L’endemà d’un dia que serà històric, encara amb l’esperit ple d’emocions, deixo volar els meus pensaments, per cercar la multitud d’imatges vistes ahir, amb cares plenes d’esperança, rostres prenyats d’enorme satisfacció, amb la percepció d’una enorme il·lusió col·lectiva… Amb tot això s’ensumava quelcom més gran, molt més profund: la determinació d’un poble decidit a trencar cadenes i assolir la llibertat.

Malgrat l’enorme desplegament de voluntariat, per poder tirar endavant aquesta consulta, encara ens hem de sentir menyspreats i insultats, doncs aquells que no volen que canviï res, ens comparen amb els nazis i els feixistes. Per respondre a tots aquests impresentables, faré servir una expressió que sempre l’hi he sentit a la meva mare i que també feia servir la meva àvia: sempre has de ser emmascarat per una paella bruta, doncs els hi vull recordar, que ells sí que provenen d’un règim amb aquestes xacres, que la major part de la cúpula, són fills o néts de feixista, o sigui que les fonts ideològiques que els han alimentat, molt democràtiques no eren, per dir-ho d’alguna manera.

Deu ser, que com que l’única forma d’expressar-se que coneixen, és la imposició, no saben entendre que nosaltres tinguem la necessitat d’expressar-nos a través del vot i tenen tendència a confondre autocràcia amb democràcia, per això mateix estan convençuts que votar és un delicte.

A part d’amenaçar-nos contínuament, abusant del discurs de la por i la demagògia, ara també volen atemorir la nostra gent, afirmant sense quedar vermells de vergonya, dient amb tota la barra del món: no volem que cap català hagi de marxar d’aquesta terra, volent fer creure a gent de bona fe, que si guanya la independència, hauran de marxar als seus llocs d’origen. S’ha de ser molt poca vergonya i molt mala persona, per fer aquesta mena d’afirmacions, fetes amb tota la mala llet i sense tenir-ne ni idea, de com està cohesionada la nostra societat.

Tornant al principi, els hi diré, que malgrat les pedres que ens llencen al camí i els bastons que ens posen a les rodes, aquest és un poble tossut, que sap el que vol i està convençut se’n sortirà i no pararà fins a assolir la victòria final.

Manel Mayor                                                         10 de novembre de 2014

Aquest article havia de ser publicat al butlletí, que periòdicament editem la Secció local d’ERC a Sant Feliu de Guíxols, la setmana abans del nou de Novembre. Però a la vista de com anava tot plegat i com que no ens sobren pas els calés, vàrem decidir post posar aquesta publicació. De totes maneres i veient que l’escrit continua essent vigent, he decidit publicar-lo i a més fer-ho amb la data que el vaig escriure.

Tothom sabia que l’Estat Espanyol ens posaria totes les traves i tots els entrebancs al seu abast i més, per entorpir el procés d’independència de Catalunya, per tant, no ens ha pas d’agafar de sorpresa, sinó que ens ha de fer més forts i ens ha d’unir més encara. Des del dotze de desembre passat, tots ens hem il·lusionat amb la Consulta del nou de novembre i malgrat la decepció de la marxa enrere i el canvi d’estratègia, hem de renovar la il·lusió, perquè sigui una data memorable.

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya i també des de la Secció local de Sant Feliu de Guíxols, volem fer una crida a la nostra població, perquè vagi a votar massivament. Hem de tenir ben present, que malgrat les traves, els impediments i els entrebancs que ens hem trobat i els que encara ens trobarem, hem de continuar tossudament, sense pausa, amb el mateix esperit i sabent que encara que sembli que a l’exterior, tothom mira cap a un altre cantó, el món sencer ens mira i està pendent del que fem i de moment, hem estat un exemple de civisme, de participació i de democràcia.

No podem abaixar la guàrdia en cap moment, perquè hem de pensar que els de les clavegueres de l’Estat, els que fan la guerra bruta, no descansen mai, ni de dia ni de nit, hem d’estar doncs sempre amatents i seguir treballant, que ja queda menys, gairebé hem arribat ja al punt de partida d’una fita extraordinària, ara no hi ha lloc pel desencís, només n’hi ha per l’esperança, que aquest camí ens ha de dur fins a la llibertat.

Manel Mayor                                                           25 d’octubre de 2014

President d’ERC Guíxols

Tothom sap o hauria de saber, que la consulta que al final podrem fer el nou de novembre, no serà de cap de les maneres, un manament democràtic que ens pugui dur a proclamar la independència, per això mateix m’han sorprès els arguments de la CUP, en voler-se implicar en la consulta i prou, la meva pregunta és: i després què? Deixem la independència per una altra dècada? Amb tot, no pretenc treure’ls-hi legitimitat, simplement deixar clar que no els entenc ni els comparteixo

Tot aquest meu raonament, no impedeix que la meva implicació i la dels meus, serà màxima, perquè la consulta sigui un èxit. Ja han passat unes quantes jornades del canvi de rumb de la Consulta i de fet encara em dura l’emprenyada, tot i així, tal com vaig assegurar en calent, hi donaré tot el meu suport. Encara que disgustat, es pot dir que estic més esperançat, que fa uns dies, fins i tot confio en què el nou de novembre sigui un èxit aclaparador i que tingui el ressò desitjat a tot el món.

Malgrat que sóc optimista per naturalesa, desconfio de certes actituds i de certs grups, als quals els agrada navegar entre dues aigües, marejant la perdiu, fins i tot diria, que no es mullen ni quan es dutxen, perquè entenc que ara és moment de posar per davant de tot, el País, per sobre d’interessos individuals i de partit, ara és hora de navegar tos plegats en la mateixa direcció, en la que ens ha de dur a la victòria definitiva i és hora també, de desemmascarar a tots aquells que d’una manera o d’una altra estan fent funcions de cinquena columna.

Manel Mayor                                                         25 d’octubre de 2014

El senyor Rull i els seus, darrerament estan molt envalentits, sembla fins i tot que s’han cregut que son els manaies del procés cap a la independència. Senyors, seria convenient que baixessin del pedestal al qual s’han enfilat i fessin memòria d’allà on eren, el matí de l’onze de setembre de 2012, sense necessitat d’anar més lluny en el temps. Els hi vull recordar humilment, que en aquesta data, encara estaven instal·lats en el més pur dels autonomismes i que va ser el poble que els va fer tocar de peus a terra i se’n varen adonar, que o pujaven al carro de la independència o els cavalls els hi passarien pel damunt.

Tothom sap, perquè el poble té molta memòria, que durant aquests darrers trenta anys, vostès han estat els reis de l’ambigüitat i uns veritables artistes fent la puta i la ramoneta. Em plau recordar-li tot això, senyor Rull, perquè se’n adoni que la societat catalana, és prou madura,  perquè no se la tracti com si fos menor d’edat. També li voldria fer avinent, que des de les eleccions de la tardor del 2012, rara vegada els hi hem sentit a dir la paraula independència, han fet servir estat propi i altres succedanis per estalviar-se l’esmentada paraula… Ja sabíem que eren molt hàbils, però també pequen de fatxendes i sovint obliden que el poble català no és pas ruc.

Tot aquest pròleg em serveix, per deixar-li clar que aquestes motos que ens vol vendre, no les hi comprarem pas. S’han entestat de manera molt hàbil, a fer-nos creure que unes plebiscitàries, només es poden fer amb llista única, cosa que sap que no és certa, es poden fer llistes separades i amb una part de programa comú, que no és altra, que la proclamació de la independència, si senyor Rull, perquè per negociar s’ha de fer d’igual a igual, ja que tots sabem que amb l’estatus actua, la negociació és d’amo a súbdit i les conseqüències ja les coneixem de sobres. Per tant, el que ens cal i de manera urgent, es la convocatòria d’eleccions que convertirem en plebiscitàries i declarar la independència, a partir d’aquest nou escenari, ja s’avindrà tothom a negociar, ah… No em voldria pas oblidar, d’una de les motos que ens vol vendre, el reconeixement internacional senyor meu, no el tindrem fins que no siguem un país independent, fer creure que es pot fer quan encara no haguem mogut fitxa, és enganyar a la gent de manera prou descarada.

Ja per acabar, només fer-li avinent que per fer política, s’ha de ser audaç i valent a més a més de ser assenyat i també faltaria més, posar per davant els interessos del país, a les prioritats particulars i de partit. Tot això que li dic a vostè, ho faig extensiu al nostre President, el senyor Mas, perquè vegi que n’hi ha d’altres, que si saben, perquè s’han de convocar eleccions plebiscitàries.

Manel Mayor                                                                    19 d’octubre de 2014

Habitualment parlo amb molta gent i des de fa molts de mesos, la pregunta que m’han fet més sovint, és si arribaríem a votar el 9N, gent de totes les edats… Aquesta setmana, però, ha estat diferent, la gent que em trobo pel carrer, està francament decebuda, de fet com jo mateix. Per això sentint certes manifestacions que ens arriben del Govern, em fa l’efecte que ens prenen a tots plegats per idiotes i aquí van mot equivocats, la societat catalana ha demostrat ser molt madura i no es deixarà enganyar fàcilment.

Ahir a la nit, vaig mirar un tall del col·loqui, tertúlia o com en vulgueu dir, que es feia al 3 24, amb la presència del senyor Rigol, ex- President del Parlament de Catalunya; en aquest programa o en el tall que jo vaig veure, es volia minimitzar el fet d’haver canviat el format de la Consulta, de fet fins i tot el periodista Pere Cardús, va tenir la barra de dir que no hi havia diferències palpables. Ell sabrà quins interessos defensa, les diferències ja les hi diré jo: és una consulta sense cens, que s’ha de refiar exclusivament de voluntaris, que en comptes de comptar amb gairebé tres mil col·legis, no passarem de vuit-cents i en moltes poblacions, ni tant sols hi haurà col·legis electorals, li semblen poques diferències senyor Cardús? De fet, la diferència que hi ha amb les consultes populars, és que aquesta la convoca el Govern i les altres, unes plataformes formades per aquest fi. Més diferències encara, tot aquest procés, des de l’acord del desembre passat, ha gaudit d’un consens impecable, fins i tot per acordar l’esquizofrènica triple pregunta… I ara el govern amb el seu President al capdavant, tira pel dret i decideix prescindir del tant preuat consens.

No és pas, però, l’única cosa que em preocupa, m’angunieja la persistència de voler fer unes eleccions plebiscitàries, amb llista unitària, però no se’ns diu amb quina finalitat. M’explicaré, la meva preocupació s’ha agreujat, després d’escoltar les manifestacions del senyor Carles Viver i Pi-Sunyer, dient que les plebiscitàries havien de ser per fer una declaració d’independència i no una reforma constitucional. És per mi molt evident, que tant insigne i distingit magistrat, no enraona pas de franc i ahir, tot veient el programa més amunt esmentat, em va semblar llegir entre línies, que el senyor Rigol apuntava cap aquí, anem en compte, doncs, no sigui que ens portin a l’hort, ja que tot aquest procés el vàrem engegar, per aconseguir la independència.

Com a punt final, ja que crec que segurament m’he allargat molt, voldria deixar clar que tant jo com a persona individual, i com membre del partit al qual milito, estaré fent costat, donant tot el meu suport i mirant d’aixecar l’ànim dels meus conciutadans, perquè tot aquest procés vagi endavant. Voldria deixar clar que el més important és el què, seguidament el quan i en darrer lloc el com. Dit d’una altra manera, eleccions per declarar la independència, el més aviat millor, i en llista única o per separat, ja que això darrer és el menys important.

Manel Mayor                                                                         16 d’octubre de 2014

Des d’ahir a la nit, s’estan escoltant veus que culpabilitzen ERC, de la suspensió de la Consulta del 9N, jo voldria fer avinent que qui s’ha tirat enrere, ha estat el Govern de la Generalitat amb el seu President al capdavant; el que ha fet ERC, és no estar-hi d’acord i deixar ben clar que ha estat una decisió unilateral, tot i que es compromet a donar-li suport. Aquest vespre la direcció d’ERC, ens farà saber quines decisions han pres i probablement quin full de ruta tenen previst.

Em sembla que no és de rebut, que es titlli a ERC de no prioritzar el País per sobre del partit, quan de tots és sabut que ocasions per forçar eleccions i treure’n profit partidista, n’ha tingut abastament i l’Oriol Junqueras s’ha cansat de repetir que el més important era el País.

Probablement, alguns haurien d’admetre que els hi han tremolat les cames, perquè l’escenari en el que ens trobem, és el que era previsible d’abans d’aprovar la llei de consultes, ja que de fet del que es tractava, era forçar al màxim la situació fins al nou de novembre i mostrar al món, que si no podíem votar era per culpa del Govern de l’Estat.

Ara, de fet ens trobem en un nou escenari, que ja irem veient com es va definint i com es posicionen les diferents forces polítiques, però del que si que hem d’estar segurs, és de que el procés no s’aturarà. I ara ja per acabar, voldria fer una reflexió, ja que ICV diuen que fan un pas al costat, m’agradaria sumar-me a les veus que demanen una pregunta normal.

Manel Mayor                                                                                14 d’octubre de 2014

Malgrat que no m’agrada opinar de coses importants en calent, avui faré una excepció i en diré la meva, perquè de fet, tal vegada escriure em tregui de sobre, aquesta angúnia que m’ha agafat, en sentir el resultat de la reunió dels dits partits sobiranistes.

Encara que ha estat un cop baix, no puc pas dir que m’hagi agafat de sorpresa del tot, malgrat que una part de mi volia creure, que això arribaria fins al final, l’altra part estava convençuda que el govern es tiraria enrere. He volgut creure, que arribaríem a votar aquest 9N, que ja tenim tant a prop,   amb totes les garanties democràtiques, per part dels nostres representants polítics.

No em queda cap més remei, que esperar a la major brevetat possible, una declaració unilateral d’independència a càrrec del nostre Parlament, tal com era el meu pensament i el de molts d’altres, tres anys enrere. Si, ja ho sé, de ben segur que haurem de fer eleccions plebiscitàries, però a continuació DUI i si, també, procés constituent i referèndum amb la legalitat catalana, tot plegat molt més complicat, però crec que no ens quedarà cap més solució.

Encara que tot això ho hagi escrit en calent, segurament demà quan em llevi, ho seguiré pensant de forma similar, però d’una cosa estic segur, que dormiré sense aquell pes que tenia sobre l’estómac i el que no perdré de cap de les maneres, és la trempera per lluitar per la independència del meu País. Demà segurament ho analitzaré tot amb més calma i segurament encara més encertat.

Manel Mayor                                                                  14 d’octubre de 2014

Sembla ser que en el pensament de senyor Quim Brugué, ha pogut més la por al desconegut, que la intel·ligència i la preparació intel·lectual, tot sigui dit amb el màxim respecte i bona fe, que puc ser capaç de sentir. De fet ja fa un temps vaig opinar de quelcom, que hi té una certa relació, em refereixo a aquella por que tenen certs activistes i polítics de l’esquerra més radical, de considerar-se catalans i ciutadans de primera divisió alhora, en certa manera, de vegades actuen com aquell esclau, que es limita a robar tot el que pot a l’amo, però en canvi no s’atreveix a enfrontar-s’hi.

Ara, en aquests moments, estem vivint en una certa incertesa, de fet no sabem d’aquí al nou de novembre, que passarà exactament, estem segurs només d’allò que volem i el que desitgem, ens cal ser valents, audaços i arrauxats… Però sense perdre en cap moment el seny, no ens hem de deixar arrossegar per les provocacions i les profecies de la por, que n’hi hauran i no pas poques. Sabíem, es pot dir que n’estàvem ben segurs, del que passaria fins al decret de convocatòria de la consulta, però després d’aquest fet, ningú sap del cert que anirà passant a cada moment, no deixa de ser un esdevenidor prou interessant i enormement apassionant.

A dia d’avui, som molts que pensem amb certa audàcia i manca de por, que el dia nou del mes que ve, anirem a votar, del cert, però, no ho sabem pas, passi el que passi, res ni ningú no ens aturarà, perquè aquest cop el poble, sap molt bé cap allà on ha d’anar.

Abans de tancar aquest escrit, una darrera reflexió, estic plenament convençut que assolirem la independència i que jo ho veuré. Ara bé, que ningú es pensi que amb la independència s’ha acabat la crisi, que essent lliures se’ns han acabat els problemes, tindrem, però les eines per aconseguir-ho, de fet com tots els estats del món i que ho fem bé o malament, només dependrà de nosaltres.

Manel Mayor                                                           10 d’octubre de 2014

Estem vivint unes jornades històriques, m’atreviria a dir fins i tot, una era històrica, no exempta de sobresalts, malentesos, angúnies… Però sobretot farcida d’esperances i solidaritat de tot un poble, si més no d’una immensa majoria.

Malgrat que del 1714 ençà, n’hi hagut molts que s’han venut a l’enemic, fins i tot molts d’ells, s’han venut molt abans que els compressin, son els que ja al segle divuit es varen anomenar botiflers. Com que aquests majoritàriament eren de classe benestant, eren molt més visibles que la majoria de la classe humil, amb això no vull fer cap greuge ni desgreuge, cap als diferents col·lectius, perquè de fet en tots ells existien els dos corrents: els que es van passar als guanyadors i els que es varen quedar amb els perdedors. Aquesta referència no té pas cap més objectiu, que deixar clar, que una cosa és el que es visualitza des de l’exterior o des de la distància i una altra ben diferent, és la realitat, que ha demostrat abastament, que no estàvem morts, sinó simplement que fent us del seny català empràvem les eines al nostre abast.

Ahir varem viure una altra jornada que marcarà la nostra història, un dia carregat de tensió, de molta incertesa i d’una certa angúnia, però que al final va quedar ben palès, que estem en uns moments que tothom, bé tothom, els nostres representants sobiranistes, han posat els interessos del País, per damunt dels particulars i els partidistes. Això, a part de donar-nos més força de cara a fer campanya per la Consulta, ens dóna un plus de confiança, cap als nostres representants al Parlament de Catalunya. I avui ha estat un dia emocionant, esperançador i il·lusionant alhora, en veure la representació d’Alcaldes al Palau de la Generalitat, més d’un noranta-sis per cent dels Ajuntaments de Catalunya

Els nostres representants polítics, estan disposats a lluitar fins al final, cosa que ha d’omplir d’orgull i carregar de moral la nostra societat civil. Un col·lectiu que ha demostrat al llarg d’aquest procés, que no ha perdut gens l’esperança, ni la il·lusió, que l’única cosa que ha perdut, és la por i que està disposat a lluitar fins a l’extenuació, per conquerir la llibertat.

Manel Mayor                                                                     04 d’octubre de 2014

Un altre cop i ja van… La llista d’humiliacions per part dels diferents governs espanyols, és inacabable. Malgrat que no ha estat pas una sorpresa, doncs de fet tots ens ho esperàvem, si que és una mostra més de prepotència i de miopia i incompetència política, tot i que això no és pas el més greu, encara que ho és i molt, el que surt de tota mida, és l’autoritarisme que exhibeixen, malgrat el vulguin disfressar de democràcia.

Han ensenyat al món sencer, que el Tribunal Constitucional està a les seves ordres i que roman sempre a l’espera de satisfer qualsevol caprici dels governants, que de fet son els que els han col·locat en aquest lloc de privilegi. Hem vist doncs com ha quedat ben palès, que l’esmenta’t tribunal no és pas l’àrbitre que hauria de ser, sinó que és un mer instrument, que permet al govern actuar amb total impunitat, tot amagant-se rere les togues dels jutges.

Mitjançant els mitjans de comunicació que controlen, estan tergiversant, manipulant i mentint descaradament, sobre una llei i un decret legals i legítims, que l’únic que pretenen és saber l’opinió del Poble de Catalunya i això tant simple i que hauria de ser tant normal en una societat democràtica, van i el titllen gairebé d’atac terrorista i a aquest carro s’hi apunta també, el màxim representant del PSOE, que ha dit ni més ni menys, que condemna la llei i el decret, si, si, talment com si es referís al desgraciat atemptat de l’Hipercor, quins pebrots!!

Ja ho sé, em diran que la consulta és el primer pas per assolir la independència, no els hi ho negaré pas, però també vull reiterar que la consulta no decideix pas res. Suposo que es deuen creure que ja han fet la feina, res més lluny de la realitat, d’una manera o d’una altra, en poden estar segurs, acabarem votant.

El meu País, Catalunya, ha estat i està humiliat, menystingut, espoliat, ignorat… Fins i tot ha estat derrotat en algunes batalles, però el que no ha estat mai, és vençut, si ho hagués estat, ja no existiríem com a poble, en canvi, continuem tenint consciència de pertànyer a una Nació, Catalunya.  Aquest és el tret que més volen tenir amagat, perquè és el que els hi tira per terra, totes les seves elucubracions de nació única.

La nostra lluita continua, contra la intolerància: democràcia, contra la prohibició: votar i el següent pas, la llibertat.

Manel Mayor                                                                 30 de setembre de 2014