Aquests darrers quaranta anys me n’he fartat de sentir i de contemplar animalades i bestieses de l’alçada d’un campanar i baixades de pantalons descomunals, tot això amanit amb reculades d’ideologia que fan feredat, aquells que defensaven la sobirania de les nacions i el dret a decidir el seu futur, ara ens parlen de nació de nacions  i que qui té la sobirania només és aquella i no aquestes.

Sí senyor, tota una declaració de coherència i democràcia, ara resulta que voler decidir el teu futur com a nació és un delicte i estem parlant de decidir el futur democràticament, votant, doncs no, resulta que els guardians de la democràcia peninsular, ens diuen que votar és un delicte, que només és lícit que votem allò que ells ens manen, vés quins pebrots, que per això són els amos…

I ves per on, aquests principis són defensats per polítics i amos de mitjans de comunicació, que es vanten impúdicament que són el baluard de la democràcia a casa nostra, tot volent impedir que votem i ja sent molt fotut això, el que trobo que és més greu, és que aquests senyors que són càrrecs electes, tinguin la barra de dir: és que això no va amb mi, perdoni? Que és el que no ha entès? Tot això que alguns han anomenat procés, no només va de voler ser independents com és el meu desig, sinó que va sobretot de democràcia, d’exercir-la.

I això encara és més greu, en organitzacions polítiques que havien defensat que Catalunya és una nació i que per tant tenia tot el seu dret a decidir lliurement el seu futur, doncs no, ara també defensen la nació de nacions i veient aquestes misèries em pregunto: aquest és el preu d’una cadira?

Manel Mayor                                       22 de juny de 2017    

Llegir poesia et pot canviar l’humor del moment, però jo li veig una o unes virtuts que altres lectures no tenen, ja que et fa reflexionar de manera serena i a més a més pel que fa a mi té uns efectes d’allò més relaxants.

L’amor és un sentiment? O és un efecte químic que ens destarota el cos i fa que tot ens vagi a cent per hora? O aquest efecte només el provoca l’enamorament?

Perquè amor també és allò que sentim pels fills, segurament perquè han estat engendrats i concebuts amb molt d’amor, de fet això és un afer en que els poetes i els científics no es posen pas d’acord, de fet d’un fill no te n’enamores pas, ja que el comences a estimar tot just t’assabentes que s’està formant.

Portant una mica la contrària als poetes, crec que l’amor platònic és simplement una il·lusió o si voleu un projecte d’enamorament, ja que fins aquest moment, el nostre cor encara no s’ha desbocat com un cavall enfurismat, no sentim que l’estómac se’ns oprimeix com si saltéssim de cop i volta al buit, quan veiem la persona estimada perdem el món de vista…

No, no us espanteu pas, que de moment encara no m’he tornat boig del tot, segurament és culpa d’aquesta calor tan enganxosa, a alguns segurament els dóna per agafar mal humor a d’altres per estar contínuament en remull i a mi avui, per deixar-me endur per la poesia i de ben segur tranquil·litzaré a algun amic, ja que els poemes d’avui eren més gratificants i només parlaven de la vida i l’amor.

Manel Mayor                                       18 de juny de 2017

Avui mentre suportava aquesta calor exagerada per estar encara a principis de juny, m’ha fet pensar en una pregunta que es va fer al nostre govern municipal, precisament l’estiu passat. La pregunta era la següent: tenen algun pla d’emergència en cas d’una onada de calor, per la gent gran? Una pregunta que desenvolupada, anava dirigida crec recordar, a les persones més vulnerables, amb menys poder adquisitiu i amb menys capacitat intel·lectual.

Paradoxalment, la resposta va ser: tots saben el que han de fer, resposta totalment inadequada crec jo o tal vegada era l’única que podien donar, perquè efectivament el pla d’emergència no existia.

Ara la pregunta seria la següent: aquest any ja tenen un pla d’emergència adequat per si cal? Tenen una estadística de gent gran que viu sola i amb pocs mitjans, a més d’una mobilitat molt reduïda?

Espero que no hàgim de lamentar la mort d’algú que respongui a les descripcions abans esmentades, ja que els minuts de silenci i les llàgrimes davant d’un càmera, no ho solucionarien pas.

Aquest any, és molt possible que ens trobem davant d’un estiu certament calorós o exageradament calorós i crec que no és molt demanar, que des de la casa gran, es facin previsions.

Bé i abans que em respongui un d’aquests incondicionals, que ni tan sols dóna el seu nom, ja li diré jo: no, no tinc gat per pentinar, perquè no tinc temps per dedicar-me a aquestes feines, el meu temps l’ocupo en tasques millors o que em satisfan més.

Manel Mayor                                            14 de juny de 2017  

Probablement se’ns gira un estiu calent i no pas només meteorològicament parlant, un cop vistes i llegides les primeres reaccions i contra reaccions, de l’anunci fet pel nostre govern, de la data i la pregunta del referèndum unilateral i que diumenge a la nit reiteraven tant el President com el vicepresident, que pensen tirar endavant sí o sí.

Molta gent pensava que no arribaríem pas fins al punt a on som en aquest precís instant, que de moment i no penseu que vull tirar aigua al vi, no deixa de ser un anunci, oficial, sí, però encara s’ha de fer la convocatòria i s’ha de publicar el cens, s’han de fer les paperetes i s’han de comprar les urnes… i estic segur que s’ha de fer així, no es pot anar amb un lliri a la mà, ni deixar de portar un roc a la faixa.

Hem de contar que l’estat espanyol no ens ho pensa posar fàcil, que ens posarà tots els bastons a les rodes que puguin i més, que farà tota la guerra bruta que sigui capaç d’engegar, que hi esmerçarà tots els calés que calgui, tant li fot d’allà on els hagi d’arreplegar i el que encara és pitjor i no per això menys important, la cinquena columna i no em refereixo pas a aquells ciutadans que pensen votar que no, que estan en el seu dret i el seu pensament és tan legítim com el meu, no, penso en tots aquells que ens volen fer passar bou per bèstia grossa, els que volen avantposar els jutjats a la democràcia.

Ara venen temps de lluita, temps en els quals ens hem de fer mereixedors de les nostres ànsies de llibertat, temps, en els que haurem de reconquerir uns drets que ens han estat arrabassats moltes vegades, haurem de tenir però, a més a més de les nostres ànsies de lluita, pacífica però lluita al cap i a la fi, molta paciència i molta sang freda, ja que ens provocaran de totes les maneres possibles i hem d’evitar caure en aquests paranys.

I ja per acabar, avui i tant, fer una reflexió que en mi no és nova, he dit públicament més d’un cop, quan he fet referència al país que vull, que la llibertat la vull pels que com jo se senten catalans i prou, pels que se senten catalans i espanyols i pels que només se senten espanyols i avui vull anar un xic més enllà, tal com s’ha anat dient aquests darrers dies, el primer repte que tenim en allò que alguns han denominat el procés, és precisament exercir la democràcia, votar, tenir el dret com a poble a decidir el nostre futur i votar en conseqüència segons el nostre desig, aquest és el primer pas per aconseguir la llibertat, veurem a veure si en som capaços i passi el que passi, jo i tant, no jutjaré res ni ningú, en tot cas la història ens jutjarà a tots.

Manel Mayor                                      13 de juny de 2017

Volia posar una fotografia d’algun dels espècimens esmentats a continuació, per encapçalar aquest escrit, però m’hi he repensat i he preferit posar-n’hi una que evoqui desigs de llibertat.

És ben bé que ens trobem immersos en una societat inversemblant amb tocs de surrealisme barroer. Ara resulta que els defensors incondicionals del “cara al sol”, ens volen donar lliçons de democràcia, però és clar com que no hi estan habituats, confonen llibertat i democràcia amb legalitat, que no són ben bé el mateix. Però calla!! Que això de la llibertat no saben pas com conjugar-ho!!

D’aquests espècimens ens en trobem a tot arreu, de les xarxes socials fins al mateix govern de Madrid, si no us ho creieu, digueu-me com es pot analitzar la següent frase: “NO HABRÁ REFERENDUM PORQUE ESPAÑA ES UNA DEMOCRACIA”

Aquesta expressió l’han dit i repetit fins a l’extenuació, a les xarxes en converses sense cap rellevància, fins a les més altes esferes del poder de l’altiplà, sí, aquells que van de demòcrates de tota la vida, quan en realitat són els hereus físics i ideològics de l’anterior règim.

Sí, ja ho sé, me n’he anat per les branques, quan en realitat volia opinar sobre el referèndum, la data i la pregunta, però noi, cada vegada que surt la qüestió ens surten amb legalitats i constitucions. El cas és que ja tenim data i pregunta i la partida continua, ens voldran tornar a canviar les regles del joc?

Manel Mayor                                  10 de juny de 2017

Deixant d’entrada ben clar que no pretenc donar lliçons a ningú, vull reivindicar el meu dret a estar descontent i fins i tot emprenyat, amb el mal ús que es fa de determinades expressions tant en llengua escrita com parlada i encara més quan els autors d’aquestes aberracions es guanyen la vida amb la paraula.

Ja fa molt de temps que es fa servir el mot radical de manera despectiva o molt despectiva, destinat a assenyalar persones o grups, que els senyaladors consideren marginals, poc significatius o gairebé fora de la llei i els ultraconservadors hi afegeixen fora de la llei i de l’ordre.

Sense anar més lluny, jo mateix em considero radicalment republicà, radicalment a favor de la independència del meu país… i no em considero pas ni marginal, ni fora de la llei i encara menys poc significatiu, ja que com jo, en som molts amb aquest sentiment.

No corre pas millor sort, el mot unilateral, al qual se li atorga únicament el sentit de la intolerància més radical, les accions unilaterals són titllades de manca de respecte, d’antidemocràtiques…

És cert que es pot ser radicalment obtús i tancat, però ningú em negarà que també es pot ser part de l’altra cara de la mateixa moneda i ser radicalment clarivident i radicalment obert.

Tanmateix, es pot actuar unilateralment de manera prepotent sense cap mena de respecte, negant-se fins i tot al diàleg i exhibint com a resposta, un no, no, de manera continuada i sense cap mena d’argumentació o pitjor encara, argumentant que no, que no pot ser i a més és impossible.

Contràriament, també es pot actuar de manera unilateral, quan hom no té cap més sortida, perquè a l’altra banda, en comptes d’haver-hi ponts de diàleg i possibilitat d’entesa, d’igual a igual, hi ha un mur enorme des d’on l’oponent et mira amb indiferència i amb aires de superioritat.

No sé pas que us semblarà a tots vosaltres, però tal com he intentat demostrar, si més no per mi, aquests dos mots poden tenir significats diametralment oposats i per tant crec que tinc tot el dret d’exigir que no es prostitueixi la meva llengua, que és patrimoni de tots.

Manel Mayor                                  09 de juny de 2017 

La setmana passada no l’altra, algú del Girona va proposar als Castellers de les Gavarres, si volien ser partícips de la celebració del possible ascens del Girona a primera divisió, proposició que vàrem acceptar encantats, a la primera no va ser possible, però encara quedaven dues oportunitats i a la segona ho van aconseguir.

Ens vàrem trobar doncs, amb l’oportunitat històrica de participar en una celebració extraordinària i aquest dilluns en vam gaudir d’allò mes, com podeu apreciar a les fotografies.

El Girona ha fet història i ahir em vaig emocionar més d’un cop, per això mateix avui m’ha fet il·lusió, veure la fotografia d’un ganxó que va militar en aquest equip allà en la llunyania del 1950, un ganxó que vaig tenir la sort de conèixer i tractar i que amb el seu fill gran vaig tenir el goig de compartir amistat i a més a més, companyonia en el món del futbol de base.

Per a tots aquells que estimem el futbol, ahir va ser un dia especial, només hi ha un però, no vaig tenir ocasió de poder abraçar a un aficionat il·lustre del Girona, ganxó com jo, sí, ja ho sé que ho heu endevinat, és en Toni Valldeperas, però no hi fa res, ja el trobaré pel carrer i li faré aquesta abraçada que es mereix.

Manel Mayor                                     08 de juny de 2017

Em vaig fer el ferm propòsit de no tornar-hi amb el tema, però vist tal com ha anat derivant tot, em va corsecant la manca d’objectivitat d’alguns i el que encara és pitjor, el cinisme per oblidar voluntàriament fets rellevants sobre el tema i donar com a fets contundents i demostrats objectivament, quan en realitat la història tal com la coneixem, aquesta i totes, és un recull de dades inconnexes, que els historiadors connecten i interpreten i a vegades quan són objecte de revisió alguns queden amb el cul a l’aire.

Alguns cops, la cosa encara és molt pitjor, ja que no és que les dades siguin més ben o més mal interpretades, sinó que directament han estat manipulades de manera barroera i no és que siguin postveritats, sinó que són mentides flagrants. Això és molt palpable en la història del nostre país i en la més recent història de l’estat al qual pertanyem.

Però tornem a l’objecte d’aquestes quatre ratlles, jo que no sóc pas historiador ni res que se li assembli, sóc en canvi un aficionat a la història i veient el que costa arribar a interpretar la història més recent de manera correcta i com a recent em refereixo a la de primera meitat del segle XX en endavant, essent una època ja amb arxius gràfics (fotografia i pel·lícula), a part dels escrits i les pintures, em sobta la contundència d’algunes afirmacions referides a la primera meitat del segle XIX, en la qual els ciutadans no tenen cap identificació personal a part de la dels arxius civils i eclesiàstics.

Essent les persones només identificables en el seu poble i en els dels voltants i sent extremadament senzill canviar d’identitat o suplantar-la fora d’aquests límits, em permetran la llicència de ser extremadament escèptic en aquests temes i molt mal pensat en altres, ja que insinuar que uns fills de Sant Feliu se’n van a Marsella per fer negocis dubtosos i amagar que varen haver de fugir per motius polítics, sembla que eren propers a les idees liberals (1), em sembla que no és gaire ètic.

Un aspecte que em sembla important, posar a l’Anglaterra d’aquella època com a paradigma de l’ètica i del ben fer, em sembla molt fort, ja que la corona anglesa protegia pirates de tota mena i era la corona que concedia més patents de cors de tot el món conegut, no era pas un lloc per emmirallar-se pel que fa a les legalitats i l’ètica.

Per tant ser tant i tan contundent en uns aspectes i obviar-ne d’altres… que volen que els hi digui…

• (1) Carrers, cases i arquitectes, Gerard Bussot. Pàgina 204.

Manel Mayor                                              05 de juny de 2017

Tot llegint un llibre de poemes, cosa que no faig gaire sovint i que hauria de fer-ho molt més, m’ha portat gairebé sense adonar-me’n a pensar en la vida i la mort.

Ara que ja he superat amb escreix l’equador de la meva existència, analitzo el tema sense cap mena d’angúnia ni temença.

Me n’han passat de tots colors, però crec que tant les alegries com les tristeses, han contribuït a fer-me més fort i han anat omplint el bagatge del meu viatge per la vida, no el noto pas com un equipatge pesat i feixuc, tot i que ja comença a tenir un volum considerable, però és que tinc la sensació que malgrat la meva activitat, no l’arribo a omplir del tot, vaja, que es deu anar eixamplant.

Fent càbales sobre la vida i la mort, hom se n’adona que la mort no és pas res més que una conseqüència de la vida, és el final d’un viatge, un viatge en el qual et trobes de tot i que has de saber aprofitar, traient-ne tot el que té de bo, assaborint-ne totes les alegries com si haguessin de ser les darreres i minimitzant les tristeses, tal com fem amb els nostres éssers estimats, dels quals enaltim les virtuts i minimitzem els defectes.

Una cosa que amb els anys vas aprenent, és que la felicitat és fugissera i escassa i que per tant n’has d’assaborir tot el seu contingut fins a la darrera gota.

Que ningú es preocupi, que ni estic deprimit ni tinc pas gens de ganes de morir-me, però tampoc em fa gens de por.

Aquest ha estat un exercici mental fruit de la lectura d’uns poemes, activitat que requereix una bona dosis de disciplina, la d’escriure’ls és clar, una disciplina adobada amb molta creativitat, virtuts que crec sincerament que en vaig un xic escàs.

Manel Mayor                                           26 de maig 2017

Veient que bé fred de debò segons diuen als telenotícies, em ve a la memòria que a començament d’estiu en un ple municipal, es va preguntar al govern quines mesures hi havia previstes en cas d’onada de calor i la resposta va ser surrealista: tothom sap el que ha de fer.

La gent més o menys jove sí, la gent gran amb un bon estatus econòmic que els hi permet tenir algú que els ajudi, normalment molt més joves també, però la pregunta anava en direcció cap a les persones grans que viuen soles i a més tenen poc estatus econòmic o directament són pobres i en prou feines en tenen per menjar, anava també cap als indigents, que en tenim encara que sigui més còmode mirar cap a un altre cantó.

Ara quan entri l’onada de fred siberià, també hi ha la mateixa previsió de protocol per a les persones més desvalgudes? Perquè a més de l’esmentat en el paràgraf anterior, que ja és prou colpidor, s’hi afegeixen altres col·lectius, els que pateixen a més a més la pobresa energètica i això senyors meus afecta molta més gent, fins i tot criatures.

Tot aquest col·lectiu que no pot ara mateix encendre la calefacció, que d’altres només tenen una estufa elèctrica no la podran encendre perquè no s’ho podran permetre a causa del seu escàs nivell econòmic, també saben el que han de fer? M’agradaria pensar que sí que tenen una previsió lògica i un protocol adequat, en cas que ens hàgim d’enfrontar a temperatures extremes per la nostra latitud.

Manel Mayor                                         12 de gener de 2017