ara quan han declarat inconstitucional la nostra llei de consultes? I quan el ministre Wert, ha decidit imposar la religió(catòlica), com a assignatura obligatòria? I quan han suspès al jutge Santiago Vidal?

No sé en realitat, quins paràmetres ètics i polítics, regeixen les seves decisions, però evidentment, no viuen al món real i les seves actituds, són nocives per la meva salut i per la dels meus compatriotes.

Manel Mayor                                                         01 de març de 2015