Te n’has anat sense fer fressa, de cop i volta, sense buscar maldecaps a ningú, però això sí, deixant un buit molt difícil d’emplenar.

Ens ha deixat un republicà convençut, hàbil conversador sempre obert a la discussió i al pacte, bon filòsof de la llibertat…

Trobaré a faltar aquelles converses inacabables al voltant d’una taula, tot fent un cafè rere un altre, aquell idear projectes de futur pel benestar dels nostres conciutadans, sí, ens encantava parlar de la política més propera, aquella que es pot dir que gairebé toques amb les mans.

Ara tot allò s’haurà acabat i ho trobaré molt a faltar, igual que també enyoraré el teu punt de vista de tot allò que escric, ja que eres un lector incansable de les meves idees.

No vull que soni com un retret, però hauràs de convenir que m’has fet una gran putada, a mi i a tots els que gaudien de les teves converses, no em vull allargar més, tot i que igual que en les nostres converses podria ser llarg, llarg…

Adéu company una abraçada i el desig que el teu viatge a l’infinit et sigui propici.

Manel Mayor                            23 d’abril de 2018

Avui us volia parlar de la manifestació d’ahir, però al final m’he decidit per fer-ho de les conseqüències de no lluitar per les nostres llibertats i la nostra dignitat.

A poc a poc ens estan duent o almenys ho intenten, cap a l’acceptació i normalització de la repressió, una situació que alguns ja hem viscut i no tenim cap mena de ganes de reviure-ho.

Cal fer memòria pels joves, aquells que sortosament no varen viure la repressió franquista, aquella repressió que ho prohibia tot, aquella repressió que tenia com a principal finalitat atemorir totalment a la població, als que no pensaven com ells, està clar, els altres, teníem por de debò quan passàvem a prop de la policia i de la guàrdia civil, por no, terror.

Us parlo del temps que quan el poder volia eliminar algú dels altres (rojos els hi deien), l’engarjolaven i si no havia comès cap delicte, ja tenien la guàrdia civil i els jutges perquè se’ls inventessin, eh que us sona? Però és que a molts d’aquells els condemnaven a mort em dirà algú, sí, però és que ara no és vigent la pena capital, però tal com anem, de cap a la involució, tal vegada restaurin el costum de fer suïcidar els presos llençant-se per la finestra o penjant-se dins la cel·la.

Per tot el que ha estat exposat als paràgrafs anteriors, no podem abaixar la guàrdia ni acotar el cap, hem de continuar la lluita de manera pacífica però contundent, aquest poble que no va poder eliminar ni la salvatge dictadura, no podem permetre que ho facin els seus cadells, els seus més directes hereus.

Manel Mayor                               16 d’abril de 2018  

Dimarts acabava el meu escrit al bloc dient que havien detingut una noia veïna de Viladecans, activista membre del CDR local, acusada de rebel·lió i terrorisme, avui dimecres tot mirant les notícies, em surt l’impresentable ministre Catalá, quina ironia de nom, increpant el senyor Campuzano i amb tota la barra i pocavergonya li etziba que té molta sort de poder dur el llaç groc, que atenció, ell considera ofensiu… entre altres bestieses.

Després de veure que manifestar-se, fer accions de protesta, sense violència, sense objectes contundents per exercir-la, voler defensar la república… és considerat terrorisme i rebel·lió, que ve ara? Quina serà la pròxima? Prohibir el dret de vaga? Considerar sedició la reunió de més de tres persones?

Tornant al ministre, algú li hauria de preguntar que entén ell per democràcia? Jo n’hi puc fer modestament uns quants apunts: llibertat d’expressió, dret a la protesta ciutadana social o política, dret a l’autodeterminació dels pobles, solucionar els conflictes polítics políticament i no mitjançant els jutges… no m’hi allargo més no fos que amb el nivell intel·lectual que se’ls hi va descobrint, no donessin l’abast.

Veient l’estat de setge d’amagatotis que ens tenen muntat i amb l’afició que hi tenen els Borbons, la meva pregunta és: La pròxima dictadura per a quan?

Manel Mayor                                12 d’abril de 2018

Acusar els C.D.R. de terroristes és una aberració tan gran, que et du a pensar que o bé els acusadors són uns paranoics o són uns estrategs molt fins que ens volen arrossegar cap a la violència i jo m’inclinaria cap a la segona opció sense descartar-ne la primera.

La justícia i l’estat espanyol, ens estant portant cap a un carreró sense sortida i a la vegada també s’hi estan posant aquests dos estaments; segurament esteu pensant: aquest paio s’està tornant boig, però veureu que no és ben bé així.

Aquesta situació que estem vivint, no sabem on ens portarà però apunta molt malament i ens pot portar a fets realment dramàtics, miraré d’explicar les meves temences, que de cap de les maneres voldria que fos així, no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, però no una mica sinó del tot.

Ja sabeu els que em seguiu que sóc molt aficionat o potser podríem dir que tinc el vici de rellegir la història i creieu-me el que sembla que es pot tornar a repetir no em fa gens de gràcia.

No sé si només m’ho sembla a mi però estan volent portar aquest conflicte cap al mateix front que varen aconseguir portar el del País Basc, que de fet és el que millors rèdits va donar al franquisme i als seus hereus ara al govern, que no és altre que el de la violència. Recordem que a Euskadi tot va començar per la reivindicació de la cultura basca i la repressió salvatge que varen rebre, va tenir la reacció que va tenir…

Per reforçar els meus temors, només cal que fem una ullada als comportaments de la justícia i els estaments policials si els causants del conflicte són els grups neofeixistes, cada cop més nombrosos al nostre país o si en són els defensors de la sobirania de Catalunya.

Crec que tots en sabem la resposta, els que destrossen tot el  que troben al seu pas, no els hi apareix cap policia, en canvi els que fan concentracions de protesta en defensa d’uns drets, en principi pacífics fins que compareix la policia se’ls acusa de violents…

Voldria pensar que serem prou capaços de mantenir la calma, però certament al jovent li estan posant complicat, ho deixaré aquí perquè ho faria massa extens i us avorriria, només remarcar que quan estic escrivint ja s’han emportat cap a l’audiència nacional una noia acusada de terrorisme i d’ideòloga del moviment.

Manel Mayor                      10 d’abril de 2018

Algú, segurament del meu entorn, deia recentment que aquests temps convulsos que ens ha tocat viure, són com una muntanya russa, ja que passem fàcilment de l’eufòria a la decepció més absoluta en espais ben breus de temps.

De fet, tal com va tot no té res d’estrany, ja que d’un temps ençà no guanyem per ensurts o potser seria més adequat dir-ne patacades, ja que si fem una mica d’anàlisi interior, veurem que ja ens ho veiem a venir.

Per dir-ho clar, jo no sé vosaltres, però jo estic tornant a veure l’esperit del franquisme més tronat, us haureu adonat que no he dit pas el fantasma, ja que el franquisme no ha mort, el que passa és que els seus hereus s’estan traient les caretes i ens mostren els seus veritables rostres.

Parlo de franquisme, perquè estan actuant de manera molt similar, empresonen els rivals polítics o hem de dir-ne enemics polítics? Empresonen cantants, escriptors… i tot el que gosa denunciar el règim corrupte dels Borbons, sí ja ho sé, ara no els afusellen ni els ajusticien al garrot vil, això Europa no ho pairia pas bé, així i tot ni ha molts que se’n moren de ganes, la finalitat és generar por, atemorir-nos de tal manera, que no siguem capaços d’enfrontar-nos a tanta injustícia i tanta corrupció i que qualsevol engruna que ens llencin magnànimament, l’assaborim com si es tractés d’una fita aconseguida.

Per fer tot això és clar, cal tenir col·locats els companys de viatge perquè facin que la feina sigui legal, he dit legal no pas legítima, que com tots sabem no van sempre agafades de la mà.

Manel Mayor                                    10 d’abril de 2018

Avui que es commemora el cinquantè aniversari de la mort de Martin Luther King, el primer que em ve al cap és el famós: he tingut un somni(I have had a dream).

De fet, al cap de molts anys, alguns o molts, també hem tingut un somni, el somni de la república catalana i també tal com li van fer al doctor King, el poder també malda per fer-nos desaparèixer, no amb l’assassinat físic però sí amb el polític i en conseqüència amb la pèrdua dels nostres drets i llibertats fonamentals.

Sí ja ho sé, el somni de moment no s’ha pas materialitzat, però ha fet quelcom molt important: ha germinat en l’esperit de molta gent, d’una part molt important de la nostra població i tal com va passar en la lluita de l’insigne activista polític, no ha estat en va.

Una cosa que no em voldria pas desà en l’oblit, és que igual que va fer el mai oblidat Martin Luther King, el nostre activisme, la nostra lluita ha estat i és eminentment pacífica i com és evident, la que més mal fa i la més difícil de contrarestar, ho estem veient en directe, s’han d’inventar els delictes i pel·licular els informes policials per poder engarjolar dissidents pacífics, polítics o no.

Manel Mayor                                    1 d’abril de 2018