Avui podria tornar a parlar de les incongruències i dels paranys que ens vol anar parant el govern de Madrid, però només i faré un apunt.
Ara que fa més de quaranta anys de l’aixecada de camisa dels pactes de la Moncloa, és ben evident que varen servir per amnistiar els criminals franquistes i per tornar-nos a col·locar el dogal de la monarquia borbònica, però de tot això segurament en parlaré en els dies que vindran.
Continua llegint
Em sembla que hauré de revisar el meu magatzem d’adjectius, perquè amb els que tinc a mà ja no dono l’abast per enumerar les barbaritats, les incongruències i les injustícies més sonades, que probablement voregen la prevaricació.
La cosa és tan bèstia que no sé per on començar, després de rumiar-m’hi una mica, començaré per la irresponsabilitat de començar el desconfinament, que hauria de ser progressiu fins i tot amb els treballadors més necessaris dels que no són essencials, sense poder fer els tests per determinar si són positius o negatius en coronavirus. Tancaré aquest paràgraf amb la denúncia evident, que aquest govern prioritza la recentralització a resoldre coherentment els efectes d’aquesta pandèmia.
Continua llegint
Això que avui comentaré, ja fa dies que em volta pel cap, de fet es pot dir que tota la setmana però així i tot, he deixat que anés fermentant per poder ser més just en les meves apreciacions i mirar de no deixar-me endur per la passió, d’altra banda ben lògica pels fets que estem vivint i patint.
També es podria resumir sense faltar a la veritat, que no sabia com posar-m’hi o com acabar d’enfocar-ho correctament.
Continua llegint
Segur que tothom recorda com va perdre el cul el govern de l’estat, per anar a rescatar la banca privada, que no oblidem pas, que estava en fallida tècnica per culpa dels seus errors i de la seva cobdícia.
Ara, quan a causa d’aquesta pandèmia, tota l’economia ha de menester un esforç extraordinari perquè no se’n vagi tot a can pistraus, ells, el govern, miren cap a un altre cantó.
Continua llegint
Que voleu que us digui, que m’aixequin o em vulguin aixecar la camisa em molesta d’allò més, però que pretenguin tractar-me d’idiota em treu de polleguera i això és el que estan fent dia sí, dia també des del govern de les Espanyes.
En comptes de reconèixer, que tal vegada no van mesurar prou bé l’abast d’aquesta pandèmia i actuar en conseqüència prenent exemple d’altres països, doncs no, fan allò que han fet sempre, no baixar del burro fins que ja no hi siguin a temps.
Continua llegint
Em moro de ganes de parlar del virus de la corona i la corrupció que porta de sèrie, però m’aguantaré i faré comentaris més productius, em centraré amb les conseqüències del coronavirus.
Bé, no us amoïneu pas, que no vull pas jugar a fer de científic ni de metge, ja me’n lliuraré com de pixar-me al llit, els meus comentaris aniran dirigits cap al fet i l’estat anímic del confinament domiciliari que estem patint, ja que gràcies a la insolidaritat de quatre curts de gambals i la terrible incompetència i lentitud del comitè de crisi, això segurament serà llarg.
Continua llegint
Ignorants, passotes, insolidaris o simplement curts de gambals, ja em perdonareu però són els adjectius més suaus que em venen al cap en aquests moments, en veure la pocavergonya d’alguns habitants de les dues grans ciutats per excel·lència.
Si a tot això hi afegim la ineptitud manifesta dels governants, és per estar molt i molt preocupat, no ja només per les conseqüències de la pandèmia, que ja és prou greu, sinó per unes altres, la magnitud de les quals desconeixem i desconeixen els experts en aquests moments, em refereixo a la síndrome de l’empresonament que podem patir tots plegats i més encara sí el confinament s’allarga sine die.
Continua llegint
Ja em perdonareu, però darrerament estic en un estat d’ànim difícil de catalogar, no pas per afers personals, sinó més aviat pel caire que està agafant el món en el qual estem condemnats a viure.
Un estat d’ànim deia, que va des de la proximitat a l’estat depressiu al sentiment rebel més radical. Parlava en el primer paràgraf del caire que està agafant el món, quan per ser un xic més exacte, hauria d’haver dit el caire que fa dècades s’arrossega per aquest el nostre món, el primer món, que ens deien quan érem canalla, un món, que als que ens sentim encara d’esquerres se’ns fa cada cop més i més fastigós i aquest estat de fastigueig, encara s’accentua més veient la renúncia absoluta de la presumpta esquerra europea, que s’ha plegat a la voluntat del capitalisme més ranci i més salvatge.
Continua llegint
Vull llençar la meva mirada lluny o pot ser no tant, perquè tot és relatiu, la vull fixar altre cop cap a l’any 2017, sí, cap a l’octubre de 2017, quan no vàrem estar capaços d’assolir l’objectiu fixat.
Va ser per por? Per excés de confiança en els nostres polítics? De fet, jo encara estic decebut i emprenyat amb mi mateix per haver estat tan ingenu i haver-me cregut que feien tot el possible per assolir la independència i amb ella la desitjada república, crec que no ens van dir la veritat o si més no, no tota.
Continua llegint
Avui m’endinsaré en un terreny amb molts entrebancs i que segur que faré enfadar a alguns amics i coneguts, no analitzaré però la trencadissa del govern català, ho faré en un altre moment.
Fa molts anys, que ens estan entabanant o si més no ho intenten, dient-nos a tort i a dret que això d’esquerres i dretes és una cosa antiga, fins i tot alguns han gosat a dir que això està passat de moda.
El cert és que res més lluny de la realitat, les dretes, aquells que ostenten tot el poder: econòmic, de control de mitjans… existeixen i tant que existeixen!! I les esquerres us preguntareu? Sí, també hi són, afeblides i desorientades, però de moment encara no han desaparegut.
Continua llegint