La ineptitud crònica pel que sembla s’ha fet lloc dins el nostre ajuntament.

No en tenen prou amb la destrossa que ja han fet al carrer Rius i Calvet i a la platja just a sota, que ara pretenen continuar amb la seva dèria: el formigó i a sobre tenen la barra de presentar-ho com una gran obra.

De fet ja hi ha gent que veu per dessota d’aquesta dèria de les grades i el formigó, una font d’ingressos extraordinària cap a les butxaques d’algun d’ells.

Jo de fet, m’estimaria més pensar que són uns ximples incompetents, perquè l’altra sospita sí que em semblaria molt indecent.

Continuant amb les incongruències, ens diuen que han decidit prescindir de l’estany de la plaça Agulló, pel perill de mosquits, ostres, fins i tot en això són poc imaginatius.

Apel·lar a la possible proliferació de mosquits en un estany amb peixos i ignorar que a uns metres més enllà, o sigui a la sortida de la canalització de la riera, hi ha un embassament continuat d’aigües en estat de putrefacció, si més no té delicte.

I posats a treure draps bruts, algú serà capaç d’explicar el perquè de la despesa de milers i milers d’euros en la canalització de la riera, total perquè deixi la merda allà mateix on la deixava?

El resultat de tots aquests somnis de grandesa, ens deixaran el nostre Sant Feliu convertit en un enorme bloc de formigó.

Manel Mayor                                       06 de setembre de 2018

Resulta si més no curiós, per dir-ho d’alguna forma, el comportament de bancs i caixes a la nostra ciutat, encara que no sé si és correcte del tot fer aquesta diferència entre uns i altres.

El fet és que totes aquestes entitats han estat rescatades via govern de l’estat o sigui pagades per tots nosaltres i les caixes en particular o algunes d’elles o gairebé totes, han estat absorbides per bancs i per tant han desaparegut del mapa i la Caixa que és la més gran i potent també s’ha convertit en banc si més no en part.

Bé tornant a Sant Feliu, resulta que totes aquestes entitats sense excepció, es desentenen dels seus clientes a la part alta de la ciutat i l’únic que fan en comptes d’oferir serveis a totes aquestes persones, és fer negoci amb els seus diners.

Resulta que les últimes entitats bancàries que hi ha a la part alta de la ciutat, són la sucursal de la Caixa del carrer Rufo i l’oficina del Banc de Sabadell de l’avinguda Canàries, ara que tanquen o han tancat l’oficina de la Caixa de la plaça Salvador Espriu, han deixat a una part molt important de la nostra ciutat, orfes de serveis bancaris, no hi deixen ni un trist caixer.

Us imagineu l’odissea d’una persona gran que visqui per exemple al carrer Còrdova o al carrer Canigó, per anar a buscar diners de la seva miserable pensió? Però és clar, això importa molt poc, el que importa de debò és que els bancs guanyin molts diners, que fan la punyeta a molta gent? No hi fa pas res, quan hàgim d’ensenyar la ciutat ensenyarem només la part de baix, que allà sí, allà hi ha absolutament de tot.

Manel Mayor                                        04 de setembre de 2018

El senyor Pedro Sánchez demana als independentistes que facin autocrítica, els unionistes no n’han de fer? També demana diàleg i en canvi es despenja amb un referèndum per un nou estatut, però un per l’autodeterminació de cap de les maneres.

Els que s’omplen la boca de no posar línies vermelles, de solucionar els problemes polítics amb política, que hi ha d’haver diàleg… perdoni, però és que estan caient en els mateixos tics de sempre.

Fa quaranta anys que anem veient com se’ns rifen, com incompleixen els seus compromisos, els pactes, fins i tot els que signen, que cedeixen una mica de poder quan ens han de menester, però quan tornen a tenir prou poder ens l’arrabassen de nou, quina credibilitat es creu que tenen vostè i els seus?

Ja s’ha acabat això de fer el ximple, o s’asseuen i reconeixen d’entrada que som una nació i es deixen de collonades com la de la nació de nacions i es posen a fer feina o aquí tenim conflicte per temps.

El diàleg senyor meu, comporta parlar de tot sense restriccions, s’hi estigui d’acord o no i un altre aspecte molt important, el diàleg ha de ser d’igual a igual, no de senyor a súbdit.

Que les converses seran fàcils? Ni tan sols se m’ha acudit pensar-ho, però és molt important parlar, deixar sortir les discrepàncies per grosses i dures que siguin i parlar, parlar i parlar, aquesta és la grandesa de la política i que malauradament, es du a terme molt poques vegades.

En seran capaços aquesta vegada? Espero que la intel·ligència guanyi a la prepotència i que no caiguin en el parany de la supremacia.

Manel Mayor                                     03 de setembre de 2018

Fa alguns anys, segurament voltant els deu, que dins d’un vestidor d’un equip de futbol modest del qual jo feia d’entrenador, rumiava una frase que servís de revulsiu, que m’ajudés a posar les piles als meus jugadors i se’m va ocórrer manllevar una frase que sempre vaig recalcar que no era meva.

La frase en qüestió era aquesta: com més m’entreno més sort tinc, aquesta frase vaig llegir-la en algun diari, atribuïda a un jugador professional d’elit de no recordo pas quin esport, ni tan sols el jugador, però tant se val, el cas és que la filosofia de l’expressió em va fer peça i la devia emmagatzemar al meu subconscient.

El fet és que en aquells instants en què havia de menester quelcom que fes de revulsiu, em va venir al magí i ho vaig deixar anar, em vaig mirar aquells xicots i vaig pensar: nano em penso que l’has encertat, però en cap moment se’m va acudir que hagués deixat la petja que va deixar en alguns, encara que rumiant-ho bé, pot ser una bona filosofia de vida.

Fa algun temps i a través de les xarxes socials, un d’ells me’n va fer memòria, salut Míster: com més m’entreno més sort tinc!!

Manel Mayor                            01 de setembre de 2018

elpunt.cat- interior de l’hotel Oma

Hi ha decisions que per incongruents i mancades de seny, se’ns fan de molt difícil classificar.

Si no recordo malament i crec que no és així, Sant Feliu té des del 2014 la certificació de turisme familiar, amb tot el que comporta, però ara s’estan fent tots els possibles perquè l’organisme competent ens retiri el preuat segell.

No en tenen prou de canviar l’activitat de dos negocis restauradors de molts anys, dos restaurants ubicats al bell mig del Passeig del Mar, que ara fan publicitat d’un establiment hoteler que sembla que es dedicarà gairebé en exclusiva al turisme de gent gran, un fet al qual la tradicional ironia ganxona ja anomena com a turisme geriàtric.

Una pregunta que ja ens fem cada vegada més gent: val la pena engegar a rodar el poc turisme que ens queda? Tot plegat perquè alguns s’emplenin les butxaques en la construcció de nous pisos al passeig?

Manel Mayor                                     30 d’agost de 2018

Fa temps que no escric en clau nacional i no és pas perquè me’n desentengui, més aviat és que no veig pas clar el camí que ens estan menant entre uns i altres.

Tot i que sóc optimista de mena, en aquests moments la meva visió nacional més immediata, és si fa no fa com la fotografia que encapçala aquest escrit, ho veig tot en blanc i negre excepte una petita finestra que és la que em dóna un bri d’esperança.

Sé que sóc una persona difícil i a voltes complicada i que tinc la rara habilitat de treure de polleguera la gent del meu voltant, però no ho puc remeiar, ja que he de deixar sortir el que tinc dins i generalment vaig contra corrent.

El cas és que crec que el moment de les performances ja ha passat, llevat d’algun cas ben concret i ha arribat l’hora dels moviments efectius: activisme polític que busqui el suport ciutadà per fer polítiques agosarades i sobretot treure’ns de sobre aquesta por endèmica que sembla que tenalla la voluntat dels nostres polítics i que no els hi deixa veure que qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa… o és que no sabien o no saben amb qui ens juguem els quartos?

Manel Mayor                                          14 d’agost de 2018

Després de deixar passar uns quants dies per poder pair les barbaritats que es van dient, passo a dir-hi la meva.

Amb la barbaritat de la zona de Rius i Calvet, de la qual sembla que estan tan cofois, ja han destruït una part del patrimoni d’aquesta ciutat, que per justificar-ho, el regidor d’urbanisme es despenja dient que part del patrimoni que està catalogat consideren que no ho hauria d’estar.

Aquesta afirmació l’haurien de fer els tècnics de la matèria que tenim a l’ajuntament i no el regidor.

I no en té prou, que es vanta de conservar el patrimoni al moll del fortí, quina barra!! Sí construir unes escales de formigó al bell mig de l’estructura del salvament és conservar el patrimoni… que Santa Llúcia li conservi la vista, és ben bé que n’hi ha per llogar-hi cadires senyors meus.

Manel Mayor                                         11 d’agost de 2018

Segurament molts de vosaltres recordareu l’enrenou que es va generar amb la posada en marxa de les zones blaves, va començar l’ajuntament de Girona i metafòricament parlant, els hi volien calar foc.

Recordo quan es va instaurar a Sant Feliu i se’ls hi va dir de tot, però un cop va baixar l’efervescència i es va anar utilitzant, tots plegats ens vàrem adonar que aquell invent no era tan pervers i no servia pas només per generar ingressos a les arques de l’ajuntament, sinó que generava dinamisme i allà on no hi havia manera d’aparcar sempre hi havia un lloc o altre.

El cas és que trobar aparcament no es generava únicament per la reticència a pagar, sinó que es generava una rotació molt beneficiosa per als usuaris, doncs el temps d’estacionament era molt limitat.

Malauradament en aquests moments ja no és així, tal com podeu veure a la fotografia la rotació se n’ha anat a fer punyetes, ja que ara hi pots tenir el cotxe fins a sis hores hàbils, per tant al cap del temps aquell invent s’ha tornat definitivament pervers, ja que en aquest moment pràcticament només serveix per recaptar, deferència especial del magnífic ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

La pregunta que sura a l’ambient ciutadà és la següent: a qui s’ha volgut beneficiar?

Manel Mayor                                           19 de juliol de 2018

Malgrat que sé que rebré per tots cantons, no me’n puc estar d’expressar la meva opinió de l’actualitat política del meu país.

Després de la fallida declaració d’independència i la posterior repressió resultant del cop d’estat perpetrat pel govern espanyol, amb la complicitat del principal partit de l’oposició, no ho oblidéssim pas, els nostres polítics independentistes, per dir-ho d’alguna manera, han perdut totalment els papers.

No, no oblido pas la repressió tremenda a què hem estat sotmesos, però és que els esforços per apaivagar aquest estat de setge, ens han fet perdre la visió global i sembla com si alguns haguessin perdut de vista els objectius per assolir la llibertat.

Dit en altres paraules: els arbres no ens deixessin veure el bosc, ja que estem fent allò que volien els nostres adversaris, ens centrem a demanar la llibertat dels nostres presos polítics i ens oblidem de l’objectiu de la nostra lluita que no és altra que la independència, els arbres no…

Manel Mayor                                 09 de juliol de 2018

Els ganxons som certament un  pèl estranys o tal vegada ho som força, el cas és que arribada la primavera, no en tenim prou  de veure flors als boscs i als prats i també als vorals dels camins i fins i tot als jardins, tant públics com privats…

El cas és que tal com ja vàrem fer l’any passat, estem instaurant els jardins urbans al damunt de les voreres de carrers i places i tal vegada per sobre d’alguna façana encantada, que aquest cop no ho asseguro però que donades les circumstàncies podria molt ben ser.

Ara que posats a ser un pèl crítics, podria ser que aquesta dèria del jardí urbà, tingués alguna cosa a veure amb el sidral que es va muntar amb la tala d’arbres al passeig Rius i Calvet.

Ironies a part, és evident que mostres de vegetació com les que evidencia  la fotografia, diuen molt poc a favor de la netedat dels nostres carres i deixen en evidència a qui n’hauria de tenir cura.

Manel Mayor                                            29 de maig de 2018