El senyor Pedro Sánchez demana als independentistes que facin autocrítica, els unionistes no n’han de fer? També demana diàleg i en canvi es despenja amb un referèndum per un nou estatut, però un per l’autodeterminació de cap de les maneres.

Els que s’omplen la boca de no posar línies vermelles, de solucionar els problemes polítics amb política, que hi ha d’haver diàleg… perdoni, però és que estan caient en els mateixos tics de sempre.

Fa quaranta anys que anem veient com se’ns rifen, com incompleixen els seus compromisos, els pactes, fins i tot els que signen, que cedeixen una mica de poder quan ens han de menester, però quan tornen a tenir prou poder ens l’arrabassen de nou, quina credibilitat es creu que tenen vostè i els seus?

Ja s’ha acabat això de fer el ximple, o s’asseuen i reconeixen d’entrada que som una nació i es deixen de collonades com la de la nació de nacions i es posen a fer feina o aquí tenim conflicte per temps.

El diàleg senyor meu, comporta parlar de tot sense restriccions, s’hi estigui d’acord o no i un altre aspecte molt important, el diàleg ha de ser d’igual a igual, no de senyor a súbdit.

Que les converses seran fàcils? Ni tan sols se m’ha acudit pensar-ho, però és molt important parlar, deixar sortir les discrepàncies per grosses i dures que siguin i parlar, parlar i parlar, aquesta és la grandesa de la política i que malauradament, es du a terme molt poques vegades.

En seran capaços aquesta vegada? Espero que la intel·ligència guanyi a la prepotència i que no caiguin en el parany de la supremacia.

Manel Mayor                                     03 de setembre de 2018

Fa alguns anys, segurament voltant els deu, que dins d’un vestidor d’un equip de futbol modest del qual jo feia d’entrenador, rumiava una frase que servís de revulsiu, que m’ajudés a posar les piles als meus jugadors i se’m va ocórrer manllevar una frase que sempre vaig recalcar que no era meva.

La frase en qüestió era aquesta: com més m’entreno més sort tinc, aquesta frase vaig llegir-la en algun diari, atribuïda a un jugador professional d’elit de no recordo pas quin esport, ni tan sols el jugador, però tant se val, el cas és que la filosofia de l’expressió em va fer peça i la devia emmagatzemar al meu subconscient.

El fet és que en aquells instants en què havia de menester quelcom que fes de revulsiu, em va venir al magí i ho vaig deixar anar, em vaig mirar aquells xicots i vaig pensar: nano em penso que l’has encertat, però en cap moment se’m va acudir que hagués deixat la petja que va deixar en alguns, encara que rumiant-ho bé, pot ser una bona filosofia de vida.

Fa algun temps i a través de les xarxes socials, un d’ells me’n va fer memòria, salut Míster: com més m’entreno més sort tinc!!

Manel Mayor                            01 de setembre de 2018

elpunt.cat- interior de l’hotel Oma

Hi ha decisions que per incongruents i mancades de seny, se’ns fan de molt difícil classificar.

Si no recordo malament i crec que no és així, Sant Feliu té des del 2014 la certificació de turisme familiar, amb tot el que comporta, però ara s’estan fent tots els possibles perquè l’organisme competent ens retiri el preuat segell.

No en tenen prou de canviar l’activitat de dos negocis restauradors de molts anys, dos restaurants ubicats al bell mig del Passeig del Mar, que ara fan publicitat d’un establiment hoteler que sembla que es dedicarà gairebé en exclusiva al turisme de gent gran, un fet al qual la tradicional ironia ganxona ja anomena com a turisme geriàtric.

Una pregunta que ja ens fem cada vegada més gent: val la pena engegar a rodar el poc turisme que ens queda? Tot plegat perquè alguns s’emplenin les butxaques en la construcció de nous pisos al passeig?

Manel Mayor                                     30 d’agost de 2018

Fa temps que no escric en clau nacional i no és pas perquè me’n desentengui, més aviat és que no veig pas clar el camí que ens estan menant entre uns i altres.

Tot i que sóc optimista de mena, en aquests moments la meva visió nacional més immediata, és si fa no fa com la fotografia que encapçala aquest escrit, ho veig tot en blanc i negre excepte una petita finestra que és la que em dóna un bri d’esperança.

Sé que sóc una persona difícil i a voltes complicada i que tinc la rara habilitat de treure de polleguera la gent del meu voltant, però no ho puc remeiar, ja que he de deixar sortir el que tinc dins i generalment vaig contra corrent.

El cas és que crec que el moment de les performances ja ha passat, llevat d’algun cas ben concret i ha arribat l’hora dels moviments efectius: activisme polític que busqui el suport ciutadà per fer polítiques agosarades i sobretot treure’ns de sobre aquesta por endèmica que sembla que tenalla la voluntat dels nostres polítics i que no els hi deixa veure que qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa… o és que no sabien o no saben amb qui ens juguem els quartos?

Manel Mayor                                          14 d’agost de 2018

Després de deixar passar uns quants dies per poder pair les barbaritats que es van dient, passo a dir-hi la meva.

Amb la barbaritat de la zona de Rius i Calvet, de la qual sembla que estan tan cofois, ja han destruït una part del patrimoni d’aquesta ciutat, que per justificar-ho, el regidor d’urbanisme es despenja dient que part del patrimoni que està catalogat consideren que no ho hauria d’estar.

Aquesta afirmació l’haurien de fer els tècnics de la matèria que tenim a l’ajuntament i no el regidor.

I no en té prou, que es vanta de conservar el patrimoni al moll del fortí, quina barra!! Sí construir unes escales de formigó al bell mig de l’estructura del salvament és conservar el patrimoni… que Santa Llúcia li conservi la vista, és ben bé que n’hi ha per llogar-hi cadires senyors meus.

Manel Mayor                                         11 d’agost de 2018

Segurament molts de vosaltres recordareu l’enrenou que es va generar amb la posada en marxa de les zones blaves, va començar l’ajuntament de Girona i metafòricament parlant, els hi volien calar foc.

Recordo quan es va instaurar a Sant Feliu i se’ls hi va dir de tot, però un cop va baixar l’efervescència i es va anar utilitzant, tots plegats ens vàrem adonar que aquell invent no era tan pervers i no servia pas només per generar ingressos a les arques de l’ajuntament, sinó que generava dinamisme i allà on no hi havia manera d’aparcar sempre hi havia un lloc o altre.

El cas és que trobar aparcament no es generava únicament per la reticència a pagar, sinó que es generava una rotació molt beneficiosa per als usuaris, doncs el temps d’estacionament era molt limitat.

Malauradament en aquests moments ja no és així, tal com podeu veure a la fotografia la rotació se n’ha anat a fer punyetes, ja que ara hi pots tenir el cotxe fins a sis hores hàbils, per tant al cap del temps aquell invent s’ha tornat definitivament pervers, ja que en aquest moment pràcticament només serveix per recaptar, deferència especial del magnífic ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

La pregunta que sura a l’ambient ciutadà és la següent: a qui s’ha volgut beneficiar?

Manel Mayor                                           19 de juliol de 2018

Malgrat que sé que rebré per tots cantons, no me’n puc estar d’expressar la meva opinió de l’actualitat política del meu país.

Després de la fallida declaració d’independència i la posterior repressió resultant del cop d’estat perpetrat pel govern espanyol, amb la complicitat del principal partit de l’oposició, no ho oblidéssim pas, els nostres polítics independentistes, per dir-ho d’alguna manera, han perdut totalment els papers.

No, no oblido pas la repressió tremenda a què hem estat sotmesos, però és que els esforços per apaivagar aquest estat de setge, ens han fet perdre la visió global i sembla com si alguns haguessin perdut de vista els objectius per assolir la llibertat.

Dit en altres paraules: els arbres no ens deixessin veure el bosc, ja que estem fent allò que volien els nostres adversaris, ens centrem a demanar la llibertat dels nostres presos polítics i ens oblidem de l’objectiu de la nostra lluita que no és altra que la independència, els arbres no…

Manel Mayor                                 09 de juliol de 2018

Els ganxons som certament un  pèl estranys o tal vegada ho som força, el cas és que arribada la primavera, no en tenim prou  de veure flors als boscs i als prats i també als vorals dels camins i fins i tot als jardins, tant públics com privats…

El cas és que tal com ja vàrem fer l’any passat, estem instaurant els jardins urbans al damunt de les voreres de carrers i places i tal vegada per sobre d’alguna façana encantada, que aquest cop no ho asseguro però que donades les circumstàncies podria molt ben ser.

Ara que posats a ser un pèl crítics, podria ser que aquesta dèria del jardí urbà, tingués alguna cosa a veure amb el sidral que es va muntar amb la tala d’arbres al passeig Rius i Calvet.

Ironies a part, és evident que mostres de vegetació com les que evidencia  la fotografia, diuen molt poc a favor de la netedat dels nostres carres i deixen en evidència a qui n’hauria de tenir cura.

Manel Mayor                                            29 de maig de 2018

Ja fa temps que s’està banalitzant, tergiversant i buidant de sentit paraules i expressions i aquesta pràctica s’està convertint en un fet habitual que jo m’atreviria a qualificar d’indecent.

Ara mateix em venen al cap unes de les més freqüents: colpistes, terroristes, nazis… curiosament les que fan servir habitualment els partits unionistes i el govern de l’estat a més de determinada premsa afí al poder, per dir-ho finament, ja que els podria titllar de corruptes al servei del poder. De ben segur que ja us heu adonat, que són les boniques expressions amb les quals anomenen habitualment als republicans catalans, altrament dits independentistes.

Podríem començar per colpistes, si ens mirem el diccionari, “colpista és el qui promou o participa en un cop d’estat” i ara mirem també la definició de cop d’estat que fa el diccionari: “Acció de prendre violentament el poder polític d’un país un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades”.

Sincerament, no veig per enlloc la semblança entre unes accions polítiques, com són l’organització d’un referèndum i la proclamació pacífica de la República amb la definició de cop d’estat, jo més aviat ho titllaria de prostitució de la paraula.

Un altre dels insults habituals és el de terroristes, bé anem a pams i tornem-hi amb el diccionari i a veure com defineix terrorisme: “Moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. I al terrorista el defineix  com a “Persona que afavoreix o que practica, el terrorisme”.

Algú amb dos dits de front creu que en aquestes definicions s’hi poden encabir els C.D.R.?

Podria continuar amb nazis, però crec sincerament que no paga la pena, ja que tothom sap que qui segueix la ideologia nazi són precisament les agrupacions d’extrema dreta.

Podria seguir amb sedició, rebel·lió… però ho deixaré aquí, no sense apuntar que alguns s’haurien de mirar més sovint al mirall i que potser és hora de dir prou!!!

Manel Mayor                                      12 de maig de 2018

Avui vull parlar d’aquest edifici que mostra la fotografia, de fet fa molt que em volta pel cap posar-me a escriure sobre el tema i de fet no sabia ben bé com posar-m’hi, ja que hi ha més d’un punt de vista per enfocar-ho.

Fa més de trenta anys que estem així, aguantant aquesta andròmina que genera porqueria dins i fora en tot el seu voltant, a part del perill que entranya per la mainada que s’hi enfila, de fet els nois i noies d’entre trenta-cinc i quaranta anys del barri i els seus voltants, s’hi ha enfilat com a mínim un cop, això sense comptar algun desvagat i algun rodamón que un moment o altre hi ha fet vida una temporada.

Els veïns en som testimonis d’alguna colònia de gats i sobretot de rates, no pas gens petites per cert, que és clar en ser tan prolífiques com són i amb l’amplitud d’habitatge que tenen, no vull ni pensar amb la magnitud de població d’aquests rosegadors.

Per si això no fos poc, també hi tenim una molt considerable colònia de coloms, molt ben alimentats per cert, ja que una veïna se’n cuida de portar pa moll i altres restes de menjar que tot i ser molts no donen l’abast a acabar-s’ho tot i aquest rebost tan ben proveït, l’aprofiten les rates per alimentar-se tot sortint d’excursió quan hi ha poc moviment.

Suposo que ja us en podeu fer una idea d’aquest magnífic parc temàtic que tenim a l’abast, ja que a part dels animals visibles n’hi poden haver a l’interior que no s’han deixat veure mai.

Aquest problema el va voler solucionar l’anterior alcalde, tal com va comunicar en un ple de l’anterior legislatura, però o bé perquè va rebre pressions de gent poderosa o bé perquè no va poder disposar dels diners adients per solucionar el plet, la cosa va quedar aturada.

L’actual govern que com és públic i notori disposa de diners a dojo i els  malgasta, ni tan sols ha fet esment d’aquest problema que no poden pas dir que desconeixen, perquè tant govern com oposició actual en la seva gran majoria formaven part d’aquest consistori.

Manel Mayor                                 10 de maig de 2018