Segur que tothom recorda com va perdre el cul el govern de l’estat, per anar a rescatar la banca privada, que no oblidem pas, que estava en fallida tècnica per culpa dels seus errors i de la seva cobdícia.
Ara, quan a causa d’aquesta pandèmia, tota l’economia ha de menester un esforç extraordinari perquè no se’n vagi tot a can pistraus, ells, el govern, miren cap a un altre cantó.
Continua llegint
Que voleu que us digui, que m’aixequin o em vulguin aixecar la camisa em molesta d’allò més, però que pretenguin tractar-me d’idiota em treu de polleguera i això és el que estan fent dia sí, dia també des del govern de les Espanyes.
En comptes de reconèixer, que tal vegada no van mesurar prou bé l’abast d’aquesta pandèmia i actuar en conseqüència prenent exemple d’altres països, doncs no, fan allò que han fet sempre, no baixar del burro fins que ja no hi siguin a temps.
Continua llegint
Em moro de ganes de parlar del virus de la corona i la corrupció que porta de sèrie, però m’aguantaré i faré comentaris més productius, em centraré amb les conseqüències del coronavirus.
Bé, no us amoïneu pas, que no vull pas jugar a fer de científic ni de metge, ja me’n lliuraré com de pixar-me al llit, els meus comentaris aniran dirigits cap al fet i l’estat anímic del confinament domiciliari que estem patint, ja que gràcies a la insolidaritat de quatre curts de gambals i la terrible incompetència i lentitud del comitè de crisi, això segurament serà llarg.
Continua llegint
Ignorants, passotes, insolidaris o simplement curts de gambals, ja em perdonareu però són els adjectius més suaus que em venen al cap en aquests moments, en veure la pocavergonya d’alguns habitants de les dues grans ciutats per excel·lència.
Si a tot això hi afegim la ineptitud manifesta dels governants, és per estar molt i molt preocupat, no ja només per les conseqüències de la pandèmia, que ja és prou greu, sinó per unes altres, la magnitud de les quals desconeixem i desconeixen els experts en aquests moments, em refereixo a la síndrome de l’empresonament que podem patir tots plegats i més encara sí el confinament s’allarga sine die.
Continua llegint
Ja em perdonareu, però darrerament estic en un estat d’ànim difícil de catalogar, no pas per afers personals, sinó més aviat pel caire que està agafant el món en el qual estem condemnats a viure.
Un estat d’ànim deia, que va des de la proximitat a l’estat depressiu al sentiment rebel més radical. Parlava en el primer paràgraf del caire que està agafant el món, quan per ser un xic més exacte, hauria d’haver dit el caire que fa dècades s’arrossega per aquest el nostre món, el primer món, que ens deien quan érem canalla, un món, que als que ens sentim encara d’esquerres se’ns fa cada cop més i més fastigós i aquest estat de fastigueig, encara s’accentua més veient la renúncia absoluta de la presumpta esquerra europea, que s’ha plegat a la voluntat del capitalisme més ranci i més salvatge.
Continua llegint