Que Sant Feliu és un lloc peculiar, cada dia que passa n’estic més convençut, a part de ser tan diferents d’altres llocs, que som capaços d’instal·lar faroles al bell mig de les voreres, no sé si amb el desig premeditat de fer la punyeta als veïns, doncs seria molt més assenyat que fossin a un cantó o l’altre, a la part de dins o bé a la de fora.

Suposo que molts de vosaltres recordareu, que degut a les obres que han afectat durant tants mesos el carrer Boera, fins al mes de juny si no recordo malament, no s’ha pogut accedir al carrer Sant Magdalena, des del carrer Zorrilla. Per fi es va canviar la direcció del carrer Barcelona i es va eliminar aquest problema momentani, però ara resulta que un cop acabades les obres i el carrer Boera ja és operatiu, el problema és just al contrari, ja que el carrer Boera té la mateixa direcció.

Tal vegada haurem d’esperar sis mesos més, per tornar a la normalitat o com que aquest aspecte, el de la direcció dels carrers, també s’ordena de manera diguem-ne peculiar, per no dir-ho de forma més agressiva i això és imputable als tècnics, pot ser que ja els hi estigui bé.

No, no critico per criticar, ja que hi ha zones en les quals hi ha o hi ha hagut en determinats moments tres i quatre carrers paral·lels de la mateixa direcció i fins i tot alguns que desemboquen a la mateixa via l’un contra l’altre, però com que aquest meu Sant Feliu, és un lloc tan peculiar…

Segurament el regidor de torn, alguna cosa hi tindrà a dir, però igual ja li està bé, com que som a Sant Feliu…

Manel Mayor                                           19 d’agost de 2015

Amb el pas dels anys, de ben segur que anem canviant, com també ho fa tot allò que ens envolta i segurament això darrer és el que adquireix una major importància.

Amb la vista perduda en l’horitzó, me n’adono que el mar, el meu mar, el que tinc al voltant, em continua apassionant i això, en totes les èpoques de l’any, m’agraden i admiro tots els colors d’aquest mar, que he tingut sempre com aquell que diu a tocar de casa. Durant molts anys, el vaig tenir gairebé a quatre passes i segurament això va contribuir a la meva estimació.

El que ha anat minvant entre les meves preferències, ha estat l’anar a la platja, d’una banda l’enorme massificació a la sorra, que no em fa sentir gens a gust, de fet el que sempre m’havia agradat d’anar a la platja, era nedar, gaudir de l’aigua i en ara el meu estat físic tampoc m’ho permet en excés.

Actualment em conformo amb la seva contemplació, de fet, sempre que baixo al passeig, que és gairebé cada dia, com a mínim hi faig un cop d’ull, hi ha dies però, que hi passo llargues estones contemplant-lo.

Manel Mayor                                                      18 d’agost de 2015

És força entretingut veure com va evolucionant l’ambient polític, a mesura que s’acosta el 27 S i l’11 S que tenim entremig. D’una banda les esbojarrades amenaces de la caverna mediàtica i del partit del govern, no exemptes de demandes de violència envers els nostres representants polítics i per extensió a tots aquells partidaris de la independència, sense oblidar-se’n d’intentar generar por entre la nostra població, que anirà en augment, conforme ens anem acostant a la data que esperem que sigui el principi de la llibertat.

Qui també sembla que darrerament s’està apuntant a les profecies de la por, és Unió, que s’està postulant com l’opció del seny, però que pel que sembla no té cap projecte, excepte demonitzar els independentistes i la segons ells l’extrema esquerra, amb l’amenaça d’un  hipotètic tripartit d’esquerres que inclouria ERC.

Al marge de l’esmentat anteriorment, no acabo d’entendre aquesta estranya estratègia, d’alguns líders de l’esquerra alternativa. Del senyor Rabell, ja en vaig parlar la setmana passada, per tant, només faré esment de la seva estranya dèria, de voler creure que un canvi de govern espanyol, ens permetria fer un referèndum. No sé quina part del no, no ha entès, la del PP o la del PSOE?

Les afirmacions del senyor Delgado, cap de llista de la CUP, encara m’han deixat més bocabadat. Pel que diu, sembla ser que creu o ens vol fer creure, que l’esquerra sola ens pot portar cap a la independència i que el senyor Romeva pel fet d’anar a la llista de junts pel sí, no és d’esquerres, suposo que tampoc considera d’esquerres a ERC, tot perquè a la mateixa llista hi ha el senyor Mas.

No sé si entre la feina d’antropòleg, la de tertulià i la de fer campanya, no li deixen temps per veure el món real i s’entesta  a fer volar coloms i a fer sectarismes estúpids. Jo he estat d’esquerres sempre o des que tinc consciència política o sigui des de la meva adolescència, és evidentment que des d’aleshores ençà, ha plogut i molt i que estic convençut que no tenim més solució que la independència, en fa un munt, però fa molts anys, quan aconseguir la llibertat era una utopia i quan creia que amb una mica de sort ho veurien els meus néts, ja estava convençut que ho hauríem de voler, des de la dreta més dreta, fins l’esquerra més extrema, per tan modestament l’aconsellaria, que baixes al món real i se n’adoni que en aquests moments excepcionals calen solucions excepcionals, per tan, aquest camí l’haurem de fer també amb la dreta.

Manel Mayor                                             17 d’agost de 2015   

Sincerament, hi ha postures i opinions polítiques, que se’m fan difícils d’entendre, tot i que són expressades per persones amb suposada solvència intel·lectual.

Abans d’entrar a fons en el tema, voldria deixa clares les meves posicions i opinions polítiques sobre l’assoliment de la independència i la independència en si. Fa més de trenta anys, parlant amb una persona que m’estimo molt i que és de la meva família, parlàvem deia, de la seva primera manifestació universitària, amb alguna estelada i eslògans a favor de la independència, amb l’emoció encara als ulls, esperava la meva opinió i li vaig etzibar el següent: tingues en compte, que només estarem en condicions d’assolir la independència, si té el suport de tot el ventall polític, des d’Unió fins a l’extrema esquerra, un sol partit no ens hi durà pas. Crec que queda clar, que no sóc pas un nouvingut al moviment independentista, en aquells moments molt minoritari.

Tota aquesta introducció m’ha de servir, per rebatre les opinions manifestades en una entrevista, que li han fet a Gemma Lienas al diari Ara. La primera que deixa anar, és que la independència per si sola, no serà un motor de canvi econòmic i social, bé, per si sola no, és evident, però ens posarà a l’abast, totes les eines necessàries per poder engegar aquest motor o és que ens vol fer creure, que depenent de l’Estat espanyol l’engegarem? Un estat que ens va en contra i ens rebat totes les lleis que ens permetrien surar un xic, va dona, va. Un aclariment, la senyora Gemma Lienas, sembla ser que serà la número dos de Catalunya sí que es pot.

També diu, que no es pot creure que la independència pugui dur un canvi social, perquè és un moviment que estan empenyent la dreta i aquí m’he quedat esmaperdut, a veure senyora meva, ERC i la CUP són partits de dretes? No sé, però em fa l’efecte que hi ha gent que s’ha quedat ancorada en el passat i es creuen que només ells són els paladins de l’esquerra i la justícia social.

I ja el que m’ha deixat esglaiat del tot, és la seva indefinició nacional, la veritat, no sé si és que té por d’ofendre algun sector o és que ens vol vendre allò tan esperpèntic, de què és ciutadana del món?

Una darrera reflexió, es pot ser d’esquerres fins al moll de l’os i aspirar a ser independent, a ser ciutadà de la República Catalana, com jo mateix. I miri la independència, no ens farà lligar els gossos amb llonganisses, ni ens farà universalment rics, però ens donarà les eines per fer un País millor i el que és més important, dependrem de nosaltres mateixos i tindrem la possibilitat de construir-lo de baix a dalt.

Manel Mayor                                                     08 d’agost de 2015