Malgrat que sempre n’he fet de política, durant gran part de la meva vida, l’he fet al marge de tota organització política, la meva pertinença a la disciplina de partit polític, és relativament nova, tot i que la meva activitat i simpatia, ha estat sempre cap als partits d’esquerra i des de ja fa molts anys a l’entorn de l’ERC i ara ja en fa alguns, com a militant i des de en fa uns quants, ostentant càrrecs orgànics, primer de secretari d’organització i llavors de president, que és el càrrec actual, sempre a nivell local. Dit això, vull fer palès que totes les tasques orientades a la política, les he fet sense pensar en mi, doncs crec, vaja, estic convençut, que la política s’ha de fer pensant en el col·lectiu, en el bé comú, i quan hom en fa enquadrat en una organització i més si n’ostenta algun càrrec, ha de ser conscient i ha d’estar disposat, a esmerçar part de la seva vida, al servei del seu poble, del seu país… I que tot i que representa un sacrifici, no ho és tant, perquè es fa de bon grat.

Faig aquestes reflexions, perquè quan un està immers en aquestes tasques, se’n adona que no tothom ho veu així, que n’hi ha que s’ho agafen com el seu “modus vivendi”, d’altres, com una manera de promoció personal, els de més enllà, com una mena d’eròtica d’ostentació de poder. Estant en aquesta jungla, me’n he adonat encara més, que s’ha de canviar el tarannà, la manera i les formes de fer política, que aquesta sigui més participativa… I que el polític, sigui del nivell que sigui, ha de ser més proper, ha d’estar al costat del poble, ha de sentir les crítiques i els afalacs, ha de ser conscient de les mancances… I el més important de tot, ha de saber escoltar.

Faig aquestes reflexions en veu alta, sense cap ànim fatxenda ni amb objecte de donar cap lliçó, doncs aquest no és ni ha estat mai el meu tarannà. Ho faig simplement, perquè tenia ganes de fer-ho, perquè ho penso així.

Acabo fent una altra reflexió, en el món de la política, com en el món del futbol, com en totes les activitats on intervé la passió, hi fas grans amics i també et crees enemics, deu ser que la vida és així de complexa, de fet vaig entrar al món de la política de partit, de la mà d’una persona molt estimada, que ja no és entre nosaltres. Participar en aquest món, m’ha permès fer noves amistats, algunes d’elles amb base molt sòlida, i m’ha enriquit enormement, amb el coneixement de moltes persones, que d’altre manera no m’hauria estat possible.

Manel Mayor                                                                15 d’Abril de 2014  

Estem vivint uns moments especials, segurament irrepetibles, moments incerts, però esperançadors alhora, moments en que es posarà en joc, la nostra il·lusió, la nostra esperança, la nostra fe en el futur més immediat, i sobretot, el nostre tremp per afrontar aquest esdevenidor tant apassionant.

Els esdeveniments polítics que ens depararà aquest futur pròxim, el que resta d’any i el proper 2015, seran de ben segur tot un repte, un repte en tots els camps, en el nacional, perquè ens hi juguem  ni més ni menys, el nostre futur com a poble, i en el municipal també, perquè és des d’on es du a terme la política més propera.

És evident, que tots hi haurem d’aportar el nostre gra de sorra, seran temps de neguit, moments, en que tots haurem de disposar de tots els suports i complicitats possibles, per poder dur a terme, aquests projectes tant ambiciosos, moments, en els que ens cal formar equip, equips, com el de la fotografia que encapçala aquesta blocada, aquest era certament molt peculiar,  però no per això mancat de força, sinó que tenia una capacitat de treball, extraordinària i una habilitat per complementar-se, gens comú… Des de que la Claudia ens va deixar però, aquest equip va coix.

En moments de certa angúnia o d’un evident neguit, a la vista dels propers esdeveniments, trobo a faltar aquesta part tant important, d’aquell equip tan compacte… Trobo a faltar el talent, però sobretot,  la persona extraordinària que era la Claudia.

Vull acabar aquesta blocada, de la manera que més proper em sento, a aquesta amiga tant estimada, que és parlant amb ella, malgrat que només és present en el fons del meu cor. Estimada amiga, estem vivint uns moments apassionants i a la vegada incerts, però de ben segur que haurà valgut la pena ser-hi; certament tu, malgrat que només sigui en esperit i en el fons del meu cor i en el meu pensament,  en seràs part molt important. Continua en peu la meva promesa, que malgrat no la pugui assegurar, m’hi continuaré esforçant.

Manel Mayor                                                      6 d’Abril de 2014

Setmanalment, la Maria Mercè Roca escriu un article al diari Avui, jo he de confessar, que l’espero amb impaciència. Sé que no seré objectiu amb les meves opinions, però realment qui ho és? No voldria pas pecar de pedant, perquè al cap i a la fi, les meves opinions no passen de ser això, les meves opinions i prou. Tornant a agafar el fil, he dir que per mi, llegir la Maria Mercè, és com una alenada d’aire fresc, no només en els seus articles setmanals, sinó també en les seves novel·les.

Llegint el seu article d’avui, he de dir que m’ha fet tornar anys enrere, fins i tot a la meva infantesa, quan li llegia contes a la meva germana, amb la qual em porto gairebé set anys. Recordo aquells contes en català, en un català, que aleshores jo trobava molt encarcarat i que pensava que a la meva germaneta no li semblaria real. Com que he estat sempre un lector empedreït, tenia la suficient habilitat, per canviar les paraules sobre la marxa i així fer-les més entenedores i a la vegada, que el relat li fos més creïble.

Com he esmentat abans, he estat sempre un lector empedreït, i a més de llegir contes als meus fills,  els hi vaig intentar encomanar la meva passió per la lectura, no me’n vaig en sortir del tot però, al meu fill, el petit si que li vaig encomanar del tot, a la meva filla, la gran no la va seduir mai la lectura, ara de gran, diu que perquè mentre estudiava, l’obligaven a llegir llibres determinats, sense donar-li cap opció de tria prèvia. Així ho explica ella, ara de gran, doncs ja fent BUP, una professora de català, per ell molt estimada i admirada, li va donar diferents opcions, amb una llista de títols… I per primer cop va gaudir de la lectura.

Amb les meves netes, també vaig intentar gaudir de l’experiència de llegir contes, no tant com amb els fills, com per altra banda també és natural, també les hi vaig intentar encomanar el gust per la lectura i també me’n vaig sortir a mitges, només la gran, que a més a més, també l’hi agrada escriure.

Caram, si que han donat de si, les meves reflexions! Només acabar dient, que aquesta senzillesa, que emanen els seus escrits, no és pas artificial, sinó que és talment la mateixa, que es desprèn del seu tracte personal, si més no, aquesta és la meva impressió.  

Manel Mayor                                                        3 d’Abril de 2014     

Els que ja tenim un grapat d’anys, sabem i recordem, que aquesta “Constitució espanyola” que ara sacralitzen, fins i tot aquells que n’eren radicalment contraris (l’extrema dreta espanyola), va ser en el seu moment, més una amenaça, que no pas una esperança.

Cal no oblidar, que dit de manera esquemàtica, era o accepteu això o traiem l’exèrcit al carrer, que prou que ho estan desitjant… Home, sortint com sortíem, d’un estat eminentment repressiu i amb el soroll de sabres amb el que ens amenaçaven, no és pas gens estrany que una gran part de la població, només que albirés una lleugera escletxa, per on pogués penetrar un xic de llum, que ens tragués de la foscor dictatorial, doncs ja se’n conformava.

Pretendre que aquella visió esdevingués eterna, que voleu que us digui, per dir-ho de manera prudent, és un xic agosarat, creure que el context de trenta-vuit anys enrere, es pot traslladar a l’actualitat… Ja no és ser agosarat, ratlla la ximpleria, no sé, així ho crec jo, si més no.

Voler solucionar tots els conflictes, esgrimint aquesta suposada bíblia, denota una greu irresponsabilitat, poca intel·ligència i una escassa amplitud de mires. Tenint en compte que està farcida d’ambigüitats, no és pas gens lícit, fer-ne lectures esbiaixades i interpretacions malintencionades.

Darrerament, cada cop que esmentem que existeix un conflicte, entre la Generalitat de Catalunya i l’Estat, s’apressen a dir-nos, que la generalitat també és Estat. Si hom pot interpretar, que convocar referèndums és competència de l’Estat i la Generalitat ho és, aleshores el President de la Generalitat ho pot fer.

Ja sé que és una interpretació esbiaixada, però hi tinc el mateix dret de fer-ho que ells. Amb això vull dir, que d’un text ambigu, se’n poden fer interpretacions ambigües i interessades, que demostren a les clares, que amb bona voluntat política, les coses es podrien haver fet de manera molt diferent. I no em refereixo pas als darrers vuit anys, sinó als trenta-vuit de Constitució.

Ja per acabar, esmentar només que el conflicte o conflictes, arrenquen d’una visió per part espanyola, d’una terrible agressivitat, de la negació total de la nostra existència, com a nació diferent de la seva, i estan convençuts que tenen sobre nosaltres, drets de conquesta i ocupació… Dit clar i català, Catalunya és una nació sotmesa i lluitem perquè deixi de ser-ho, per això ens cal votar,  perquè tenim dret a decidir el futur de la nostra Nació i volem fer-ho de forma totalment democràtica, per això volem votar.

Manel Mayor                                                               2 d’Abril de 2014        

Alguns dels que ara estem tant il·lusionats i esperançats, en aquest procés tant engrescador i tant potent, que ens ha de dur a la tant desitjada independència, a la construcció d’aquesta nova República Catalana, que per fi ens convertirà en ciutadans lliures, no fa pas gaire, pensàvem que l’assoliment de la llibertat, mitjançant la lluita pacífica , rebutjant la violència i la lluita armada, era cosa de molts anys. Jo mateix, cap allà la llunyania dels anys vuitanta o vuitanta-un, quan ja em vaig convèncer del tot, que l’única solució pel meu País, era la independència, estava completament segur que no l’arribaria a veure mai, que probablement era una fita a l’abast dels meus fills o dels meus futurs nets.

Certament hi va haver una data, un dia extraordinari, el tretze de Setembre de Dos Mil Nou, en el qual vaig veure o em va semblar veure… Que quelcom es movia, hi vaig notar un no sé què a l’ambient, que generava esperança, que generava il·lusió… La cara que fem els cinc que som a la fotografia, que encapçala aquesta blocada, aquella felicitat que irradien els nostres rostres, deixa entreveure clarament, que crèiem que alguna cosa estava canviant… I em sembla evident que no ens varem equivocar pas.

Ara que ho veiem molt a prop, com aquell que diu a tocar, ens adonem que les grans fites, els esdeveniments extraordinaris, sovint s’han desencadenat per un cúmul de casualitats, que s’han donat en el moment precís i en el lloc idoni.  Aquest esclat tant i tant potent del moviment independentista, demostra que aquest sentiment existia i de manera molt evident, però que li faltava un detonat, un fulminant. I no n’hi hagut un, sinó dos i potents, la consulta d’Arenys de Munt el 2009, i la sentència del TC, que mutilava definitivament l’Estatut.

Manel Mayor                                                               1 d’Abril de 2014

Avui dia, encara mitifiquem la mort en excés, pontifiquem sobre la justícia o injustícia d’una mort determinada… En realitat, no volem admetre, que la mort és una conseqüència de la vida, perquè aquesta és una experiència dolorosa i quan més estimem la persona que se’n va, més gran es fa el dolor.

Durant tot el camí de la vida, anem acumulant un bagatge de vida i mort, de vides que comencen i ens emplenen d’alegria i d’altres que se’n van i ens omplen de tristesa, d’aquestes darreres, n’hi ha que ens abandonen de manera prematura i ho considerem una injustícia, d’altres tenen un llarg recorregut i tot i així ens dol, perquè tot i que sabem que no es pot anar més enllà, sempre creiem o volem creure, que la mort els hi arriba massa d’hora.

Avui estic trist, ho estic, per la mort inesperada d’una persona jove, en Xavi, tinc aquella sensació de que no hi ha dret, era massa jove per morir, tot i que sé que és una qüestió de casualitats.

El meu bagatge en aquest camí de la vida, ja comença a tenir unes certes dimensions, i moltes d’aquestes persones amb les que he compartit camí i que els hi tingut estimació diversa, ja ens han deixat, algunes de forma extremadament prematura, d’altres molt i molt d’hora, i precisament, aquestes que  eren molt i molt estimades. De fet totes dolen i totes les considerem arribades massa d’hora.

Quan perds algú molt estimat, no ho acabes d’assumir mai del tot, t’hi acostumes, aprens a viure amb aquell dolor, que encara que no és permanent, sempre més el tens present, tot i que sovint recordes, els millors moments viscuts plegats i se’t fan patents totes les seves virtuts.

Manel Mayor                                                           28 de Març de 2014

Més d’un cop, algun conegut estranger, algun francès i més d’un suís, amb els quals hi tinc certa confiança, m’han preguntat: perquè us voleu separar d’Espanya? La meva resposta ha estat invariablement aquesta: perquè vull viure en català, vull exercir de català i vull ser un ciutadà lliure.

La seva primera reacció, normalment ha estat de sorpresa i en conseqüència m’he hagut d’explicar més extensament. Els hi he hagut de fer saber, que els catalans no poden viure en català, al seu propi territori, malgrat estar reconeguda la seva llengua, com a idioma oficial, juntament amb el castellà, que a la pràctica som considerats ciutadans de segona categoria, que malgrat tenir la competència de justícia, només es celebren una ínfima part de judicis en la nostra llengua, que malgrat tenir la competència exclusiva en matèria d’ensenyament, l’estat envaeix aquestes competències, que l’ofec financer a que està sotmesa la Generalitat, gairebé paralitza la governabilitat…

En podem exposar unes quantes mostres que demostren, que a menys que es sigui mesell i es vulgui ser súbdit en comptes de ciutadà lliure, no es poden acceptar i difícilment es poden aguantar gaire temps. Que una jutgessa dictamini, que la llengua catalana és un obstacle per obtenir la custòdia d’un fill, o més ben dit per conservar-la… Que el TSJC dictamini que té més valor l’opció d’un alumne, que demana l’ensenyament en castellà, sobre vint-i-tres o vint-i-quatre que volen que continuï en català. Que el TC tingui la barra de carregar-se, un Estatut referendat i que té rang de Llei Orgànica…

Per tot això i perquè porten tres-cents anys maldant per fer-nos desaparèixer i assimilar-nos i nosaltres per ser lliures i mantenir la nostra identitat , ha arribat el moment de dir prou i anar per feina. Ho entenen força bé, més els suïssos que els francesos, però uns i altres entenen, que el poble català te dret a decidir el seu futur.

Manel Mayor                                                            25 de Març de 2014

Sovint m’agrada sentir, la visió que les dones tenen del món, de la política, dels problemes socials, del dia a dia… I sobretot m’agrada veure les solucions que hi aporten.

És molt evident que tot això ho fan i ho veuen, de manera diferent a com ho veiem el homes, això no és pas dolent ni molt menys, és enriquidor i complementari. La igualtat de gèneres va per aquest camí, doncs no pel fet de tenir els mateixos drets, hem de ser iguals, error imputable en igual mesura, a feministes ultra radicals i a masclistes excloents, tot i que les postures d’ambdues parts siguin radicalment oposades.

És bo que siguem diferents, doncs això ens fa complementaris i en certa manera també ens atrau i no em refereixo a l’atracció sexual, que també, però no és pas aquesta la qüestió a la que em vull referir.

De tot això en guardo una experiència inesborrable, però malauradament molt curta i jo encara tinc la sensació, de que va ser més curta encara. Em refereixo a la meva relació humana i política, amb una persona molt estimada, una amiga que va deixa un forat, més que un forat, un enorme esvoranc, impossible d’omplir, em refereixo a l’estimada amiga Claudia.

La meva relació amb aquesta dona extraordinària, va ser molt diversa i extensa, va des de la nostra forta amistat –que compartia amb la meva dona i els meus fills- a la nostra relació política, cultural i social.

Quan hom parla d’una persona que ja no és entre nosaltres, corre sempre el risc d’idealitzar-la, en soc molt conscient, però tot i així, m’hi arrisco sovint, de fet cada cop que escric quelcom sobre la Claudia. Aquesta dona menuda d’aparença fràgil, desprenia una força extraordinària, tenia alguna cosa que la feia tremendament captivadora, probablement aquells ulls meravellosos, que desprenien una alegria desbordant i que a mi m’indicaven puntualment el seu estat d’ànim.

Ja veig que m’he allargat massa, però he deixat clar allò que volia dir, lo que enriqueix el ser complementari, només fer un petit incís, cal que hi hagin més dones, que vulguin formar part de la vida política, del nostre entorn, local, comarcal i nacional.

Manel Mayor                                                          19 de Març de 2014

Malgrat no els hi agradi als unionistes i hi facin veritables esforços per negar-ho, el cert és que el procés d’independència de Catalunya, genera curiositat arreu i la gent és més receptiva del que d’antuvi hom espera.

La gent vol saber, pregunten constantment, volen que se’ls hi expliqui de manera senzilla i planera, a mi mateix m’aturen pel carrer i em pregunten amb ganes de que els hi digui que ens en sortirem, i et diuen: oh és que l’altre dia vaig sentir per la tele… Tal cosa o tal altra, però amb ganes de que els hi diguis , res home res, això va endavant i no hi ha qui ho aturi i aleshores somriuen i se’n van satisfets.

Ahir estant a la Rambla, fent una parada informativa de la campanya “votar és democràcia”, se’ns va acostar tota mena de gent, des de completament convençuts, a dubitatius, d’altres que no saben encara de que va tot això… Però tots amb ganes de saber-ne més de tot aquest procés, uns parlant en català, altres en castellà i fins i tot un xicot en francès, bé un xicot… Un noi d’uns quaranta anys, i tots, tots amb la voluntat de poder votar, sigui el que sigui, però amb ganes d’expressar la seva voluntat.

Aquest noi que se’ns va adreçar en francès, no ho tenia pas gens clar,l em va arribar a preguntar, que si en cas d’assolir la independència, si hi hauria el perill d’enfrontaments com a Israel, mireu si arriben les animalades unionistes cap a l’exterior. Li vaig fer una síntesi de la immigració, que això que hi ha fractura social no és pas veritat, que no hi ha enfrontaments per qüestió d’origen ni de llengua, fins i tot li vaig explicar que això de la immigració a Catalunya, no és pas un fenomen nou, que no és pas un fet que es remunti als anys seixanta sinó que és molt anterior, que ens caldria anar fins els anys vint. Va agrair la informació i llavors amb un somriure, em va dir que tenia tanta curiositat, perquè els seus pares eren emigrants del sud d’Espanya. Aquesta  senzilla anècdota, ens ha d’encoratjar encara més, a no deixar d’explicar-ho a tothom i a tot arreu.

Manel Mayor                                                       10 de Març de 2014

Encara que sigui Carnaval, la lluita continua, anem fent camí i això em dóna peu a fer unes quantes reflexions.

Aquest el nostre País, ha estat marcat a sang i foc, entre molts d’altres, per tres fets cabdals: el Compromís de Casp, la derrota de 1714 i la guerra civil. Per sort i per edat –disculpeu la ironia- jo no he viscut cap d’aquests fets, però malgrat no haver-los viscut, també en tinc la marca invisible d’aquestes tragèdies.

El Compromís de Casp , no hauria d’haver estat un fet perniciós per ell mateix, doncs de fet no érem ni la primera ni l’única nació, que per pactes dinàstics, la seva corona passava a mans d’un monarca estranger, però en el nostre cas, va suposar el començament d’una decadència política.

El setge de Barcelona, ve a demostrar que som un poble tossut i que quan ens hem embrancat en una lluita, en la qual estem convençuts que tenim tota la raó, tirem endavant amb totes les conseqüències… Les de la derrota del 1714, varen ser terribles, espantoses… L’enemic que ens va ocupar i sotmetre, no va estalviar mitjans per fer-nos desaparèixer com a Poble… Però renoi, som molt tossuts aquests catalans!!

Perduda la guerra civil a l’any 1939, altre cop ho varem pagar molt car, la repressió va ser criminal, sagnant, despietada… Va ser tant terrible, que aquest cop estaven convençuts d’haver-ho aconseguit, però tampoc… Sembla ser que totes aquestes desgràcies ens han fet forts.

Encara que quan jo vaig néixer, ja havia passat la part més crítica, la més física, no en va ja havia acabat la Segona Guerra Mundial, l’altra repressió en canvi, hi era ben present, l’intent de genocidi cultural, el vaig viure de ple. Malgrat que hi varen esmerçar molts esforços, no se’n van arribar a sortir, tot i que aquella refotuda dictadura, se’ns va fer immensament llarga, tan… Que semblava que no s’havia d’acabar mai, varem haver d’esperar però, que el dictador morís al llit.

Ara estem en un moment, que tot i salvant les enormes distàncies, té una certa similitud en la determinació que tenien els catalans, en la guerra contra el Borbó. Sabem que no podem tirar enrere, i estem convençuts, de continuar el camí que hem començat cap a la llibertat, i que res ni ningú no ens pot aturar, no serà fàcil, però sabem que hem encetat el camí, que ens ha de dur cap a la victòria definitiva.

Manel Mayor                                                                  28 de Febrer de 2014