Tot llegint un llibre de poemes, cosa que no faig gaire sovint i que hauria de fer-ho molt més, m’ha portat gairebé sense adonar-me’n a pensar en la vida i la mort.

Ara que ja he superat amb escreix l’equador de la meva existència, analitzo el tema sense cap mena d’angúnia ni temença.

Me n’han passat de tots colors, però crec que tant les alegries com les tristeses, han contribuït a fer-me més fort i han anat omplint el bagatge del meu viatge per la vida, no el noto pas com un equipatge pesat i feixuc, tot i que ja comença a tenir un volum considerable, però és que tinc la sensació que malgrat la meva activitat, no l’arribo a omplir del tot, vaja, que es deu anar eixamplant.

Fent càbales sobre la vida i la mort, hom se n’adona que la mort no és pas res més que una conseqüència de la vida, és el final d’un viatge, un viatge en el qual et trobes de tot i que has de saber aprofitar, traient-ne tot el que té de bo, assaborint-ne totes les alegries com si haguessin de ser les darreres i minimitzant les tristeses, tal com fem amb els nostres éssers estimats, dels quals enaltim les virtuts i minimitzem els defectes.

Una cosa que amb els anys vas aprenent, és que la felicitat és fugissera i escassa i que per tant n’has d’assaborir tot el seu contingut fins a la darrera gota.

Que ningú es preocupi, que ni estic deprimit ni tinc pas gens de ganes de morir-me, però tampoc em fa gens de por.

Aquest ha estat un exercici mental fruit de la lectura d’uns poemes, activitat que requereix una bona dosis de disciplina, la d’escriure’ls és clar, una disciplina adobada amb molta creativitat, virtuts que crec sincerament que en vaig un xic escàs.

Manel Mayor                                           26 de maig 2017

Veient que bé fred de debò segons diuen als telenotícies, em ve a la memòria que a començament d’estiu en un ple municipal, es va preguntar al govern quines mesures hi havia previstes en cas d’onada de calor i la resposta va ser surrealista: tothom sap el que ha de fer.

La gent més o menys jove sí, la gent gran amb un bon estatus econòmic que els hi permet tenir algú que els ajudi, normalment molt més joves també, però la pregunta anava en direcció cap a les persones grans que viuen soles i a més tenen poc estatus econòmic o directament són pobres i en prou feines en tenen per menjar, anava també cap als indigents, que en tenim encara que sigui més còmode mirar cap a un altre cantó.

Ara quan entri l’onada de fred siberià, també hi ha la mateixa previsió de protocol per a les persones més desvalgudes? Perquè a més de l’esmentat en el paràgraf anterior, que ja és prou colpidor, s’hi afegeixen altres col·lectius, els que pateixen a més a més la pobresa energètica i això senyors meus afecta molta més gent, fins i tot criatures.

Tot aquest col·lectiu que no pot ara mateix encendre la calefacció, que d’altres només tenen una estufa elèctrica no la podran encendre perquè no s’ho podran permetre a causa del seu escàs nivell econòmic, també saben el que han de fer? M’agradaria pensar que sí que tenen una previsió lògica i un protocol adequat, en cas que ens hàgim d’enfrontar a temperatures extremes per la nostra latitud.

Manel Mayor                                         12 de gener de 2017