El fet d’anar caminant per la vida, ens forneix de sorpreses contínues, algunes de prou agradables, d’altres que no tant i fins i tot alguna que altra de força poca-solta; de ben segur que deu ser una de les gràcies d’anar viatjant pel nostre món, a voltes només pel que envolta el nostre univers particular.

Com deia un savi antic, només arribarem a assolir els nostres objectius, si som capaços de ser prou perseverants i no abandonem al primer entrebanc, cada cop que caiguem, hem de ser prou valents per tornar-nos a aixecar, només així arribarem a ser prou forts i capaços.

Sí, ja ho sé bé prou, n’hi ha que fan tot el possible per fer drecera i passen per damunt de tot allò (i de tothom) que els hi fa nosa, però és molt evident que aquest no és el camí, l’honestedat és el millor camí per molt que ens porti a fer marrada, encara que no sigui el més habitual.

Ostres!! Me n’estic anat pel cantó filosòfic, deu ser aquest coi de calor enganxosa i això que em passo el dia fugint del sol, això darrer ho aclareixo, no fos cas que penséssiu que he patit una insolació descomunal i he perdut els trucs, encara que sigui de forma temporal i estic desbarrant sense solta ni volta.

Manel Mayor                                                           21 de juliol de 2016

Avui, he encetat el dia amb el meu agraïment etern, envers aquells que varen lluitar pel manteniment de les llibertats, legítimament conquerides a les urnes, aquells que varen esclafar el cop d’estat a Catalunya, però que no varen poder aturar la criminal guerra, en la qual els feixistes, amb el suport econòmic de les altes burgesies catalanes i espanyoles, varen submergir Catalunya i Espanya.

Vagi el meu agraïment també, per a tots aquells que varen arriscar llurs vides en defensa de les llibertats de tots, joves d’aquí i d’arreu del món, uns pocs varen sobreviure per a suportar les penalitats que havien d’esdevenir, però uns molts hi van deixar la vida als camps de batalla en defensa d’aquells ideals.

Vagi també la meva repulsa i condemna total, vers aquells que es van erigir en els únics posseïdors de la veritat, que varen portar la mort i la misèria al poble, com tal de conquerir el poder absolut, amb el suport incondicional de l’església catòlica, no ho oblidéssim pas, ah i encara és hora que n’hagin demanat perdó.

Una guerra criminal i fastigosa, en la qual per primera vegada a la història, es van dedicar a bombardejar pobles i ciutats, l’exèrcit feixista i els seus aliats, ho subratllo, no fos cas que generés algun malentès. Aquests foren els precursors del terrorisme, ara que aquest mot torna a ser actualitat, si algú en té algun dubte, que ho pregunti a tota aquesta gent que encara queda viva d’aquella massacre, aquests homes i dones que aleshores eren criatures i varen haver de viure el terror generat pels bombardejos per mar i aire.

Sí, avui fa vuitanta anys d’aquell cop d’estat miserable, que els feixistes encara celebren, avui fa vuitanta anys que els defensors de les llibertats els varen esclafar, encara que malauradament no poguessin evitar la guerra.

I acabo tal com he començat, amb el meu agraïment etern a tots aquells que varen arriscar la vida per a tots nosaltres.

Manel Mayor                                           18 de juliol de 2016

Fa dies que ho volia fer, però sempre m’anava dient: ja ho faran home, de fet han dit que ja ho estaven fent això de desbrossar el sotabosc, però es veu que per aquesta zona, no hi passen ni els regidors, ni els tècnics de l’àrea corresponent o tal vegada a aquests darrers no se’ls hi fa gaire cas o gens.

Sí, estic parlant de la zona aquesta que mostren les fotografies, a tocar per cert dels pisos i cases Sants Boada, que en cas d’incendi, ho tenen ben bé a tocar. Ja em varen fer patir prou per a la revetlla de Sant Joan, perquè una guspira de qualsevol petard hagués estat suficient per calar-hi foc; sense anar més lluny, a un altre indret de matolls s’hi va calar foc per la revetlla, o sigui que no estic fent alarmisme.

Ja que no hi ha cap veí que jo sàpiga, que hagi fotut el crit al cel, ho faig jo amb proves gràfiques, sí, perquè no hi hagi dubtes de la veracitat de la meva denúncia com a ciutadà ganxó.

Se’m podrà dir que només poso llum sobre les coses que no es fan bé o que jo crec que no s’hi fan prou, evidentment, el que fan bé o suposadament bé, ja ho esbombaran pla bé, des del nostre Excel·lentíssim Ajuntament, els membres de l’equip de govern. Veurem si no ens diran que no li pertoca a l’ajuntament de fer-ho, perquè aquest indret és de propietat privada, excusa que no em serveix, ja que la seva obligació en cas que fos així, seria fer-li un requeriment al seu propietari, perquè deixi aquest indret com li correspon.

Manel Mayor                                                           17 de juliol de 2016

Ja em perdonareu, però sense cap mena d’ànim d’ofendre a ningú, veient i escoltant les manifestacions del president François Hollande i les del primer ministre Manel Valls, he tornat a veure Ángel Acebes, el que era ministre de l’interior, quan els terribles atemptats de l’onze de març del 2004, amb la mateixa prepotència i la mateixa contundència, sense tenir cap mena de prova, ni tan sols cap evidència que pugui corroborar les seves contundents afirmacions.

Crec que davant de fets tan greus s’ha de ser molt més prudent, condemnant això sí, amb tota la contundència aquest atemptat repugnant i terrorista, terrorista sí, perquè malgrat que fos perpetrat per una sola persona i suposant que no tingués cap còmplice, seria igualment un acte terrorista, perquè la seva finalitat era causar morts, de fet ha causat una gran i brutal matança i a més crear terror, pànic…

Considero que el fiscal general francès, ha estat molt més encertat, no s’ha estat de condemnar l’atemptat, l’ha considerat un atac terrorista, però se n’ha estat pla bé de posar-li cap mena d’etiqueta, a part de la de terrorista, de moment el que se’n sap és que era un delinqüent comú, a part d’això…

Crec que els polítics que tenen aquestes grans responsabilitats, haurien de ser més cauts, més prudents i mirar de no caure en la fatxenderia. Bé, això no deixa de ser una humil opinió, que d’altra banda no tindrà cap pes en l’opinió mundial.

Manel Mayor                                                    16 de juliol de 2016

Crec o més ben dit, estic completament segur, que si vingués de qualsevol país, encara que no fos extraordinàriament llunyà, quedaria esmaperdut del tot, en veure les prioritats de la justícia espanyola i el funcionament del ministeri de l’interior entre altres coses, no pas menys importants.

No sé si és que tinc un sentit de l’equanimitat molt exagerat o com deia en Raimon, jo no sóc d’eixe món. Em sembla senzillament escandalós, que la justícia espanyola prioritzi qui ha estat l’autor d’unes gravacions il·legals i en canvi es passi per l’arc de triomf, uns actes delictius que queden suficientment en evidència, per mitjà de les esmentades gravacions i no se cessi al ministre en qüestió i a sobre se li permeti presentar-se a unes eleccions, a les llistes del partit del govern en funcions.

El funcionament d’aquest ministeri, també per anomenar-ho d’alguna manera, és prou especial, diguem-ne diferent, ja em direu si no, com s’explica que se n’assabenti primer la premsa (bé una part de la premsa), que els implicats d’una suposada xarxa de corrupció, que els anaven a fer un escorcoll, tant és així, que aquests mitjans ja donaven la notícia abans que es produís.

No, no vull fer com alguns que intenten exculpar als presumptes autors dels fets, del que em queixo és de les formes, que són del tot inadequades i sovint amb moltes errades… però és clar, el mal ja està fet i queden empastifats els que es demostrarà que eren culpables i els qui no ho eren pas, en fi, aquestes són les nefastes maneres d’aquest règim postfranquista que ens toca patir.

Però bé, si vingués d’un país llunyà, quedaria espaordit, però havent viscut la dictadura i la seva continuació, ja no m’estranya gairebé res.

Manel Mayor                                                           07 de juliol de 2016

Quan veus que ja has escolat una bona part de la teva vida, sovint treus les cabòries a passejar i si és estiu, procures deixar-les a la fresca. Avui, sense anar més lluny, m’ha donat per pensar renoi!! Estar sol, deu ser ben bé una putada o almenys a mi bé m’ho sembla, agradant-me com m’agrada fer-la petar, amb gent del meu gust, és clar, amics, coneguts, la dona, els fills…

Encara que pugui semblar un contrasentit, a estones, també m’agrada gaudir de la solitud, sense fresses ni interferències de cap mena, cosa força complicada en el món que vivim, de fet, només està a l’abast dels que ja no som al remolí de l’estrès diari.

Sí, la solitud momentània és imprescindible, almenys per mi, per gaudir del plaer d’escriure i pensar, malgrat que a vegades els pensaments no són gents importants, ni tenen cap rellevància. Aquesta solitud en silenci, amanida amb un ritme de vida tranquil, també m’ha permès recuperar l’hàbit de la lectura, hàbit que havia tingut força deixat de banda, tot el temps que estat xuclat pel ritme estressant del món laboral en el qual m’he mogut durant molts anys.

Sí, ja ho sé, més d’un deu haver pensat, renoi! Els rics  o els molt rics, no hi són pas al remolí de l’estrès diari, evidentment que no, però d’aquests normalment no en parlo, a menys que els hi vulgui tocar el voraviu, jo només em referia  a la gent corrent…

Manel Mayor                                                        07 de juliol de 2016

De ben segur que companys, amics i saludats, conspiradors de mena i torracollons per devoció, hauran pensat encara que sigui un instant, que és ben estrany, que des d’aquesta tribuna pública no s’hagi parlat del “Brexit”.

No patiu, que ara mateix m’hi poso, no ho he fet abans, perquè esperava sentir i llegir les barbaritats i ximpleries que havien de deixar anar els prohoms del regne i renoi!! Les han dit de l’alçada d’un campanar.

Segons aquests personatges tan influents, demòcrates de tota la vida i monàrquics de pro, això de deixar opinar al poble és una barbaritat de les grosses, els referèndums només porten problemes, diuen des de la dreta més rància, quina barbaritat deixar opinar al poble, que per això ja hi som els polítics, ens diuen des de l’esquerra oficial, monàrquics confessos de tota la vida, malgrat que en la seva fundació fossin republicans acèrrims…

No sé els defectes o virtuts que tindrà aquesta decisió britànica, el temps en serà testimoni i si de cas ja n’opinarem més endavant, el que si suposo que ha quedat molt clar, jo i molts com jo, ja ho teníem claríssim, és la poca predisposició a deixar opinar el poble, per part dels que segurament governaran el regne d’Espanya.

Manel Mayor                                                          25 de juny de 2016

Ha saltat a la palestra, un pastel que molts intuíem o més ben dit estàvem segurs que existia, doncs les evidències eren clares, faltaven, és clar, proves irrefutables, el que no pensàvem però, és que fossin tant soques i tant i tan inútils.

Malgrat la barra i la prepotència del director de l’oficina antifrau i les ploreres del ministre de l’interior fent-se la víctima, han quedat ben retratats, les proves d’àudio són prou eloqüents i aclaridores.

És ben evident que en aquest règim postfranquista espanyol, no dimiteix ni la mare que els va parir, espero però que en allò que si podem fer des de Catalunya, ho fem, o sigui destituir al director de l’oficina antifrau i se’l denunciï per prevaricació i actes delictius, per treure’n rèdits polítics.

No, ja sé que el ministre ni dimitirà ni serà cessat, ni difícilment serà encausat, en aquest règim, hem comprovat a bastament com funciona la justícia, per això entre moltes altres raons volem fotre el camp i crear la nostra pròpia república.

Sí, ja sé que avui és dia de reflexió, valenta parida, però com que jo ni em presento, ni represento ningú que es presenti…

Manel Mayor                                                  25 de juny de 2016

Avui, arreu dels Països Catalans se celebra el solstici d’estiu, la nit més curta de l’any, des de temps immemorials hem donat la benvinguda a l’estiu amb fogueres.

Ara ja, tirant de memòria i d’enyorança, ho recordo amb petards durant la tarda i evidentment també a la nit i amb el neguit que no s’acabava de fer mai fosc, el senyal inequívoc d’encendre la foguera, foguera que cremava tot allò que ja era inútil i inservible i també imaginàriament, totes les cabòries i problemes, encara que només fos per una nit, la nit màgica de Sant Joan, una revetlla de festa i alegria, que semblava que ens podia permetre somiar en temps millors.

Ara, tot esperant la foscor, el neguit és un altre, tot i que també tinc ganes de sentir-me com aquell nen, que entre petard i petard, mirava el cel i que quan per fi s’encenia la foguera, esclatava d’alegria al costat dels meus companys, començava l’estiu i encara que inevitablement se’ns faria curt, l’aprofitaríem al màxim i si més no durant aquesta nit, somiàvem que els nostres somnis es farien realitat i endreçaríem les nostres cabòries i els nostres petits maldecaps, fins a les acaballes d’aquella estació tan meravellosa per a tots nosaltres…

Manel Mayor                                                            23 de juny de 2016

Tal com em deia un company de la nostra colla castellera, qui ens havia de dir, que aniríem al País Basc a fer castells i encara menys essent una colla de nova fornada, una colla en formació, que encara no té un any de vida i no és pas per fer-ne propaganda, però n’he de dir el nom: “Els castellers de les Gavarres”.

Encara recuperant-me de les emocions viscudes, en un viatge que segur que deixarà en tots nosaltres un pòsit de satisfaccions i emocions úniques, emocions de comprovar la complicitat de dos pobles amb un mateix objectiu, la fusió per unes hores de cultures tan dispars, que demostren a les ments tancades que la cultura és per compartir-la.

Emocionant també va ser veure l’esclat de joia d’aquells homes i dones, en veure la seva ensenya, la seva estimada i venerada ikurriña, que emergia dalt de tot d’un pilar de quatre, com igualment van aplaudir amb molt d’entusiasme i complicitat l’estelada, tal com varen aplaudir l’execució de tots els castells, dels que ens queda la satisfacció d’haver-los descarregat tots.

Encara tinc a les retines, multitud d’imatges noves, assimilades en un temps molt breu però a la vegada molt intens, retinc encara la satisfacció per l’hospitalitat i la bona acollida que ens han dispensat i sobretot amb moltes ganes de tornar-hi, com segurament així serà.

Manel Mayor                                                         22 de juny de 2016