Ai PODEMOS, PODEMOS, encara no heu vist la diferència que hi ha entre l’activisme polític i fer política? Doncs pot ser que us desperteu, però no, sempre és més fàcil fotre la culpa als altres, ara resulta que els pocapenes dels catalans no han sabut trobar PODEMOS a les paperetes, que en són de rucs aquests catalans.

És clar, en aquest racó de món de merda, no saben entendre aquestes ments privilegiades de l’altiplà, les que tenen la solució definitiva per a tot. És tanta la seva prepotència, que no s’han aturat a pensar el perquè d’aquesta manca de connexió, s’estimen més pensar: pobrets aquests catalans, estan ben adoctrinats per aquests maleits independentistes.

Aquest, el noi de la cueta, en Pablo Iglesias, es creu molt llest i va voler captar vots a través de la suposada fractura social, és tan cec i en sap tan poc de la idiosincràsia d’aquest país, que va voler amb tota la seva mala llet, jugar amb les ètnies i els orígens de la nostra gent, com és lògic li va sortir el tret per la culata, encara no ha entès que aquesta, la nostra societat, és multi ètnica i multi cultural, com sempre ha estat i mireu que s’hi han esforçat al llarg dels anys per fracturar-la i destruir-la…

El que a mi em sap greu, és que la direcció d’ICV els hi hagi seguit el joc i mireu que n’han tret, han sortit ben escaldats, tal com alguns preveien, no han sabut veure que els de PODEMOS, el que venien a fer, era preparar les eleccions espanyoles i sabotejar l’independentisme, mirant de guanyar-li vots a la CUP i criminalitzar l’independentisme en general, amb el seu populisme barat i encara tenen la barra de dir que l’independentisme fractura la societat…

Manel Mayor                                                        04 d’octubre de 2015

Hi ha manifestacions que m’esborronen, sobretot si venen provinents de l’esquerra, sentir o llegir que el paradigma de la democràcia és l’obediència, a mi em dispara totes les alarmes existents dins meu. Veient el panorama però, no m’hauria pas d’estranyar tant i per fer-ho visualitzar, faré unes quantes reflexions en una, perquè totes elles estan comunicades entre si, interrelacionades per ser més precís.

Centrem-nos en el món obrer, per fer unes quantes puntualitzacions de caràcter històric. Sí el moviment obrer i els seus agosarats dirigents haguessin seguit aquestes pautes d’obediència, encara estriem exactament igual o sigui sense cap mena de dret, sort n’hem tingut tots plegats, que aquells valents varen desobeir totes les normes que hi havia i per haver, per canviar-les, fins i tot exposant les seves vides.

Passem ara a parlar del nostre País i dels seus sindicalistes i lluitadors obrers, a principis de segle passat, probablement el dirigent més destacat fou Salvador Seguí, conegut popularment com el noi de sucre, destacat dirigent de la CNT, de la qual en va arribar a ser secretari general, va ser molt proper als advocats laboralistes: Francesc Layret i Lluís Companys, tots tres lluitadors del món obrer i tots tres assassinats, però no varen obeir unes lleis injustes, es van jugar la vida per canviar-les.

Evidentment durant la foscor de la dictadura franquista, aquella que els populars i el seu entorn no volen condemnar, s’infringien unes lleis injustes i desconsiderades, tots els lluitadors dins de les seves possibilitats i aquí hi entren les lluites obrera i política, perquè els integrants dels sindicats prohibits per la dictadura, no varen tenir por i van ser els protagonistes d’unes vagues que han fet història i que al principi d’això que s’ha anomenat democràcia, la seva lluitar ens va portar a conquerir uns drets, que amb l’obediència se n’està anant en orris. De fet, suposo que és el peatge que estem pagant, per quaranta anys de dictadura franquista.

Les conclusions són i han de ser, que hem de lluitar contra les lleis injustes i pel nostre alliberament nacional, malgrat que vagi contra lleis injustes i il·legítimes, perquè en la lluita i en la desobediència hi ha el canvi.

Algú creu de bona fe, que en la lluita contra les injustícies socials i polítiques, es pot pactar un acte de força com és una vaga? Reflexionem una mica i veurem que de trenta anys ençà, no hem fet cap avenç social, al contrari, ens els estan prenen tots a poc a poc, però progressivament, mireu allà on ens porta l’obediència.

Alguns, ens han arribat a preguntar als defensors de la independència: que esteu disposats a jugar-vos? La resposta és molt contundent i molt clara: tot.

Manel Mayor                                                     03 d’octubre de 2015

Fa temps, de fet fa molt de temps que em balla pel cap, però ho he anat deixant, perquè tampoc n’estava del tot segur, és que m’agrada assegurar-me de no fer cap planxa, de no posar-me de peus a la galleda, vaja i en aquest cas concret, tenia el dubte, que no m’hagués passat algun canvi de normativa per alt.

Un cop he fet avinent que jo tenia tota la raó, ja que m’he assessorat mitjançant un amic, al qual li toca de ple aquest afer, per raons de feina. Sí, m’estic referint a les bicis i els que les fan servir de manera totalment incívica, conduint-les de forma barroera i a vegades a tota pastilla, per damunt de les voreres, sense respectar els vianants i amb la impunitat que ningú els multa o almenys els hi crida l’atenció, si més no, els qui tenen la potestat i l’autoritat per poder-ho fer.

Una bicicleta és un vehicle, per tant ha de circular per la calçada o camins específics destinats al seu pas exclusiu i complir les normatives de circulació vigents, cosa que n’hi ha alguns, bastants, que no ho fan en absolut.

Com que no són vehicles a motor, estan exempts d’assegurança i per tan qualsevol atropellament a un vianant per part dels esmentats vehicles, poden generar un problema, ja que en un cas d’aquests, no hi hauria responsable subsidiari.

És evident que aquest conflicte, no és pas culpa de les bicicletes ni de les normatives de circulació, sinó del comportament incívic de cada cop més gent. Ja ho sé, que a més d’improbable podríem dir que és impossible, agafar in fraganti a la majoria dels que es comporten de manera tan reprovable, però si tant sols se n’arreplega un de tant en tant, el problema s’aniria reduint.

No voldria pas que ningú s’agafés aquest escrit, com un atac directe a la nostra policia municipal, no és aquesta la meva intenció, sinó que és un toc d’atenció als qui tenen l’obligació, de què aquesta tingui els suficients efectius i que aquests agents rebin les ordres pertinents amb les prioritats que corresponguin per part dels seus caps, per poder-les executar.

Tampoc és un atac a discreció en contra dels ciclistes, que n’hi ha que fan les coses com cal, sinó que és contra els que tenen comportaments incívics, no només circulant per les voreres tal com he manifestat més amunt, de forma totalment barroera, sinó incomplint tota mena de normes de circulació, no respectar els semàfors, anar contra direcció, travessar pels passos de vianants a dalt de la bici…

Segurament els que haurien de donar les directrius adients, circulen per tot arreu en cotxe i és clar, d’aquesta manera és molt difícil poder-ho visualitzar, dit queda…

Nota: La fotografia no és de Sant Feliu, però expressa força bé el que vull dir. També veureu per la data, que fa dies que ho vaig escriure.

Manel Mayor                                                      21 de setembre de 2015