Ja em perdonareu, però darrerament estic en un estat d’ànim difícil de catalogar, no pas per afers personals, sinó més aviat pel caire que està agafant el món en el qual estem condemnats a viure.
Un estat d’ànim deia, que va des de la proximitat a l’estat depressiu al sentiment rebel més radical. Parlava en el primer paràgraf del caire que està agafant el món, quan per ser un xic més exacte, hauria d’haver dit el caire que fa dècades s’arrossega per aquest el nostre món, el primer món, que ens deien quan érem canalla, un món, que als que ens sentim encara d’esquerres se’ns fa cada cop més i més fastigós i aquest estat de fastigueig, encara s’accentua més veient la renúncia absoluta de la presumpta esquerra europea, que s’ha plegat a la voluntat del capitalisme més ranci i més salvatge.
Continua llegint
Com que ja no me’n puc refiar ni dels tres Reis de l’Orient, tot i que són màgics, aquest any no he gosat demana’ls-hi res, no fos cas que em tornessin a fer la punyeta com l’any passat, que no se’ls hi va acudir res més que regalar-me un infart ben potent, de tres parells de collons en llenguatge col·loquial.
Cada any per aquestes dates, faig una mena de balanç de com m’ha anat els darrers dotze mesos, i aquest any que ara s’està escolant no va pas començar gaire esperançador.
Encara queda algú que no se n’adoni que l’anomenada transició modèlica de la dictadura al règim del 78 és una fal·làcia?
Des que tinc ús de raó que he patit la mentida continuada del poder acusant les víctimes de botxins, una tàctica molt ben elaborada per part del franquisme per tal de mostrar tots aquells represaliats, torturats i assassinats, com els causants de tots els mals i totes les desgràcies que patia l’estat (la nació espanyola, en deien ells).