Avui fa setanta anys de l’afusellament del President Lluís Companys o si voleu del seu cruel assassinat, amb la seva execució, el règim feixista del general Franco assassinava un símbol, un símbol de lluita en favor de la classe obrera, de republicanisme… en una paraula de la llibertat. No era pas nacionalista, malgrat que alguns el vulguin arrossegar cap aquests posicionaments, que no van ser mai els seus.

Els seus posicionaments, igual que fa quaranta anys, molts dels que avui volem la independència de Catalunya, eren confederals i fins i tot si a l’altre costat s’hi hagués trobat diàleg, federalistes, però dels de debò, no dels de pa sucat amb oli, sinó dels que reconeixen com a primer pas par obrir diàleg, que Catalunya és una nació, no la millor del món, sinó simplement la nostra.

Amb aquest escrit ni amb cap dels meus, no pretenc pas de cap de les maneres fer història, que per això ja tenim els historiadors, que bé o malament ja ens la conten. Jo, per tant, em limito a exposar uns punts de vista que estaran encertats o no, però són els meus.

Fet aquest aclariment, voldria fer notar que actualment, que estem vivint uns temps convulsos d’enfrontament frontal amb l’estat espanyol, dóna la sensació que ens trobem amb uns fets semblants o paral·lels fins i tot, als succeïts l’octubre del trenta-quatre, salvant les distàncies i l’evolució dels temps, avui com llavors, el nostre President, el Govern i el Parlament, hauran de prendre una decisió, que espero i esperem tots que sigui valenta, però sobretot que sigui encertada.

Manel Mayor                                                15 d’octubre de 2016

Tot i que tenia molts temes que em voltaven pel cap, no he tingut o no he trobat el moment de posar-m’hi fins a la matinada, de fet he estat molt atrafegat tota la tarda i vespre, al matí normalment no escric, ja que difícilment sóc per casa.

El cas és, que ja a l’hora de dinar, he decidit aïllar-me de tota la porqueria del judici contra els corruptes del PP i fins i tot de la lamentable crisi del PSOE. Tot dinant, escolto les notícies i m’entristeix assabentar-me de la mort de Dario Fo, tinc també un sentiment de resignació, ja que tenia noranta anys i a la vegada una satisfacció per l’empremta que ha deixat la seva lluita per les llibertats individuals i col·lectives.

També escolto amb gran sorpresa no exempta de satisfacció, la designació de Bob Dylan com a guanyador del premi Nobel de literatura per les lletres de les seves cançons.

Per acabar-ho d’adobar, just abans de dinar arriba a les meves mans un reportatge dels Beatles, per ser més exactes, del seu darrer concert, aquell que varen muntar dalt del terrat. Des de sempre he estat un apassionat de la música dels Beatles i tot i que l’única cosa que m’interessava d’ells, era la seva música, he de reconèixer que varen influir en la nostra manera de veure i afrontar la vida, ells es van rebel·lar contra totes les normes restrictives de l’època i varen arrossegar el jovent del món, de fet aquesta grandesa els va destruir, m’atreviria a dir que varen ser els primers a sucumbir als efectes de la fama.

No varen ser però els únics però, que varen contribuir a canviar un món molt ancorat en el passat, principalment el nostre, que era un univers de prohibicions i amenaces, a conseqüència de la punyetera dictadura, ho varen fer ells i altres del món de la música, que feren tot un còctel amb l’esclat del turisme. Dels altres músics i dels altres fets que van contribuir a canviar el món al nostre voltant, en parlaré en un proper escrit, ja que m’estendria massa i seria més feixuc de llegir.

Manel Mayor                                                 14 d’octubre de 2016

Fa molts de dies, que no dic la meva des d’aquesta meva tribuna de lliure expressió que és aquest bloc i no ho faig probablement per diferents motius: saturació de notícies i activitat política, feinada per la implicació en un nou projecte social…

El cas és que encara estic rumiant de què parlar, de fet estic en un estat pseudofilosòfic, en què analitzo el comportament social en grup i els resultats no són gaire encoratjadors, l’egoisme i l’egocentrisme en són les notes més preponderants.

De fet, durant els darrers quaranta anys, hem anat fent passos enrere pel que fa a compromís i implicació de grup i amb això em refereixo tant a activitats esportives com a socials de tota mena.

Suposo que la meva generació, alguna o moltes coses, haurà fet molt malament, suposo que una de les més importants, ha estat caure en el parany del consumisme convulsiu, que com que ens crea tantes necessitats, que en realitat són supèrflues, no deixen prou temps ni espai, per pensar en tot allò que és veritablement important.

Bé, eren uns pensaments, que convertits en paraules em cremaven a la boca i tant si com no les havia de treure cap enfora, sí, ja sé que la societat i els individus s’han tornat en una gran part així, però jo em resisteixo a canviar i conservo el compromís i la implicació per sobre de l’egoisme i l’egocentrisme, segurament perquè essent així em fa sentir feliç.

Manel Mayor                                 05 d’octubre de 2016

Sé que faig tard, molt tard, però espero que com sempre, em tornaràs a perdonar, no és que me n’hagi oblidat, però com que estic embolicat en mil guerres, no he parat a casa, no, no busco pas excuses, però com que no era a casa no tenia l’ordinador a mà i tu et mereixes que m’hi miri bé, abans de fer quelcom barroer i amb poca grapa.

Cada any en aquesta data, m’aclapara la tristor i fins i tot la ràbia, no hi ha manera de trobar conformitat, a quelcom tan injust com la teva mort, no et mereixies abandonar sobtadament i en plena joventut, aquesta terra que tan estimaves.

Em costa molt acceptar encara avui, que ja mai més no podré gaudir de la teva presència, ni podré contemplar aquell somriure, que només abandonava la teva cara, quan t’emprenyaves o quan estaves preocupada, però tot i saber que no és possible, encara de vegades tinc l’esperança vana, que tornaré a veure’t.

Però malgrat que físicament t’hem perdut, tu amiga Clàudia continues estant amb nosaltres, perquè tal com et vaig dir quan et vaig acomiadar, et portaré per sempre més dins el meu cor.

Manel Mayor                                                      18 de setembre de 2016

Que si una Diada festiva, que si és la festa de tots els catalans… afirmacions com aquestes i d’altres de semblants, són les que van escampant els autonomistes i els unionistes, que de fet són els inventors de la celebració de la Diada.

A veure si ens entenem, l’11 de setembre és el dia fatídic de la derrota, que va portar al seu darrere l’anorreament gairebé definitiu del nostre poble, les seves lleis i les seves institucions, juntament amb la persecució genocida de la nostra llengua i la nostra cultura. Si encara no ho veieu clar, us podeu llegir el decret de nova planta, implantat pel primer Borbó; tot això sense oblidar el genocidi real vers els vençuts, cosa que de fet s’ha repetit cíclicament.

Hi ha algú que es cregui que això és motiu de festa i celebració? Anava a dir, jo crec, però ho canvio per un estic convençut que de cap de les maneres, aquesta és una Diada de reivindicació, una jornada de lluita per la recuperació de la nostra sobirania, que vàrem perdre per la força de les armes i la volem guanyar, més ben dit, recuperar per la força de la raó.

Encara que lluitem de manera pacífica i festiva, no estem celebrant res, que quedi ben clar, que n’estem molt farts de manipulacions i de sentir neofeixistes reivindicant la Diada de tots i de lerrouxistes fent de vidents.

Ho escric avui, perquè demà i demà passat estaré prou ocupat amb la Diada.

Manel Mayor                                                   09 de setembre de 2016

Aquest darrer dijous he assistit a l’espectable més lamentable dels darrers anys en un ple municipal i m’he esperat fins avui per dir-hi la meva, ja que intento, encara que no sempre ho aconsegueixi, ser el màxim d’objectiu possible.

Pel que es veu, vostès es pensen que tenen una ment privilegiada i que tots els altres són uns rucs, els quals l’únic destí que tenen és plegar-se a la seva voluntat i és clar, quan algú gosa contradir-los, llavors la seva sortida és el total menyspreu, la desqualificació i fins i tot l’insult.

De tot això esmentat anteriorment, en aquest ple el senyor Saballs en va ser el seu màxim exponent, ja que ens va fer tota una exhibició de prepotència, fatxenderia i mala educació.

Abans d’arribar al final d’aquest escrit, voldria fer esment a unes desqualificacions que es va permetre el luxe de fer el senyor Muñoz, que per treure ferro a les ximpleries del seu company de govern, va decidir fer ell la intervenció, però amb tanta mala grapa, que per una banda li dóna peixet a Convergència, que tenen molta més representació que el seu partit i per l’altra es rabeja amb qui n’ha obtingut menys i sense anomenar-lo acusa Moviment d’esquerres d’haver pres una deriva que no du a res de positiu.

Miri senyor, Moviment d’esquerres té un defecte essencial, sí, que deriva sempre cap a l’esquerra, en canvi vostès fa temps que deriven cap al cantó contrari.

I és clar, no puc acabar sense fer esment del darrer atac del regidor Saballs a la regidora Dolors Ligero, cosa que va provocar que el senyor Pere Albó que també havia estat menyspreat i jo opino que també insultat anteriorment, s’aixequés i abandonés el ple juntament amb tots els regidors de CIU, cosa que va aprofitar el govern per acabar el ple i no donar la paraula al públic, com es pot suposar, després de contemplar aquests espectacles, vaig sortir de la sala de plens completament indignat.

La posterior disculpa del senyor Saballs, em sembla del tot insuficient, ja que només s’ha disculpat amb un part dels afectats pel menyspreu i l’insult continuats.

Manel Mayor                                                        27 d’agost de 2016

Fa molt de temps que s’està marejant la perdiu, que si sobirania que si independència, que si federal que si confederal… aquesta dicotomia, els hi va de primera als del grup de la puta i la ramoneta i també als indecisos.

Ho voldria aclarir, jo que no sóc pas indecís ni pertanyo al grup de la puta i la ramoneta, simplement sóc un ciutadà més, que el que vol és la plena sobirania de la seva terra, perquè aquesta esdevingui una república independent.

És clar, em diran alguns, tu el que vols és trencar-ho tot ser independent i no voler saber res amb ningú i la meva resposta ferma i contundent, és que no, i ho vull aclarir, a veure si en sóc capaç.

Abans de posar-m’hi deixeu-me fer un incís, ja que de fet, el que m’ha empès a escriure aquestes línies, és el comentari següent: vull una república catalana que sigui sobirana, però no pas necessàriament independent.

Aquesta cita, evidentment m’obre tot un seguit d’interrogants, el primer és: una república sobirana no independent, en tot cas compartirà sobirania, no us sembla? O el que és pitjor, aquesta sobirania estarà supeditada a una altra sobirania superior? Aquesta mateixa ment tan lúcida, que potser veu una república catalana integrada dins una monarquia borbònica?

Des de la meva humil opinió, el primer que cal, és tenir la república independent, a partir d’aquí s’obren un munt de possibilitats, de pactes i possibles confederacions, però evidentment des de la independència, ja que només des d’aquest estatus es pot assolir la plena sobirania i llavors si d’igual a igual tot és negociable i tot és possible.

Tot sovint se’ns diu als que volem la independència, que vivim en un món tancat i excloent i jo em pregunto, no seran els que no volen la independència de cap de les maneres, els que viuen en un món tancat i excloent?

Manel Mayor                                                     18 d’agost de 2016

Veient el rumb que anaven agafant els fets, decideixo que el millor seria jubilar-me, en aquells moments estava a punt de fer als seixanta, però noi, em trobo el mateix entrebanc de sempre, sóc autònom, i amb tota la mala grapa, manca de sensibilitat i d’educació, em diuen que fins els seixanta-tres no hi ha res a fer.

El cas és, que quan per fi vaig cap a engegar els tràmits de la meva jubilació, la funcionària de torn, em va fer sentir pràcticament com un delinqüent, que per cert, no era pas la mateixa de tres anys enrere, però sí que era el mateix establiment, a la meva ciutat.

Per sort, tal com he comentat més d’un cop, m’envolta molt bona gent, que a més a més també m’estima, doncs bé una d’aquestes persones, que jo també m’estimo molt, em va dir: si em vols creure a mi, demana hora a Girona i te’n sortiràs més bé i nois: paraula de santa, em varen tractar correctament, amb una exquisida amabilitat i facilitant-me tots i cadascun dels tràmits.

Malauradament, encara no tots els funcionaris que estan de cara al públic, són d’aquest tarannà, però si ho comparem amb temps passats, d’aquests, dels bons, es pot dir que n’hi havia cap ni un.

A la meva vida professional em vaig haver de relacionar contínuament amb funcionaris del departament d’indústria, tant quan era de titularitat estatal, com després que va ser de titularitat de la Generalitat.

Evidentment em vaig trobar de tot, però cada cop va anar a millor, no diré noms però sí que faré esment d’un senyor que per documentació d’expedients elèctrics havia de tractar amb ell, va ser el primer que vaig veure que tractava a la gent com a persones i amb una amabilitat a prova de bomba.

I ja per acabar aquesta sèrie, fer esment d’una funcionària també d’aquest departament, que quan jo la vaig conèixer era molt jove, jo també ho era i el darrer cop que la vaig veure era la cap de departament. D’ella volia destacar a part de la seva gran i exquisida amabilitat, la seva habilitat per fer-ho tot fàcil.

Bé, volia deixar constància que de funcionaris i funcionàries n’hi ha de bons de dolents i d’altres senzillament incompetents.

Manel Mayor                                                       16 d’agost de 2016

Avui, en obrir l’ordinador i anar a fer el tafaner a les xarxes socials, m’he trobat amb un article que va vaig compartir a la xarxa, avui fa justament cinc anys, us deixo l’enllaç per si algú de vosaltres hi vol esmerçar el seu temps: https://desdelamediterrania.cat/2011/07/19/carta-a-la-senorita-rottenmeier/

El cas és que me l’he tornat a llegir i ostres!!! Sembla escrit d’avui mateix. L’article en qüestió, va del tracte que donen alguns funcionaris poc eficients, a la gent que requereix els seus serveis.

Si llegiu l’article al qual us conduirà l’enllaç, us adonareu que qui el va escriure, té força més traça que jo en aquest art d’escriure, però del que es tracta, no és de la traça, si no dels fets que vull exposar.

Tots els que em coneixeu personalment ja ho sabeu, però n’hi ha d’altres que només em coneixen virtualment i perquè agafin el fil els n’hi vull fer cinc cèntims: ara fa aproximadament sis anys i mig, que una malaltia pulmonar em va apartar del món laboral, una malaltia que em van dictaminar com a crònica, però que a mi se’m va presentar de sobte, de cop i volta.

El cas és, que mentrestant no diagnostiquen la malaltia del tot, passen uns mesos i evidentment jo estic de baixa, com que la cosa es va allargant, comencen inspeccions de la mútua que em tocava i el metge veu que evidentment allò no tindrà solució i em deriva a inspecció de la seguretat social.

El cas és i per no allargar-me, decideixen que sóc apte pel treball, ah abans no se m’oblidi, jo era autònom, el cas és que els porto a judici i el gran jutge que em toca, dicta la sentència següent, reconeixen la malaltia en tota la seva amplitud, però com que sóc autònom m’ho puc combinar com vulgui… millor no faig cap comentari, no trobeu?

Com que veig que això s’allarga molt, tallaré aquí i en faré una segona part.

Manel Mayor                                                   16 d’agost de 2016

A vegades i per sort no pas sovint, s’empodera de mi un sentiment de pessimisme, a causa de la mesquinesa d’algunes persones, a les quals la seva enorme egolatria, els impedeix veure el món en tota la seva amplitud.

Aquesta mena de gent, empudega tots els àmbits d’aquest nostre món, són individus que per aconseguir els seus objectius, no s’aturen davant de res ni de ningú i renoi!! Els he hagut de patir tant de manera real com virtual.

Sortosament la molta bona gent que m’envolta contínuament, contraresta aquests individus nefastos i em retorna el meu natural optimisme.

El que més em molesta però d’aquests estadis pessimistes, és el sentiment de ràbia que poden arribar a generar i encara pitjor, despertar aquells sentiments primaris, que la cultura ens ha ensenyat a reprimir.

No voldria pas que us emportéssiu una impressió equivocada o esbiaixada d’aquests meus passatgers estats d’ànim, per explicar-ho o mostrar-ho en imatges, crec que aquesta fotografia que encapçala l’escrit, ho descriu prou bé: malgrat l’estretor i profunditat que pot semblar claustrofòbica (estat pessimista), la gran quantitat de llum, que s’emporta la foscor al fons del fons, difumina aquesta primera impressió (estat optimista).

Manel Mayor                                                       13 d’agost de 2016