Avui m’he despertat molt ganxó, no sé el perquè, m’ha vingut al cap, aquella cita atribuïda al polifacètic i excèntric Santiago Rusiñol: Sant Feliu és una gàbia d’or plena de mussols. Aquesta cita que ha perdurat fins a l’actualitat, té diverses lectures i segurament totes encertades, però jo em quedo i crec que no m’equivoco o si ho faig, no pas gaire, jo em quedo, deia, en què els ganxons som peculiars, diferents, diguem-ne.

Ara, permeteu-me fer un viatge virtual en el temps, ajudat només per la meva memòria, amb el que segurament l’exactitud no hi serà pas gaire present, la cronologia tampoc hi serà aplicada estrictament, però com que aquestes reflexions, no pretenen ser un tractat històric ni res que se li assembli, crec que em puc prendre aquestes llicències.

Recordo el port, amb molta activitat i amb vaixells de càrrega de grans dimensions, crec recordar, que almenys atracava una nau per setmana, d’aquestes característiques, les barques dels pescadors, eren a la platja, al racó, bé, aproximadament de la perpendicular del River, fins al racó. Tot això, no destorbava pas als turistes, tot al contrari, en gaudien, de fet, és el que buscaven, les peculiaritats d’aquell indret tan bonic que havien vingut a visitar, per això els hi agradava veure les barques, les xarxes que refeien al passeig, ben bé al costat de la platja i no em voldria pas oblidar, de les tavernes, principalment aquelles que tant els hi agradaven, aquelles en les que gaudien de les cançons de taverna, la de can Saura i la de can Seis.

Tot això va desaparèixer, dit una mica barroerament, per l’afany dels diners, crec jo, que de manera completament equivocada, es va passar del turista selecte a la massificació. Tornant al port, amb l’excusa del turisme, va anar a poc a poc, progressivament a la baixa, però hi ha un fet que recordo especialment, és el del projecte d’instal·lar al port uns dipòsits de ciment, que contínuament irien pastant el producte a punt per utilitzar-lo, era un projecte força bo, que tenia una pega, era una competència directe per l’empresa Suberolita, ubicada a Santa Cristina d’Aro, degut a les pressions i manifestacions manipulades, el projecte va viatjar a Palamós, tal com havia anat fent el trànsit nàutic.

Podria parlar també del nostre passeig, que com diu la dita: qui l’ha vist i qui el veu, però d’això ja n’he parlat algun altre cop i de fet per parlar-ne ho he de fer només d’ell perquè és un tema que per si sol dóna per molt i m’ocuparia molt d’espai i crec que per avui ja n’hi ha prou.

Manel Mayor                                                                       21 de novembre de 2014

Definitivament, sembla ben cert que de l’Ebre enllà, ni ens entenen ni ens volen entendre i en el vessant històric, no s’han parat a pensar el perquè de la situació, molt al contrari, s’enroquen en la seva postura prepotent i dominant.

Ahir, sense anar més lluny, estava mirant el programa 30 minuts de TV3 i a part de l’empresari valencià, que només mirava d’evitar riscos, tot mirant per la seva butxaca, hi ha dues floretes a càrrec del llicenciat en història i del catedràtic en dret civil o constitucional, ara no ho recordo bé i em fa mandra buscar-ho, perquè tampoc és rellevant, dues floretes deia, que em varen deixar, no astorat, perquè ja sóc poc donat a les grans sorpreses, però si ho vaig trobar, un xic inesperat per la seva contundència.

El llicenciat, que primer ens el varen presentar com a historiador i seguidament només com a llicenciat d’història, afirmava, que no hi ha base històrica, que avali la independència de Catalunya, automàticament em surt la meva resposta: senyor meu, abans de fer afirmacions gratuïtes i completament errònies, cal que es documenti adequadament.

L’afirmació del catedràtic, també és d’allò més sucosa, doncs deia sense cap mena de rubor, que Catalunya no és sobirana, com tampoc ho és Castella, home, vostè s’està fent trampes al solitari, vaig pensar jo, obvia que Castella és la nació dominant i que ha absorbit a la major part d’antigues nacions de la península i que per tant és sinònim d’Espanya que sí que és sobirana segons ens indica, però té tres floroncos al cul, el més gran dels quals és Catalunya en aquests moments, però vostès no volen que sigui dit.

Si haguéssim de fer un dictamen d’aquesta situació, segurament seria que la gran majoria de l’estat espanyol, ens veu com a súbdits seus, fruit d’una derrota militar i per tant per això, són ells els que tenen el dret a decidir el nostre futur, com a part dels seus drets de conquesta. No han entès ni tampoc volen entendre, que som una nació i que ens veiem com a tal i per tant tenim tot el dret del món, a decidir el nostre futur democràticament.

Manel Mayor                                                                           17 de novembre de 2014

Quan acumules una certa quantitat d’anys i les has vist un xic de tots colors, ja hi ha poques coses que et sorprenguin del tot. Ja sé que sóc malpensat, però quan va sorgir el fenomen de “Podemos”, “Podem”, tan li fa, em va fer mala espina de seguit, durant o després de les eleccions europees, em varen preguntar pel seu líder i el seu discurs i la meva resposta va ser automàtica: molt populista, un bon activista, però ara caldrà veure’l fent política.

Ara veig que no m’equivocava gens ni mica, el mateix discurs dels anys trenta, d’aquells que s’autoanomenaven obreristes, deixem-nos de nacions, però som molt espanyols. No cal ser gaire intel·ligent, per adonar-se de la missió d’aquest messies de la veritat i la justícia, a Catalunya.

No sé si és que a Espanya ens tenen per idiotes o és que la prepotència se’ls hi converteix en idiotesa i els hipnotitza a ells. Com renoi vol que el veiem, si al mateix temps que reclama el reconeixement de Palestina, el Sàhara, el Kurdistan… Es permet el luxe d’ignorar-nos com a Nació i a menystenir-nos com a Poble.

Miri senyor Iglesias, em permetré el luxe de donar-li un consell, amb el benentès que un consell es pot escoltar o no i se li pot fer cas o no, el primer que ha de fer és mirar-se al mirall i comprovar si es pot aguantar la mirada, per seguidament fer-se la següent pregunta: tinc prou arguments i coneixements per anar a un lloc, del que no en conec la llengua, els costums ni la idiosincràsia de la seva gent i tenir la barra de voler donar els-hi lliçons?

Estic completament segur, que no em farà gens de cas, bé, en el millor dels casos, ni tan sols s’assabentarà d’aquest escrit, però pel que fa a mi, m’hauré quedat ben descansat, que de fet és el que pretenc quan escric i si de passada algú em llegeix, doncs perfecte.

Manel Mayor                                                               15 de novembre de 2014

Superada ja la ressaca de la consulta, comença a ser hora de fer o construir, el full de ruta de la continuació del procés, que ens ha de dur cap a la construcció de la nova República Catalana. Crec que de sempre he deixat ben palesa la meva opinió, que negociar amb l’Estat, només es pot fer d’igual a igual i aquest requisit solament es complirà quan siguem estat, per tant, permeteu-me que rebutgi qualsevol negociació prèvia en aquest aspecte, ja que qualsevol intent en aquesta direcció, només ens pot dur cap a la frustració, de fet ha quedat demostrat abastament.

Aquests darrers dies, hem sentit a parlar fins a l’extenuació, de negociació amb l’Estat, punt que ja he deixat clar en el paràgraf anterior, llistes úniques, llistes amb intel·lectuals i personalitats importants del nostre País… Jo ho veig diferent, podríem dir que ho veig des d’un altre prisma, no diré pas que de manera pragmàtica, sinó més aviat de forma apassionada però tocant de peus a terra, diguem que amb seny i rauxa, però tornem al quid de la qüestió, crec que la unitat d’acció, no ha de ser de cap de les maneres, uniforme, l’objectiu únic no ha de ser pas de ser ni encarcarat ni coartat.

Crec de totes, totes, que el Parlament que surti de les pròximes eleccions, aquestes que hem anomenat plebiscitàries, ha de servir per dur a terme el procés constituent del nou estat que volem construir i la declaració d’independència, passos previs a la construcció d’aquesta nova república. Per tant crec que és molt important, que siguem capaços de fer un govern d’unitat, el més transversal possible, per dur a terme aquesta tasca tan important i tan decisiva. Per fer tot això que sobre el paper sembla tan senzill, doncs, el paper tot ho aguanta, ens cal tenir-hi a dins, si, els nostres millors homes i dones, d’allò que anomenem societat civil, però compte, ens calen també els nostres millors polítics, doncs no hem pas d’oblidar, que totes les negociacions es faran en l’àmbit polític en tots els àmbits, tant amb Europa com amb l’Estat Espanyol, que també es faran, amb arbitratge o sense, però es faran. Per tant, posem-nos les piles, que diu el jovent, que hi ha molta feina per fer.

Manel Mayor                                                                          13 de novembre de 2014

L’endemà d’un dia que serà històric, encara amb l’esperit ple d’emocions, deixo volar els meus pensaments, per cercar la multitud d’imatges vistes ahir, amb cares plenes d’esperança, rostres prenyats d’enorme satisfacció, amb la percepció d’una enorme il·lusió col·lectiva… Amb tot això s’ensumava quelcom més gran, molt més profund: la determinació d’un poble decidit a trencar cadenes i assolir la llibertat.

Malgrat l’enorme desplegament de voluntariat, per poder tirar endavant aquesta consulta, encara ens hem de sentir menyspreats i insultats, doncs aquells que no volen que canviï res, ens comparen amb els nazis i els feixistes. Per respondre a tots aquests impresentables, faré servir una expressió que sempre l’hi he sentit a la meva mare i que també feia servir la meva àvia: sempre has de ser emmascarat per una paella bruta, doncs els hi vull recordar, que ells sí que provenen d’un règim amb aquestes xacres, que la major part de la cúpula, són fills o néts de feixista, o sigui que les fonts ideològiques que els han alimentat, molt democràtiques no eren, per dir-ho d’alguna manera.

Deu ser, que com que l’única forma d’expressar-se que coneixen, és la imposició, no saben entendre que nosaltres tinguem la necessitat d’expressar-nos a través del vot i tenen tendència a confondre autocràcia amb democràcia, per això mateix estan convençuts que votar és un delicte.

A part d’amenaçar-nos contínuament, abusant del discurs de la por i la demagògia, ara també volen atemorir la nostra gent, afirmant sense quedar vermells de vergonya, dient amb tota la barra del món: no volem que cap català hagi de marxar d’aquesta terra, volent fer creure a gent de bona fe, que si guanya la independència, hauran de marxar als seus llocs d’origen. S’ha de ser molt poca vergonya i molt mala persona, per fer aquesta mena d’afirmacions, fetes amb tota la mala llet i sense tenir-ne ni idea, de com està cohesionada la nostra societat.

Tornant al principi, els hi diré, que malgrat les pedres que ens llencen al camí i els bastons que ens posen a les rodes, aquest és un poble tossut, que sap el que vol i està convençut se’n sortirà i no pararà fins a assolir la victòria final.

Manel Mayor                                                         10 de novembre de 2014

Aquest article havia de ser publicat al butlletí, que periòdicament editem la Secció local d’ERC a Sant Feliu de Guíxols, la setmana abans del nou de Novembre. Però a la vista de com anava tot plegat i com que no ens sobren pas els calés, vàrem decidir post posar aquesta publicació. De totes maneres i veient que l’escrit continua essent vigent, he decidit publicar-lo i a més fer-ho amb la data que el vaig escriure.

Tothom sabia que l’Estat Espanyol ens posaria totes les traves i tots els entrebancs al seu abast i més, per entorpir el procés d’independència de Catalunya, per tant, no ens ha pas d’agafar de sorpresa, sinó que ens ha de fer més forts i ens ha d’unir més encara. Des del dotze de desembre passat, tots ens hem il·lusionat amb la Consulta del nou de novembre i malgrat la decepció de la marxa enrere i el canvi d’estratègia, hem de renovar la il·lusió, perquè sigui una data memorable.

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya i també des de la Secció local de Sant Feliu de Guíxols, volem fer una crida a la nostra població, perquè vagi a votar massivament. Hem de tenir ben present, que malgrat les traves, els impediments i els entrebancs que ens hem trobat i els que encara ens trobarem, hem de continuar tossudament, sense pausa, amb el mateix esperit i sabent que encara que sembli que a l’exterior, tothom mira cap a un altre cantó, el món sencer ens mira i està pendent del que fem i de moment, hem estat un exemple de civisme, de participació i de democràcia.

No podem abaixar la guàrdia en cap moment, perquè hem de pensar que els de les clavegueres de l’Estat, els que fan la guerra bruta, no descansen mai, ni de dia ni de nit, hem d’estar doncs sempre amatents i seguir treballant, que ja queda menys, gairebé hem arribat ja al punt de partida d’una fita extraordinària, ara no hi ha lloc pel desencís, només n’hi ha per l’esperança, que aquest camí ens ha de dur fins a la llibertat.

Manel Mayor                                                           25 d’octubre de 2014

President d’ERC Guíxols

Tothom sap o hauria de saber, que la consulta que al final podrem fer el nou de novembre, no serà de cap de les maneres, un manament democràtic que ens pugui dur a proclamar la independència, per això mateix m’han sorprès els arguments de la CUP, en voler-se implicar en la consulta i prou, la meva pregunta és: i després què? Deixem la independència per una altra dècada? Amb tot, no pretenc treure’ls-hi legitimitat, simplement deixar clar que no els entenc ni els comparteixo

Tot aquest meu raonament, no impedeix que la meva implicació i la dels meus, serà màxima, perquè la consulta sigui un èxit. Ja han passat unes quantes jornades del canvi de rumb de la Consulta i de fet encara em dura l’emprenyada, tot i així, tal com vaig assegurar en calent, hi donaré tot el meu suport. Encara que disgustat, es pot dir que estic més esperançat, que fa uns dies, fins i tot confio en què el nou de novembre sigui un èxit aclaparador i que tingui el ressò desitjat a tot el món.

Malgrat que sóc optimista per naturalesa, desconfio de certes actituds i de certs grups, als quals els agrada navegar entre dues aigües, marejant la perdiu, fins i tot diria, que no es mullen ni quan es dutxen, perquè entenc que ara és moment de posar per davant de tot, el País, per sobre d’interessos individuals i de partit, ara és hora de navegar tos plegats en la mateixa direcció, en la que ens ha de dur a la victòria definitiva i és hora també, de desemmascarar a tots aquells que d’una manera o d’una altra estan fent funcions de cinquena columna.

Manel Mayor                                                         25 d’octubre de 2014

El senyor Rull i els seus, darrerament estan molt envalentits, sembla fins i tot que s’han cregut que son els manaies del procés cap a la independència. Senyors, seria convenient que baixessin del pedestal al qual s’han enfilat i fessin memòria d’allà on eren, el matí de l’onze de setembre de 2012, sense necessitat d’anar més lluny en el temps. Els hi vull recordar humilment, que en aquesta data, encara estaven instal·lats en el més pur dels autonomismes i que va ser el poble que els va fer tocar de peus a terra i se’n varen adonar, que o pujaven al carro de la independència o els cavalls els hi passarien pel damunt.

Tothom sap, perquè el poble té molta memòria, que durant aquests darrers trenta anys, vostès han estat els reis de l’ambigüitat i uns veritables artistes fent la puta i la ramoneta. Em plau recordar-li tot això, senyor Rull, perquè se’n adoni que la societat catalana, és prou madura,  perquè no se la tracti com si fos menor d’edat. També li voldria fer avinent, que des de les eleccions de la tardor del 2012, rara vegada els hi hem sentit a dir la paraula independència, han fet servir estat propi i altres succedanis per estalviar-se l’esmentada paraula… Ja sabíem que eren molt hàbils, però també pequen de fatxendes i sovint obliden que el poble català no és pas ruc.

Tot aquest pròleg em serveix, per deixar-li clar que aquestes motos que ens vol vendre, no les hi comprarem pas. S’han entestat de manera molt hàbil, a fer-nos creure que unes plebiscitàries, només es poden fer amb llista única, cosa que sap que no és certa, es poden fer llistes separades i amb una part de programa comú, que no és altra, que la proclamació de la independència, si senyor Rull, perquè per negociar s’ha de fer d’igual a igual, ja que tots sabem que amb l’estatus actua, la negociació és d’amo a súbdit i les conseqüències ja les coneixem de sobres. Per tant, el que ens cal i de manera urgent, es la convocatòria d’eleccions que convertirem en plebiscitàries i declarar la independència, a partir d’aquest nou escenari, ja s’avindrà tothom a negociar, ah… No em voldria pas oblidar, d’una de les motos que ens vol vendre, el reconeixement internacional senyor meu, no el tindrem fins que no siguem un país independent, fer creure que es pot fer quan encara no haguem mogut fitxa, és enganyar a la gent de manera prou descarada.

Ja per acabar, només fer-li avinent que per fer política, s’ha de ser audaç i valent a més a més de ser assenyat i també faltaria més, posar per davant els interessos del país, a les prioritats particulars i de partit. Tot això que li dic a vostè, ho faig extensiu al nostre President, el senyor Mas, perquè vegi que n’hi ha d’altres, que si saben, perquè s’han de convocar eleccions plebiscitàries.

Manel Mayor                                                                    19 d’octubre de 2014

Habitualment parlo amb molta gent i des de fa molts de mesos, la pregunta que m’han fet més sovint, és si arribaríem a votar el 9N, gent de totes les edats… Aquesta setmana, però, ha estat diferent, la gent que em trobo pel carrer, està francament decebuda, de fet com jo mateix. Per això sentint certes manifestacions que ens arriben del Govern, em fa l’efecte que ens prenen a tots plegats per idiotes i aquí van mot equivocats, la societat catalana ha demostrat ser molt madura i no es deixarà enganyar fàcilment.

Ahir a la nit, vaig mirar un tall del col·loqui, tertúlia o com en vulgueu dir, que es feia al 3 24, amb la presència del senyor Rigol, ex- President del Parlament de Catalunya; en aquest programa o en el tall que jo vaig veure, es volia minimitzar el fet d’haver canviat el format de la Consulta, de fet fins i tot el periodista Pere Cardús, va tenir la barra de dir que no hi havia diferències palpables. Ell sabrà quins interessos defensa, les diferències ja les hi diré jo: és una consulta sense cens, que s’ha de refiar exclusivament de voluntaris, que en comptes de comptar amb gairebé tres mil col·legis, no passarem de vuit-cents i en moltes poblacions, ni tant sols hi haurà col·legis electorals, li semblen poques diferències senyor Cardús? De fet, la diferència que hi ha amb les consultes populars, és que aquesta la convoca el Govern i les altres, unes plataformes formades per aquest fi. Més diferències encara, tot aquest procés, des de l’acord del desembre passat, ha gaudit d’un consens impecable, fins i tot per acordar l’esquizofrènica triple pregunta… I ara el govern amb el seu President al capdavant, tira pel dret i decideix prescindir del tant preuat consens.

No és pas, però, l’única cosa que em preocupa, m’angunieja la persistència de voler fer unes eleccions plebiscitàries, amb llista unitària, però no se’ns diu amb quina finalitat. M’explicaré, la meva preocupació s’ha agreujat, després d’escoltar les manifestacions del senyor Carles Viver i Pi-Sunyer, dient que les plebiscitàries havien de ser per fer una declaració d’independència i no una reforma constitucional. És per mi molt evident, que tant insigne i distingit magistrat, no enraona pas de franc i ahir, tot veient el programa més amunt esmentat, em va semblar llegir entre línies, que el senyor Rigol apuntava cap aquí, anem en compte, doncs, no sigui que ens portin a l’hort, ja que tot aquest procés el vàrem engegar, per aconseguir la independència.

Com a punt final, ja que crec que segurament m’he allargat molt, voldria deixar clar que tant jo com a persona individual, i com membre del partit al qual milito, estaré fent costat, donant tot el meu suport i mirant d’aixecar l’ànim dels meus conciutadans, perquè tot aquest procés vagi endavant. Voldria deixar clar que el més important és el què, seguidament el quan i en darrer lloc el com. Dit d’una altra manera, eleccions per declarar la independència, el més aviat millor, i en llista única o per separat, ja que això darrer és el menys important.

Manel Mayor                                                                         16 d’octubre de 2014

Des d’ahir a la nit, s’estan escoltant veus que culpabilitzen ERC, de la suspensió de la Consulta del 9N, jo voldria fer avinent que qui s’ha tirat enrere, ha estat el Govern de la Generalitat amb el seu President al capdavant; el que ha fet ERC, és no estar-hi d’acord i deixar ben clar que ha estat una decisió unilateral, tot i que es compromet a donar-li suport. Aquest vespre la direcció d’ERC, ens farà saber quines decisions han pres i probablement quin full de ruta tenen previst.

Em sembla que no és de rebut, que es titlli a ERC de no prioritzar el País per sobre del partit, quan de tots és sabut que ocasions per forçar eleccions i treure’n profit partidista, n’ha tingut abastament i l’Oriol Junqueras s’ha cansat de repetir que el més important era el País.

Probablement, alguns haurien d’admetre que els hi han tremolat les cames, perquè l’escenari en el que ens trobem, és el que era previsible d’abans d’aprovar la llei de consultes, ja que de fet del que es tractava, era forçar al màxim la situació fins al nou de novembre i mostrar al món, que si no podíem votar era per culpa del Govern de l’Estat.

Ara, de fet ens trobem en un nou escenari, que ja irem veient com es va definint i com es posicionen les diferents forces polítiques, però del que si que hem d’estar segurs, és de que el procés no s’aturarà. I ara ja per acabar, voldria fer una reflexió, ja que ICV diuen que fan un pas al costat, m’agradaria sumar-me a les veus que demanen una pregunta normal.

Manel Mayor                                                                                14 d’octubre de 2014