Ahir la meva tercera néta, la Irati, treia el cap per veure aquest món i per quedar-s’hi i crec que amb moltes ganes de fer-s’hi notar.

Tot i que com he dit més amunt aquest és el tercer cop i ja em puc considerar un veterà en la matèria, així i tot, l’alegria ha tornat a ser immensa, de fet els que ja ho sou us en podeu fer una idea i els que encara no heu arribat a adquirir aquest estatus, doncs imagineu una emoció i una alegria tant o més gran que la de ser pare.

Al final m’he decidit a posar aquesta fotografia amb totes tres nétes, perquè si hi arribo a posar la que hi sóc jo amb ella, més d’un hauríeu tingut la temptació d’anar a comprar mocadors per eixugar-me la baba.

Manel Mayor                                     22 de maig de 2019

Avui, aquesta matinada, s’ha acabat un llarg camí de gairebé noranta-vuit anys, un camí farcit de paranys que han costat moltes llàgrimes, però també ha estat ple d’alegries, no en va, tants anys donen per molt, és el que té la vida, que és tot un seguit de cercar la felicitat i esquivar la tristesa.

Aquest llarguíssim camí, ha estat la vida d’una dona tenaç i lluitadora, capaç de suportar el patiment que duen les desgràcies, amb una serenor fora de mida, segurament això li ha permès gaudir amb molta més força les alegries.

Mentre estic escrivint, malden per sortir dels meus ulls, llàgrimes de dolor, però no pas de desesperació, tot el contrari, estic molt trist, però ben seré, de ben segur, que la serenitat que expressava el seu rostre quan ha traspassat, és la que m’ha transmès.

Una llarga vida, que s’ha apagat dolçament, com una espelma. Adéu Consuelo, el teu cos se’n va, però tu et quedes amb els que t’hem estimat.

Manel Mayor                                16 d’octubre de 2015