N’estic molt fart i com jo molts d’altres, de purismes independentistes, de profetes de la veritat absoluta, de què sense l’escollit no hi ha res a fer…
Segurament obliden que el gran guru de l’independentisme, es va fer enrere dues vegades en el moment decisiu.

I si consideren que no podia ser en aquell moment, perquè era “massa perillós“, que no ens vinguin amb sopars de duro, que són els portadors de la fórmula infal·lible i d’altres històries i que ara sí que és possible.

Aquest passat mes de maig que just acabem de tancar, ens hem omplert la boca a través dels mitjans de comunicació, de la terrible segona guerra mundial, dels horribles crims nazis, del genocidi del poble jueu a mans de Hitler i els seus sequaços, dels seus terribles camps de concentració, s’ha parlat també en altres ocasions dels camps de concentració al sud de França… però dels camps de concentració espanyols, res de res, talment com si ni n’hi hagués hagut…

Sí, ja ho sé, fa molts de dies que no dono senyals de vida, la veritat és que aquest maleït confinament, sigui en fase zero, en fase u o bé en la fase dos acabada d’estrenar, no em dóna motius d’alegria, ni d’optimisme.

D’això ja en vaig parlar al principi del confinament i si no recordo malament ho vaig anomenar danys col·laterals i la veritat és que són molt emprenyadors, a mi personalment em provoca una mena d’estat depressiu, acompanyat de mala lluna i de caràcter explosiu, cosa que fa força complicat conviure amb mi.

Ha començat a córrer la brama que els vells o les persones grans, digueu-ne com vulgueu, tenen molt mal caràcter i molt mal geni… i sí, n’hi ha que les tenim aquestes “virtuts” i les deixem sortir a l’exterior, però no ens equivoquéssim pas, no ho fem de manera gratuïta sinó amb tota la raó del món.

I els esportistes “professionals” es poden posar com vulguin, però amb totes les hores que hi ha per sortir, triar l’horari dels vells és tenir uns bons pebrots, han de comptar que ells van sense mascareta i no respecten les distàncies de seguretat.

Ja fa quaranta dies ben o mal comptats que estem confinats, i jo estic tenint la sensació d’empresonament, com suposo que li passa a més gent.

Pels que viuen sols o pels que només ho compartim amb la nostra parella, estem tenint la sensació de rutina de presó, tot el dia tancats a dins i una estoneta caminant pel terrat o el jardí o la terrassa, depèn del que disposi cadascú.

Després d’un mes de confinament i més veient les irresponsabilitats governamentals, ja comencen a sortir els efectes col·laterals, angoixa, mala lluna i estat no depressiu, però gairebé.

Espero que els meus mals presagis no es complexin, però per mala sort o perquè normalment l’encerto… em temo que no m’equivocaré pas massa.

Avui podria tornar a parlar de les incongruències i dels paranys que ens vol anar parant el govern de Madrid, però només i faré un apunt.

Ara que fa més de quaranta anys de l’aixecada de camisa dels pactes de la Moncloa, és ben evident que varen servir per amnistiar els criminals franquistes i per tornar-nos a col·locar el dogal de la monarquia borbònica, però de tot això segurament en parlaré en els dies que vindran.

Em sembla que hauré de revisar el meu magatzem d’adjectius, perquè amb els que tinc a mà ja no dono l’abast per enumerar les barbaritats, les incongruències i les injustícies més sonades, que probablement voregen la prevaricació.

La cosa és tan bèstia que no sé per on començar, després de rumiar-m’hi una mica, començaré per la irresponsabilitat de començar el desconfinament, que hauria de ser progressiu fins i tot amb els treballadors més necessaris dels que no són essencials, sense poder fer els tests per determinar si són positius o negatius en coronavirus. Tancaré aquest paràgraf amb la denúncia evident, que aquest govern prioritza la recentralització a resoldre coherentment els efectes d’aquesta pandèmia.

Això que avui comentaré, ja fa dies que em volta pel cap, de fet es pot dir que tota la setmana però així i tot, he deixat que anés fermentant per poder ser més just en les meves apreciacions i mirar de no deixar-me endur per la passió, d’altra banda ben lògica pels fets que estem vivint i patint.

També es podria resumir sense faltar a la veritat, que no sabia com posar-m’hi o com acabar d’enfocar-ho correctament.

Segur que tothom recorda com va perdre el cul el govern de l’estat, per anar a rescatar la banca privada, que no oblidem pas, que estava en fallida tècnica per culpa dels seus errors i de la seva cobdícia.

Ara, quan a causa d’aquesta pandèmia, tota l’economia ha de menester un esforç extraordinari perquè no se’n vagi tot a can pistraus, ells, el govern, miren cap a un altre cantó.