Aquest darrer dijous he assistit a l’espectable més lamentable dels darrers anys en un ple municipal i m’he esperat fins avui per dir-hi la meva, ja que intento, encara que no sempre ho aconsegueixi, ser el màxim d’objectiu possible.

Pel que es veu, vostès es pensen que tenen una ment privilegiada i que tots els altres són uns rucs, els quals l’únic destí que tenen és plegar-se a la seva voluntat i és clar, quan algú gosa contradir-los, llavors la seva sortida és el total menyspreu, la desqualificació i fins i tot l’insult.

De tot això esmentat anteriorment, en aquest ple el senyor Saballs en va ser el seu màxim exponent, ja que ens va fer tota una exhibició de prepotència, fatxenderia i mala educació.

Abans d’arribar al final d’aquest escrit, voldria fer esment a unes desqualificacions que es va permetre el luxe de fer el senyor Muñoz, que per treure ferro a les ximpleries del seu company de govern, va decidir fer ell la intervenció, però amb tanta mala grapa, que per una banda li dóna peixet a Convergència, que tenen molta més representació que el seu partit i per l’altra es rabeja amb qui n’ha obtingut menys i sense anomenar-lo acusa Moviment d’esquerres d’haver pres una deriva que no du a res de positiu.

Miri senyor, Moviment d’esquerres té un defecte essencial, sí, que deriva sempre cap a l’esquerra, en canvi vostès fa temps que deriven cap al cantó contrari.

I és clar, no puc acabar sense fer esment del darrer atac del regidor Saballs a la regidora Dolors Ligero, cosa que va provocar que el senyor Pere Albó que també havia estat menyspreat i jo opino que també insultat anteriorment, s’aixequés i abandonés el ple juntament amb tots els regidors de CIU, cosa que va aprofitar el govern per acabar el ple i no donar la paraula al públic, com es pot suposar, després de contemplar aquests espectacles, vaig sortir de la sala de plens completament indignat.

La posterior disculpa del senyor Saballs, em sembla del tot insuficient, ja que només s’ha disculpat amb un part dels afectats pel menyspreu i l’insult continuats.

Manel Mayor                                                        27 d’agost de 2016

Fa molt de temps que s’està marejant la perdiu, que si sobirania que si independència, que si federal que si confederal… aquesta dicotomia, els hi va de primera als del grup de la puta i la ramoneta i també als indecisos.

Ho voldria aclarir, jo que no sóc pas indecís ni pertanyo al grup de la puta i la ramoneta, simplement sóc un ciutadà més, que el que vol és la plena sobirania de la seva terra, perquè aquesta esdevingui una república independent.

És clar, em diran alguns, tu el que vols és trencar-ho tot ser independent i no voler saber res amb ningú i la meva resposta ferma i contundent, és que no, i ho vull aclarir, a veure si en sóc capaç.

Abans de posar-m’hi deixeu-me fer un incís, ja que de fet, el que m’ha empès a escriure aquestes línies, és el comentari següent: vull una república catalana que sigui sobirana, però no pas necessàriament independent.

Aquesta cita, evidentment m’obre tot un seguit d’interrogants, el primer és: una república sobirana no independent, en tot cas compartirà sobirania, no us sembla? O el que és pitjor, aquesta sobirania estarà supeditada a una altra sobirania superior? Aquesta mateixa ment tan lúcida, que potser veu una república catalana integrada dins una monarquia borbònica?

Des de la meva humil opinió, el primer que cal, és tenir la república independent, a partir d’aquí s’obren un munt de possibilitats, de pactes i possibles confederacions, però evidentment des de la independència, ja que només des d’aquest estatus es pot assolir la plena sobirania i llavors si d’igual a igual tot és negociable i tot és possible.

Tot sovint se’ns diu als que volem la independència, que vivim en un món tancat i excloent i jo em pregunto, no seran els que no volen la independència de cap de les maneres, els que viuen en un món tancat i excloent?

Manel Mayor                                                     18 d’agost de 2016

Veient el rumb que anaven agafant els fets, decideixo que el millor seria jubilar-me, en aquells moments estava a punt de fer als seixanta, però noi, em trobo el mateix entrebanc de sempre, sóc autònom, i amb tota la mala grapa, manca de sensibilitat i d’educació, em diuen que fins els seixanta-tres no hi ha res a fer.

El cas és, que quan per fi vaig cap a engegar els tràmits de la meva jubilació, la funcionària de torn, em va fer sentir pràcticament com un delinqüent, que per cert, no era pas la mateixa de tres anys enrere, però sí que era el mateix establiment, a la meva ciutat.

Per sort, tal com he comentat més d’un cop, m’envolta molt bona gent, que a més a més també m’estima, doncs bé una d’aquestes persones, que jo també m’estimo molt, em va dir: si em vols creure a mi, demana hora a Girona i te’n sortiràs més bé i nois: paraula de santa, em varen tractar correctament, amb una exquisida amabilitat i facilitant-me tots i cadascun dels tràmits.

Malauradament, encara no tots els funcionaris que estan de cara al públic, són d’aquest tarannà, però si ho comparem amb temps passats, d’aquests, dels bons, es pot dir que n’hi havia cap ni un.

A la meva vida professional em vaig haver de relacionar contínuament amb funcionaris del departament d’indústria, tant quan era de titularitat estatal, com després que va ser de titularitat de la Generalitat.

Evidentment em vaig trobar de tot, però cada cop va anar a millor, no diré noms però sí que faré esment d’un senyor que per documentació d’expedients elèctrics havia de tractar amb ell, va ser el primer que vaig veure que tractava a la gent com a persones i amb una amabilitat a prova de bomba.

I ja per acabar aquesta sèrie, fer esment d’una funcionària també d’aquest departament, que quan jo la vaig conèixer era molt jove, jo també ho era i el darrer cop que la vaig veure era la cap de departament. D’ella volia destacar a part de la seva gran i exquisida amabilitat, la seva habilitat per fer-ho tot fàcil.

Bé, volia deixar constància que de funcionaris i funcionàries n’hi ha de bons de dolents i d’altres senzillament incompetents.

Manel Mayor                                                       16 d’agost de 2016

Avui, en obrir l’ordinador i anar a fer el tafaner a les xarxes socials, m’he trobat amb un article que va vaig compartir a la xarxa, avui fa justament cinc anys, us deixo l’enllaç per si algú de vosaltres hi vol esmerçar el seu temps: https://desdelamediterrania.cat/2011/07/19/carta-a-la-senorita-rottenmeier/

El cas és que me l’he tornat a llegir i ostres!!! Sembla escrit d’avui mateix. L’article en qüestió, va del tracte que donen alguns funcionaris poc eficients, a la gent que requereix els seus serveis.

Si llegiu l’article al qual us conduirà l’enllaç, us adonareu que qui el va escriure, té força més traça que jo en aquest art d’escriure, però del que es tracta, no és de la traça, si no dels fets que vull exposar.

Tots els que em coneixeu personalment ja ho sabeu, però n’hi ha d’altres que només em coneixen virtualment i perquè agafin el fil els n’hi vull fer cinc cèntims: ara fa aproximadament sis anys i mig, que una malaltia pulmonar em va apartar del món laboral, una malaltia que em van dictaminar com a crònica, però que a mi se’m va presentar de sobte, de cop i volta.

El cas és, que mentrestant no diagnostiquen la malaltia del tot, passen uns mesos i evidentment jo estic de baixa, com que la cosa es va allargant, comencen inspeccions de la mútua que em tocava i el metge veu que evidentment allò no tindrà solució i em deriva a inspecció de la seguretat social.

El cas és i per no allargar-me, decideixen que sóc apte pel treball, ah abans no se m’oblidi, jo era autònom, el cas és que els porto a judici i el gran jutge que em toca, dicta la sentència següent, reconeixen la malaltia en tota la seva amplitud, però com que sóc autònom m’ho puc combinar com vulgui… millor no faig cap comentari, no trobeu?

Com que veig que això s’allarga molt, tallaré aquí i en faré una segona part.

Manel Mayor                                                   16 d’agost de 2016

A vegades i per sort no pas sovint, s’empodera de mi un sentiment de pessimisme, a causa de la mesquinesa d’algunes persones, a les quals la seva enorme egolatria, els impedeix veure el món en tota la seva amplitud.

Aquesta mena de gent, empudega tots els àmbits d’aquest nostre món, són individus que per aconseguir els seus objectius, no s’aturen davant de res ni de ningú i renoi!! Els he hagut de patir tant de manera real com virtual.

Sortosament la molta bona gent que m’envolta contínuament, contraresta aquests individus nefastos i em retorna el meu natural optimisme.

El que més em molesta però d’aquests estadis pessimistes, és el sentiment de ràbia que poden arribar a generar i encara pitjor, despertar aquells sentiments primaris, que la cultura ens ha ensenyat a reprimir.

No voldria pas que us emportéssiu una impressió equivocada o esbiaixada d’aquests meus passatgers estats d’ànim, per explicar-ho o mostrar-ho en imatges, crec que aquesta fotografia que encapçala l’escrit, ho descriu prou bé: malgrat l’estretor i profunditat que pot semblar claustrofòbica (estat pessimista), la gran quantitat de llum, que s’emporta la foscor al fons del fons, difumina aquesta primera impressió (estat optimista).

Manel Mayor                                                       13 d’agost de 2016

Quan aquest govern municipal va prendre possessió dels seus càrrecs, se’ns va prometre transparència i àmplia comunicació.

Vostès ja em perdonaran, però em fa l’efecte que això de la transparència no ho tenen pas massa clar i pel que fa a la comunicació… doncs sincerament, anem pel mateix camí.

A veure, suposo que quan anaven com a mínim a l’institut, varen sentir a parlar de l’existència d’objectes i materials transparents i d’altres que eren translúcids i uns tercers que eren opacs.

Voldria creure que s’han fet un embolic, ja que fa força temps que varen deixar els estudis i és clar, hi ha coses que amb el temps no és que s’oblidin, però hi ha una certa tendència a la confusió.

Ja que sembla que no ho tenen massa clar, els hi refrescaré la memòria: els materials transparents són aquells que deixen passar la llum i que a través d’ells es poden veure els objectes que hi ha a l’altre cantó, els translúcids són aquells que tot i deixar passar la llum, no deixen veure el que hi ha a l’altre costat i per últim els opacs, són aquells que no deixen passar la llum i evidentment tampoc es veu res a través d’ells.

Ja que els hi he refrescat la memòria, se n’adonaran que vostès de transparents res de res, en el millor dels casos translúcids i en la major part del temps, completament opacs.

Pel que fa a la comunicació, només un apunt per no allargar-me, és estar en contacte, en el seu cas amb el poble.

No voldria pas que s’ofenguessin, ja que he preferit fer una crítica amb clau d’humor i amb la meva ironia ganxona.

Manel Mayor                                                            12 d’agost de 2016

Amb tot el meu respecte per a tothom, ja en començo a estar fart de la cançoneta de la divisió de societat catalana i d’aquests gurus, que igual que fan els mals metges, volen guarir la malaltia ignorant el seu origen.

La malaltia en qüestió, arrenca en el moment de subjugació del poble català, un poble que passats els efectes de la criminal repressió, a la que fou sotmès torna a prendre consciència de poble i que per molt que ho ha intentat, no ha aconseguit mai un diàleg d’igual a igual, perquè l’opressor s’ha negat sistemàticament a admetre que som una nació.

No, no cal que m’ho digueu, ja sé i és fet a consciència, que aquesta anàlisi és molt esquemàtica, però suficient, pel que vull expressar.

Tornant a l’origen d’aquest escrit, passo a dona el meu punt de vista d’aquesta discussió que s’està fent eterna. Aquells gurus que pel que sembla estan en possessió de la veritat absoluta, ens acusen als que volem la plena sobirania del nostre poble, en el meu cas la independència, de dividir i de fracturar la societat catalana, renoi!! Pel que sembla, per no fracturar la societat catalana, hauríem de ser submisos i oblidar-nos per sempre més de la nostra sobirania, aquella a la qual com a poble, en tenim tot el dret.

En tot cas, la divisió, que no pas la fractura, s’ha d’anotar en el deure dels dos bàndols, mot dit sense cap ànim pejoratiu. De fet, una divisió no té per què esdevenir conflictiva, sempre i quan es construeixin uns ponts de diàleg i ens dotem de les eines adients per fer-ho. De fet ja ho estem per motius ideològics, religiosos, socials…

Manel Mayor                                                                10 d’agost de 2016

Indignat, sí, estic molt indignat davant l’insult, el menyspreu i la manca de respecte envers els fills i néts de les víctimes del franquisme, víctimes a les quals no se’ls hi ha reparat l’honor, amb el vistiplau d’algunes vaques sagrades progres, a les quals si en tinguessin, els hi hauria de caure la cara de vergonya.

Ara, aquests que pretenen ser el paradigma de la llibertat i de la justícia social, tenen la barra d’exposar al Born, precisament a Born, una estàtua del dictador, un dels més grans criminals de la història, en un acte de clara provocació.

I no, no me’l vulguin comparar amb cap acte que s’hagi fet arreu del món, perquè a tot arreu i per parlar només dels seus contemporanis, se’ls ha acusat de tots els crims comesos i s’ha reparat la memòria de les víctimes, cosa que amb aquest criminal que volen o ja han exposat, no s’ha fet.

Si tinguessin un xic de dignitat, en comptes d’exposar un criminal al qual encara li exalten les virtuts cada 18 de juliol, haurien fet unes mostres de les víctimes i s’haurien esforçat a contribuir a una memòria històrica que encara està per fer, en canvi, el que ha fet és llançar terra al damunt, oblidem-ho tot que d’això ja en fa molts anys.

Segurament us estranyarà la fotografia que encapçala aquest escrit, però heu d’entendre que no hi posaré una fotografia del criminal en qüestió, ja que iria en contra dels meus principis i els d’aquest escrit.

Manel Mayor                                                                 06 d’agost de 2016

Aquest cop no vaig anar al ple, sí, ja sé que és estrany, però havia tingut un dia complicat i vaig anar a dormir molt tard, amb aquest panorama vaig creure que no seria de gaire profit anar-hi.

Però es veu que no tothom va fer aquesta reflexió, ja que escoltant el ple per ràdio Sant Feliu l’endemà del ple, em vaig adonar que n’hi havia alguns que havien perdut la nit.

Amb total cortesia i bones maneres, li vull fer saber al nostre alcalde, que quan es demana una compareixença, no és pas per votar-la, sinó perquè el regidor al qual se cita doni les explicacions pertinents.

Pel que he pogut escoltar, la regidora en qüestió no va badar boca, de ben segur per ordres superiors, suposo que ja ho irem sabent.

Pel que fa al portaveu del govern, el senyor Vilà, també devia haver perdut la nit, perquè a banda de pixar fora de test més d’un cop, va fer una exhibició de manca de memòria greu, ell, el gran defensor del porta a porta, segurament sortir de nit i estar en la cresta de l’onada, genera aquestes amnèsies.

Manel Mayor                                                  04 d’agost de 2016