He tornat a gaudir del dinar de Nadal, dinar que es caracteritza a part de la munió de gent que s’hi aplega, per l’enorme durada de la sobretaula, aquest any ha estat segurament la més llarga dels darrers cinc o sis anys, però malgrat haver estat tant llarga… pràcticament no hi ha hagut debat polític, deu ser perquè tothom s’ha convençut que anem pel bon camí, o bé que per fi es veu que no n’hi ha d’altre, el cas és que només es va mencionar, com aquell que diu de passada.

Com que el dia de Nadal a partir de l’hora de dinar, aquest es converteix en l’únic objectiu de la jornada, i com que tampoc em llevo d’hora, es pot dir que no gaudeixo del carrer, que no tinc temps de passejar pel poble, per tant em remetré a l’experiència del dia anterior, a la vigília de Nadal.

Durant el matí em van tenir ocupat, però a la tarda vaig sortir a fer un tomb, suposant que l’assumpte de l’enllumenat nadalenc ja estaria enllestit… quina va ser la meva sorpresa, vaig queda enormement decebut i trist, en veure la decoració tant tristoia, de tot el nucli central de Sant Feliu… feia veritable llàstima, això és el que hem d’oferir als nostres visitants? Vaig veure més real encara, aquella meva afirmació, que el nostre poble se’ns esta morint a poc a poc… això és el volem realment? En som conscients realment?

Totes aquestes meves afirmacions, no impliquen ni volen dir, que amb una il·luminació i una decoració nadalenca més adient, els nostres comerços haguessin fet més vendes, perquè malauradament el que no hi ha son diners i si la gent no té diners no pot comprar. Però si no posem remei a totes aquestes mancances exposades anteriorment, tota la nostra població se’n ressentirà.

Perquè el jardí floreixi, abans l’hem de sembrar i perquè la llavor germini, hem de plantar el gra en el lloc adient, l’hem de regar de manera oportuna i hem de procurar que li toqui suficientment el sol, només així tenim la possibilitat de poder-ne gaudir. En canvi, si volem plantar palmeres al Pirineu i geranis sota el llit, no farem pas bon negoci…

Manel Mayor                                                           26 de Desembre de 2013

De l’adolescència a la joventut, i aquella amargura que no s’acabava, semblava talment que havia de ser eterna, tot i que en determinats aspectes, semblava que s’havia relaxat.

I per fi va arribar el gran dia, que el dictador va morir d’una punyetera vegada. Només en guardo una pena d’aquell dia, i és que l’avi Panxo ja era mort feia uns anys, i no va poder gaudir del moment, doncs el seu desig, era fumar-se un gran cigar, per celebrar-ho. Sé que aquests sentiments poden semblar sàdics, però d’un criminal no es pot tenir pietat.

Aleshores va venir el gran engany, ens van intentar fer creure, que gaudiríem de llibertat,que allò que venia era una autèntica democràcia, que la refotuda dictadura s’havia acabat, i en principi, certament ho varen aconseguir. Però la realitat ha estat molt diferent, aviat vam obrir els ulls, no pas tothom, però si força gent. A poc a poc, ens adonàrem, que havia estat un miratge, que els franquistes s’havien fet amb el poder altra cop, per canviar-ho tot, i que tot restés igual, i així hem arribat fins a la actualitat, amb un engany, rere l’altre i continus incompliments, tal com és norma i ha estat sempre al regne de Castella. I ara per fi, el poble ha dit prou.

I en això estem, treballant per la llibertat definitiva, cercant una voluntat prou àmplia, per alliberar-nos de manera pacífica i democràtica.

Ara torno a fer un salt enrere, i aclucant els ulls em venen unes memòries, que em fan somriure.

Recordo que des de la finestra del menjador estant, contemplava amb fruïció exagerada, el trànsit de carros i carretes i els seus respectius carreters, amb especial atenció cap aquests darrers, amb els seus renecs, aquests renecs em cridaven enormement l’atenció, perquè eren talment com aquell que recita una lletania, i jo ho trobava francament divertit i emocionant. De ben segur que era perquè estava prohibit i perquè a col·legi ens deien que era pecat i que si ho dèiem ens cremaríem a l’infern, i com que no estava bé, era atrevit desitjar-ho, però per sobre de tot, jo ho trobava molt divertit.

Sobretot en recordo una de recitada, que era, o si més no jo li trobava, certament espectacular. Es sentia boooo!! I al tornar a sortir arriiii!! I llavors venia allò tant esperat: arri et dic!!! la mare que et va arribar fins a parir!!! I fot-li cop de fuet, i n’hi havia més però aquesta era realment espectacular.

Aquestes petites trapelleries d’infantesa, posaven una mica de color a aquells dies grisos… grisos de tristor i que recordo sovint en blanc i negre, temps en que tot era prohibit i en que tot era pecat. Saltar-se les prohibicions de tota mena, ens posava color a les nostres petites vides, doncs s’ha de tenir en compte, que gambàvem molt pel carrer, a l’hivern menys, perquè es fa fosc molt aviat.

Com que la mainada del barri no érem pas de casa bona (si més no la majoria), la nostra diversió majoritària era jugar al carrer i fer totes les trapelleries possibles. I així anàvem pujant, de la infantesa a l’adolescència i d’aquesta a la Joventut, tot anant conquerint llibertat al marge de la llei, gràcies a l’alenada d’aire fresc, que va significar per tots nosaltres, l’arribada d’aquests turistes estrangers, vinguts d’arreu d’Europa.

Bé, després d’aquest salt enrere, tornem-hi cap a l’actualitat, en que tenim engegat aquest procés, aquest camí que ens ha de dur cap aquella tant cobejada llibertat i en el que tantes esperances hi hem posat. Un camí que no estarà lliure d’entrebancs, sinó que estarà ple de dificultats, i molt probablement farcit de traïdories i males arts, però crec, n’estic segur que ens en sortirem.

No he pas pretès fer un llibre de memòries… he fet unes petites pinzellades sobre les meves vivències, tal com jo les recordo, i espero que hauré estat capaç, d’arrencar un petit somriure a més d’un.

Manel Mayor                                                              23 de Desembre de 2013 

Jo devia tenir uns vuit o nou anys, i un dia el pare que no parlava mai de política, només parlava de feina i de futbol, tot veient-me escriure, m’etzibà: Catalunya no s’escriu així amb ”ñ” s’escriu amb “ny”, a lo que jo vaig respondre: no pare, a mi m’ho han ensenyat així, bé ho diu al llibre!! Collonades em digué tot tossut, ja et buscaré un llibre que tenia jo quan anava a estudi, durant la República, i la discussió va acabar aquí.

No recordo quan de temps va passar, però si que recordo, que devia estar malat amb febre, no res greu, però que m’impedia fer la vida normal, i allà que apareix el pare amb el refotut llibre. Era un llibre gens gruixut, no pas gros i manuscrit, no era amb lletra d’imprenta…

I de cop i volta, va canviar la meva visió del mon, del meu petit mon. Resulta que si que teníem guerrers, el millor del mon: en Jaume I el conqueridor, i teníem història, fins i tot escriptors i poetes i un grandíssim arquitecte: en Gaudí. Vaig descobrir en Joan Maragall, en mossèn Cinto Verdaguer i en Francesc Macià i en Lluís Companys.

No era un llibre extens, però em va canviar la vida, bé no sé si seria la expressió exacte per explicar-ho, però si no me la va canviar, em va marcar per sempre. Si a tot això li afegim la meva inquietud i la meva curiositat… des d’aleshores em vaig convertir amb l’encarregat de buscar ràdio Pirenaica, cada cop que l’avi Panxo m’ho demanava –l’avi ja no s’hi veia gaire,doncs tenia cataractes-, bé, no li calia pas insistir-hi, i ja ens teniu tots dos escoltant l’emissora de la resistència comunista. També em vaig convertir en un corcó, preguntant sempre per l’altre avi, aquell que no vaig poder conèixer, però la meva font d’informació més gran, va ser la meva estimada avia Rosa.

En un món de prohibicions i de mentides, em resultava del tot imprescindible, l’enciclopèdia ambulant que era la meva avia, una dona de memòria prodigiosa, que proporcionava dades fiables, dades que quan vaig tenir accés a llibres d’història fiables, vaig poder contrastar. Era com diria la meva filla, una base de dades inesgotable.

La meva avia era una dona valenta i de gran caràcter, que va haver de criar cinc fills tota sola, en un país miserable i hostil, doncs no en va, era dona d’un militant comunista exiliat, que havia fet la guerra contra els feixistes., mal vista doncs pel poder civil, militar i eclesiàstic. Va tenir com es pot veure, un bon paperot per resoldre, però se’n va saber sortir. I per sort meva, en vaig poder gaudir molts anys, i guardo amb especial alegria, el record de com va viure i veure el casament de la meva filla, la seva besnéta més gran. La seva cara desprenia alegria, la seva expressió traspuava felicitat, vertadera felicitat!!

Malauradament, no va arribar a conèixer, la que hagués estat la seva primera rebesnéta, i no pas per gaire temps, però així és la vida.

Ara amb el pas el temps i amb la perspectiva que et dóna, ho recordo tot plegat amb malenconia, amb una barreja de tristor i alegria.

Bé, me’n he anat un xic del fil de la narració que estava duen a terme, i em disposo a continuar. Entre l’enciclopèdia vivent i l’arribada d’estrangers cada estiu, la informació anava arribant, però no ens podíem desfer, de la terrible llosa que era la dictadura, amb el seu mon de manipulacions, corrupcions i censures.

Manel Mayor                                                              23 de Desembre de 2013 

Tot i que ho publico tot  al mateix temps, he decidit dividir-ho en tres parts, perquè la seva lectura no sigui gaire feixuga. Hi haurà qui ho vulgui llegir tot seguit, però n’hi ha d’altres que sel’s hi fa llarg, quan l’escrit sobrepassa una plana

Quan jo vaig néixer, ara ja fa més de seixanta anys, diuen que encara hi havia resistència a les muntanyes, els maquis encara eren presents als Pirineus, i a la llunyana Galícia. Aquests valents feien front als maleïts feixistes, que malauradament havien guanyat la guerra que ells mateixos van engegar. Tot just s’estava acabant diuen, una llarga i dura postguerra, que ens va deixar el nostre país, totalment destruït com a tal i sumit a la més profunda de les misèries. No pas per a tothom és clar, n’hi va haver que s’hi van fer rics, en aquest estat de coses, els addictes i col·laboradors del nou règim, de la nova dictadura feixista, en varen fer molts de diners, talment com si haguessin tret la rifa.

Eren, com es pot intuir mol fàcilment, temps molt dolents i difícils, temps d’esclavatge profund, com a catalans i com a demòcrates. La nostra Nació, estava sotmesa al Nacionalcatolicisme del règim franquista, eren temps foscos i tristos, tot i que hi hagi gent, que no vulgui que sigui dit.

Tot i aquesta foscor i aquest sotmetiment, la nostra jovenalla tenia il·lusions, s’enamorava i mirava el futur amb esperança, malgrat que tot estava prohibit i tot era pecat. Als col·legis els hi volien fer creure, que allò que havien aprés a l’escola, abans que ens envaïssin amb els seus tancs, era mentida, era fruit de la depravació, dels homes i dones “rojo-separtistas”, doncs així els anomenaven els feixistes, de fet a alguns de nosaltres, encara ens hi anomenen d’aquesta manera.

Quan encara anaven a escola, i encara no era ni temps, ni en tenien, per enamorar-se. Havien d’aguantar les humiliacions d’algun feixista, reconvertit en mestre, que fins i tot tenia la barra i la pocavergonya de dir a aquelles criatures, que els seus pares, que havien lluitat per la llibertat, eren males persones, eren dolents. Alguns d’ells morts i d’altres exiliats, que no van tornar mai més, amb el consegüent trauma per aquelles pobres criatures.

Com que jo vaig néixer en un poble, hi ha coses que no te les poden amagar, no et poden amagar que la gent de la teva família i amics de la teva gent –amb excepcions a banda i banda- parlaven en català, i el castellà el parlaven molt malament, fins i tot hi havia gent gran, que no ens sabia gens de parlar castellà. Essent un infant, i com a tal inquiet i observador, trobava molt estrany que els municipals, policies i guàrdia civils, i la gent de la ràdio, fossin tots castellans, si més no estrany i difícil d’entendre. Si, només em refereixo a la ràdio, perquè apart dels diaris, que per cert només eren en castellà i al servei del règim, no hi havia res més.

Bé tornant a agafar el fil del començament del paràgraf anterior, sobtava que no hi haguessin escriptors catalans, si més no, que no en tinguéssim coneixement, no teníem de res, ni tan sols guerrers, ni història, fins i tot allò que enraonàvem, no era un idioma, valguem déu, era un dialecte del castellà!! Sort que teníem el Barça, però fins i tot als nostres herois i els mots del futbol, els castellanitzaven, l’Antoni Ramallets, era Antonio Ramallets, en Joan Segarra, era en Juanito Segarra… un aut era un fuera de banda…

Manel Mayor                                                              23 de Desembre de 2013 

Tant d’esperar que arribessin les festes de Nadal i ja hi som de ple, som a tocar ja del dia més senyalat, el dia de Nadal, jornada netament familiar, el dia de l’espera’t àpat, del tradicional dinar de Nadal, amb totes les generacions juntes i barrejades, amb el garbuix de la mainada, la impaciència del jovent, la serenor dels entrats ja a la maduresa i la tradicional emoció continguda d’aquells que ja son arribats a la darrera etapa de la vida i que per tant tenen d’aquesta, també una perspectiva més amplia i més profunda.

Tots junts, al voltant d’una taula  nombrosament agomboiada, per tot l’estol familiar, i tota ella farcida de variades viandes, i begudes nombroses, ens disposarem a celebrar com cada any, aquesta data tant senyalada, menjarem, beurem, però sobretot, parlarem, xerrarem, de tot una mica, fins i tot de política, els joves i els grans, fins i tot els més vells, tots hi voldran dir la seva… fins i tot haurem d’anar alerta a no ferir sensibilitats, doncs aquest any més que mai, la consulta i l’anada cap a la independència hi seran més presents que mai, fins i tot… encara que ho vulguem evitar, tard o d’hora sortirà.

Com cada any però, la sang no arribarà al riu, i per molt que ho haguem discutit, acabarem desitjant-nos bones festes.

I ja per acabar, des del fons del meu cor que vol ser independent i que es deleix per tenir d’una vegada aquella tant desitjada República Catalana, que ens ha de permetre viure en un Estat lliure i socialment més just, us desitjo que passeu un BON NADAL!!!!

Manel Mayor                                                            23 de Desembre de 2013

Tot i que vaig dir i escriure que no publicaria més converses amb la Claudia, de cop i volta m’ha agafat una necessitat vital de escriure, de deixar fluir els meus pensaments, tot recordant que d’aquí poca estona és el seu aniversari.

Al no ser un professional de l’escriptura, em passen coses curioses, si més no a mi m’ho semblen. Quan vull escriure sobre algun tema molt determinat, i vull que sigui precisament en aquell moment en el que m’ho he proposat, tinc inevitablement la tendència a bloquejar-me, no pas totalment, però si de manera significativa i prou empipadora.

En canvi hi ha moments que hom diria de màxima inspiració, que em succeeix totalment lo contrari, m’he de posar a escriure precipitadament, perquè les idees em flueixen a una velocitat vertiginosa.

És el mateix que m’està passant en aquest precís instant, en el que tot d’idees em flueixen del meu magí cap a l’exterior, sense cap mena d’ordre i que les intentaré ordenar amb la màxima cura possible.

Vaig conèixer aquesta dona meravellosa, aquesta persona menuda d’aparença fràgil, però que amagava un doll d’energia aclaparant, la vaig conèixer deia, de manera inesperada en un sopar d’ERC, i crec que ja en el moment que me la van presentar, hi va haver un cert “feeling”, que es va anar engrandint amb el pas de temps. Aquest “feeling” no era pas només cosa meva, això es pot fer extensible a tots els de casa, la meva dona i els meus fills i puc afirmar sense cap mena de dubte, que la consideràvem una més de la família.

Aquest ja és el tercer aniversari, que no hi ets amb nosaltres i aquest dia ha deixat de ser de celebració, per convertir-se en un dia trist i melancòlic, de fet per mi no és pas molt diferent dels d’altres anys, perquè també eres lluny, gaudint de la neu, però molt i mol distint, perquè jo et sabia plena de vida i la teva absència no em generava pas tristor, i ara només vius dins del cor i del pensament d’aquells que tant t’estimàvem i et continuem estimant.

Quan arriben dies d’aquests, la meva malenconia em porta a recordar, les tantes i tantes coses que fèiem junts i totes les que varen quedar pendents per sempre més, aquesta tristesa també em fa enyorar, aquells ulls meravellosos que tantes coses deien i que a mi no em van mentir mai.

En aquests moments tinc els ulls ben humits, tot recordant el que ens va quedar per fer, i que plegats no ho podrem continuar, sé, n’estic segur que això son rampells d’egoisme, perquè no puc gaudir de la teva presència, la teva força em donava vida, em feia més fort, em permetia encarar el present i el futur amb optimisme.

Tot i que ho he intentat, no me’n he pogut estar de encetar una altra conversa amb tu, deu ser perquè ja s’ha generat una inèrcia, que ho fa segurament més senzill d’aquesta manera. Ja per acabar, m’acomiado tal com ho feies tu Claudia estimada: “un besote” ben fort.

Manel Mayor                                                             20 de Desembre de 2013

Aquest dilluns, tot llegint un article del “Financial Times”, me’n adono que tot i les bones intencions i la seva neta visió democràtica del conflicte català, comet el mateix error que la majoria d’espanyols… no reconeix que Catalunya és una Nació i que per tant té dret a la seva plena sobirania. I a més a més, sembla que desconeix completament el tarannà del govern espanyol i del seu entorn, doncs aquests no han estat mai oberts a negociar, bé ni aquests ni l’altre gran partit espanyol. S’equivoquen i molt, tots aquells que es creuen que aquest procés de secessió que està en marxa, és fruit d’una escalfada de tardor, que és un caprici del President Mas… és fruit d’una llavor que ha anat germinant durant molt de temps, i que circumstàncies diverses, l’han anat abonant i ara en aquests moments, està florint en tot el seu esplendor.

M’adreço a questa oligarquia espanyola i els seus aliats perifèrics, com ells mateixos els anomenen, perquè deixin de fer catúfols i dir les bestieses que hem de sentir, dia si, dia també. Tot i que sé perfectament que predico en el desert, els hi he de dir que malgrat amaguin el cap en un forat a l’estil dels estruços, Catalunya és una Nació, sotmesa, això si, desposseïda de tots els seus drets i les seves lleis, en fa ja tres-cents anys, bé, els farà l’any que bé, derrotada militarment, si, víctima d’una repressió criminal i d’un genocidi cultural que fa feredat, que malgrat ho vulguin negar, està molt ben documentat.

L’Estat espanyol d’ençà Felip cinquè, ha intentat assimilar-nos i fer-nos desaparèixer com a poble, han maldat i malden encara, per esborrar del tot la nostra identitat. Malgrat tots aquets esforços que hi han esmerçat i continuen esmerçant-hi, encara som aquí, encara plantem cara, malgrat el meu poble hagi estat titllat de covard, entre tots hem sabut resistir i subsistir.

Tal com acabo de remarcar, se’ns ha titllat de covards, amb la disfressa del seny, tots sabem que quan els espanyols parlen del seny català, en realitat estan parlant de covardia, però en això també s’han equivocat. El Poble català com tal d’aguantar la terrible opressió, a que ha estat sotmès en diferents onades al llarg del temps, ha fet gala de tenir molta paciència, i ha anat esperant el moment oportú, per poder exercir el seny, si, però també tota la  rauxa, tota aquella rauxa continguda durant tots aquest anys.

Quan parlo de rauxa, no em refereixo pas a una disbauxa i una bogeria desbocada, sinó a aquell sentiment que ens fa sentir prou valents, per afrontar tasques difícils, moments complicats, que ens permet ser lo suficientment arriscats, per plantar cara a tota mena de dificultats, com les que haurem d’afrontar per aconseguir la llibertat, de la qual sembla que ja n’albirem la llum i em fa l’efecte que n’estem col·locant la primera pedra.

Manel Mayor                                                              18 de Desembre de 2013

No sé si és degut, a que hi ha gent que té tendència a confondre competències, o bé que al veure que assisteixo a tots els plens municipals, o bé que soc part activa als actes amb càrrega política, o que assisteixo amb assiduïtat als actes en pro de la independència, el cert és que tot sovint, cada cop més ciutadans m’interpel·len, per afers que ells consideren mancances i que han de ser objecte de crítica, per tal que el govern municipal ho regularitzi. Tot i que jo no soc pas regidor, les queixes m’arriben a mi… no és pas que em molesti… de cap de les maneres, ho constato perquè no deixa de ser curiós.

Soc un modest president de secció local, però tot i així, encara que no ho pugui resoldre de manera directe, procuro en virtut de la importància de l’afer, solucionar-ho mitjançant el meu regidor, enfrontant el problema directament al regidor corresponent o fent com en el cas que avui ens ocupa, un escrit exposant el problema.

Fa uns dies en varen fer el comentari, que es feia un “picnic” a dalt al Salvament, dies desprès una altra persona, em va dir que ho havien estassat, però que semblava que s’havien fet enrere. El cas és però, que la queixa més consistent, va ser relativa al perill que suposa la nul·la protecció, que hi ha a la zona en que hi havia ubicada la casa del “farolero,” la casa on havia viscut la família Paris.

D’ençà que arrossego la meva malaltia crònica, no hi vaig pas sovint a dalt al salvament, doncs com que tot és pujada, em suposa un esforç considerable, i els cops que hi pujo, faig la volta a tota la ronda i no m’hi acosto a l’altre cantó. Però tant em van insistí, que hi vaig pujar,  m’ho vaig mirar i fins i tot vaig fer unes quantes fotografies.

El cert és que en tot el seu perímetre, aquesta àrea no té ni una sola protecció i això entranya un perill imminent, si per casualitat alguna criatura li dóna per anar-hi corrents i sense mirar res, com solen fer habitualment la canalla, quan se’n adoni ja serà daltabaix al “varadero” a baix a mar o bé daltabaix el marge que dóna a les escales del Salvament.

Crec que no seria pas forassenyat, posar-hi alguna mena de senyalització, si més no que en alertés els adults. Com es pot veure a la fotografia, no hi ha pas res que indiqui que hi pot haver cap perill, seria bo que si més no pels forasters, és fes quelcom per senyalitzar que hi ha una certa perillositat.

Clicant sobre la fotografia de sobre aquestes línies, en veureu unes quantes que il·lustren una mica allò que he intenta explicar.

Manel Mayor                                                                    15 de Desembre de 2013           

Tot i que no és la pregunta desitjada, com ja he dit abastament en altres ocasions, la meva pregunta només havia de menester un si, però ja està fet, i si així tenim el suport de dos terços del Parlament, endavant. Tot i la recança que em produeix, hem d’estar satisfets, doncs per fi tenim data i pregunta, ara toca treballar, per continuar un projecte tant engrescador com el de conquerir la tant desitjada llibertat.

Un cop expressats aquests pensaments i desitjos, passaré a contestar les poca-soltades que he estat sentint les darreres hores, tot i que en principi no em venia pas bé del tot. Les diuen tant grosses, que no sé ben bé per on començar, si pels seus deliris constitucionals o per l’animalada que Catalunya sempre ha estat Espanya, per la seva sagrada unitat de la Pàtria, per la sobirania… En primer lloc els hi voldria recordar, que don uns mestres en la tergiversació, en la manipulació i en la mentida, i mirin passaré en primer lloc, per la primera bestiesa. Per no anar més lluny en el temps, començaré per la mort del darrer monarca del casal de Barcelona a l’inici del segle quinze, el 1410 per ser més exactes, Va morir doncs Martí l’Humà sense descendència directe i no entraré en més detalls, aleshores fou convocat consell per dirimir el successor, sent els principals pretendents, el compte d’Urgell i Ferran d’Antequera, i va ser aquest darrer el que finalment va assolir la corona, en el malaurat Compromís de Casp, un descendent d’aquest primer rei foraster, Ferran II, anomenat el catòlic es va esposar amb Isabel I de Castella, això no significa pas el començament d’Això que tant orgullosos anomenen Espanya, simplement compartíem reis amb Castella, però la nostra nació continuava essent sobirana i malgrat les dificultats i les disputes, al tenir monarca estranger, per ser nomenat rei de Catalunya, havia de jurar les constitucions.

Malgrat que van intentar prendre’ns la nostra sobirania, amb multitud de maniobres polítiques des de la cort castellana i de múltiples conflictes, no va ser fins a la guerra de successió amb la caiguda de Barcelona, a la que va seguir una repressió salvatge, el decret de nova planta… O sigui que de sempre junts i compartint destins, res de res, sotmesos de la manera més salvatge.

També ens martiritzen amb la constitució que vostès no varen pas votar, una constitució que una gran majoria de la gent del meu País, ho va fer greument coaccionada per la por, per la por de que ens traguessin l’exèrcit al carrer, era això o…una nova guerra potser?

En quan a la sacrosanta unitat de la pàtria, la seva és clar, que volen que els hi digui? Vostès deuen trobar la mar de normal, no reconèixer Catalunya com a Nació, doncs mirin això… no els hi accepto pas, Catalunya és una Nació mal els hi pesi, i és sobirana, perquè tot poble té dret a la seva sobirania. I com que Catalunya i Espanya son dues Nacions diferents, la unitat… jo no la veig per enlloc. I ho deixaré aquí, que veig que m’he allargat molt.

Manel Mayor                                                                      13 de Desembre de 2013     

Ara aquells estrangers que van comprar finques a la nostra població, s’han fet grans i anhelen tranquil·litat i no gaire soroll, paral·lelament turistes del nostre mateix País, van fer el mateix que aquests ciutadans estrangers, o sigui van adquirir propietats i també s’han fet grans i pateixen dels mateixos mals que els forans i ens generen els mateixos problemes i maldecaps, dels quals en parlaré un xic més endavant, per no perdre el fil de tota l’evolució.

Paral·lelament a aquestes misèries del turisme, es va anar propiciant l’anorreament de la indústria ganxona, uns per no fer les inversions que calien i els altres -l’administració local-, perquè en comptes de donar facilitats per el seu desenvolupament i progressió, els hi va posar tota mena de traves, Total ens hem quedat sense indústria tèxtil i la surera ha quedat reduïda a una mínima expressió.

Torno a agafar el fil del turisme, i ens trobem que a resultes de tots aquests fets esmentats més amunt, ens anat quedant desproveïts de places hoteleres dins el casc urbà. I ja només faltava que els dos germans Anllò morissin, sense fer testament i sense descendència ni hereus clars, per acabar de matar gairebé la industria hotelera a Sant Feliu de Guíxols.

Per no allargar-me massa, no entraré a valorar la qualitat del turisme que ocupava els hotels Anllò, però en quantitat, dins de la població pròpiament dita, era l’ocupació prioritària i l’hotel que tenia a dalt de la muntanya de Sant Elm, s’havia anat millorant amb el temps i gaudia d’uns jardins com no n’hi havia d’altres.

La gestió de l’herència Anllò, com tots nosaltres coneixem, ha estat malauradament nefasta i ara resulta que tenim tot un capital patrimonial, que es va degradant dia a dia.

Amb el comerç, la gestió i la planificació no ha estat pas millor, doncs es va donar via lliure, a totes les grans superfícies existents al planeta, cosa que ha constituït l’ensorrament i la destrucció gairebé total del petit comerç, del comerç de proximitat, tot i que molta part dels pocs que queden, fa anys i panys que no han invertit res per millorar el seu negoci.

A que ja m’ho deixava, tots aquests turistes que s’han fet grans, pretenen que la nostra ciutat sigui com un balneari, i si no vigilem ens quedarà morta del tot

Ara si que ja no m’allargo més, però crec que queda força clar, allò que he volgut exposar.

Manel Mayor                                                        10 de Desembre de 2013